Economia (VI)

Per a poder equilibrar el seu pressupost, i fer front a les pressions per a gastar mes i mes, calen recursos econòmics, i es aquí on es desequilibra la balança. Durant les últimes dècades, a les Administracions els ha costat mes que mai recaptar diners. La forma tradicional de recaptar diners eren els impostos (també les taxes duaneres, però aquestes ja son cosa del passat), però la tendència ha estat a congelar-los, a reduir-los, i a mes, oferir possibilitats per a “evadir-se” del seu pagament (paradisos fiscals (Luxemburg, sense anar mes lluny, i membre fundador, sempre ha estat un paradís fiscal, i mai ningú ha dit res en contra; Suïssa i Andorra, per a posar dos exemples, també ho son, i tot i que no son membres de la Unió europea, mai han hagut problemes per a que el capital circuli lliurement a través de les seves fronteres), “enginyeria” fiscal, exempció de tributs, deslocalitzacions, etc.). La pròpia Unió Europea contemplava una infinitat de “mecanismes”, totalment legals, per a eximir de càrregues fiscals a determinades tipologies de contribuents, concretament aquells que havien de pagar quantitats mes grans en relació amb els seus ingressos, que també eren les mes grans en xifres absolutes. Com a resultat, i les dades no menteixen, qui ha passat a suportar el gruix (en xifres totals) de la càrrega impositiva han passat a ser les rendes del treball, els autònoms i els petits empresaris, ja que per a ells, no hi ha “previst” cap “escapatòria”. Això, quan l’activitat econòmica anava “vent en popa”, no era especialment preocupant (excepte per la seva dimensió ètica), i de fet, la “ideologia” que hi havia darrere d’aquesta “desfiscalització” era que l’expansió de l’activitat econòmica “compensava” el fet de que no es paguessin els impostos que s’haurien de pagar. Però quan les coses van començar a anar malament, el panorama va canviar. Els recursos dels Estats, van baixar perillosament. I com pots aconseguir diners si no els tens? Doncs com qualsevol particular: demanar diners a crèdit.

I a qui li pot demanar diners un Estat? Doncs a les mateixes instàncies que qualsevol ciutadà de a peu: a un banc. Donat que ja no queda el recurs d’imprimir els diners que fessin falta, la única “finestreta” que queda es la de la banca privada. En general, a qualsevol banc, tret del BCE, que només pot prestar diners a altres bancs. Els Estats, en general, no demanen diners directament, sinó que fan una operació anomenada “emetre deute”. En essència, es tracta d’imprimir paperets, que no son altra cosa que contractes, en els quals es promet els diners que costa cada paperet, mes uns interessos, passat un temps (que generalment es mesura en anys). Es un producte que tradicionalment ha estat molt atractiu pels inversors, ja que, tradicionalment, els Estats pagaven sempre perquè, tradicionalment, els Estats sobirans no podien fer fallida, excepte en casos molt extrems, i generalment només al Tercer Mon.

La banca, com tota empresa privada, te com a màxima finalitat obtenir guanys. A llarg o a curt termini, però ha d’aconseguir guanys. I de fet, sempre aconsegueix guanys. Fins fa mot poc, estàvem acostumats a llegir, o sentir notícies, sobre el milers de milions d’Euros de beneficis que havia aconseguit un o altre banc. Fins i tot altres entitats, com les Caixes d’Estalvis, que no tenien accionistes, els estatus de les quals no els obligaven a una gestió que produís guanys, també tenien guanys multimilionaris. No hi ha res a dir en contra d’aconseguir guanys i beneficis (sempre que s’acompleixi la llei, naturalment). Però sí que hi ha alguna objecció (en principi, només moral) contra el fet de que, per definició, els diners que es fan servir per a operar i aconseguir guanys son tots prestats (doncs provenen de dipòsits), i que no es paga pràcticament res per aquests préstecs (una mica si es reben els diners del BCE). Es una cosa que només pot fer la banca, i ningú mes. Però resulta que les normes, els costums, les pràctiques habituals i naturalment la llei han permès als bancs anar massa lluny.

Tothom ha sentit les explicacions que s’han donat sobre com van “petar” l’anomenada “bombolla immobiliària”. Els bancs van ser massa “alegres” concedint crèdits per a l’adquisició i la construcció d’habitatge. Ja hem vist com es poden “multiplicar” els diners. Els habitatges, històricament, sempre han estat un valor molt segur, perquè encara que el crèdit (hipotecari) no es pogués pagar, sempre quedava l’habitatge mateix, que era un actiu “tangible”, i que, teòricament, es podia convertir fàcilment en diners (venent-ho a algú altre, es clar), amb la qual cosa tot tornava a la normalitat. La “bombolla” es basava també en una asseveració que es considerava certa com un axioma matemàtic, i que va demostrar ser totalment fals: que la propietat immobiliària mai baixaria de preu. El mateixos bancs, amb la seva experiència, i la seva proverbial prudència, devien saber abans que ningú que el motor del “negoci” era l’expansió contínua del crèdit, una cosa que, matemàticament, no es podia sostenir indefinidament. Però l’impuls irrefrenable d’aconseguir mes guanys (i no deixar que la competència guanyés terreny) va poder mes, i un bon dia tot es va acabar.

Economia (V)

El principal punt feble d’aquest projecte era, precisament, el fet de que els membres de la Zona Euro seguien sent estats sobirans. En matèria de política econòmica, la única “cessió de sobirania” que havien fet va ser la renúncia a la moneda pròpia. Però seguien tenint els seus propis governs, i amb això, la potestat d’implementar les seves pròpies polítiques fiscals, de despesa i d’aprovar i executar els pressupostos anuals que els semblessin els mes adequats a cadascú, sense cap mecanisme de coordinació, ni harmonització, homogeneïtzació, ni control, ni auditoria. I ni tan sols amb veritables mecanismes que impedissin als Estats membres de la Zona Euro deixar de complir amb les condicions (fonamentalment, equilibri pressupostari) que havien permès la creació de la Moneda Única. Cap altre Tractat (l’anomenada, i avortada, “Constitució Europea”, tampoc) posterior a Amsterdam va avançar ni un sol centímetre en aquesta direcció, i tothom admetia que seria realment molt difícil que els Estats arribessin a cedir mes sobirania en el terreny econòmic. Un dels motius (però no l’únic) d’aquesta manca de consens va ser la tossuda negativa del Regne Unit a participar en l’Euro, i també cal tenir en compte que la resta dels països van preferir frenar, i fins i tot aturar el ritme de la “integració” europea (ni que fos només econòmica), amb l’esperança de que els britànics “maduressin” i s’hi acabessin incorporant. Cosa que no es va produir ni de bon tros. Com a mostra de la política britànica envers l’Unió Europea, dir que el Govern de Sa Majestat va pretendre ser present al Consell directiu del BCE sense adoptar l’Euro, a la qual cosa la resta dels socis, judiciosament, es van negar.

Un petit parèntesi per a introduir un parell de conceptes tècnics i teòrics que poden “il.luminar” força als no economistes. Havíem parlat de “deute”, i de moment, només de deute privat (de persones físiques o jurídiques). No s’ha esmentat, de moment, la paraula “dèficit”. No son sinònims, ni de bon tros. Cadascú pot existir sense l’altre. Dèficit es, senzillament, la diferència entre el que s’ingressa i el que es gasta (quan s’ingressa menys del que es gasta). També pot existir a nivell privat, però s’acostuma a parlar mes de dèficit públic. Es diu que una Administració Pública té dèficit, quan en els seus pressupostos, òbviament, ingressa menys del que gasta. Si això es repeteix any rere any, el volum del deute d’aquesta Administració, creix. I això “mina” les finances públiques, perquè el deute s’ha d’anar pagant (com podrem veure una mica mes endavant, els creditors d’un Estat no son dels que “perdonen” deutes), i a mes, amb interessos, i aquesta partida es tendeix a “menjar” cada cop una proporció mes gran dels pressupostos, a costa d’altres partides, lògicament. Els estats fortament endeutats van perdent, d’aquesta forma, marge de maniobra. L’ideal es no tenir ni dèficit ni deute, qui ho dubta, però la pràctica ens diu que això en realitat no passa mai, perquè les pressions per a que una Administració gasti son irresistibles. La Història ens diu que cap país del mon, o al menys cap país amb una economia equiparable a la dels països occidentals, amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, ha reduït mai la seva despesa pública global. Tots els Governs han gastat, any rere any, mes diners que abans. Fins i tot aquells governants que han presumit de “austers”, de “liberals”, i que han fet dels pressupostos “restrictius” les seves banderes, com podrien ser els de Ronald Reagan i els de Margaret Thatcher, no van reduir la despesa pública, o només ho han fet durant un brevíssim període de temps (una altra cosa eren les partides a les quals anaven a parar els diners que es gastaven, però això no es l’objectiu d’aquest article). Afegiré aquí, sense intenció de desenvolupar massa el tema, que potser el principal motiu de la “impossibilitat” de la reducció de la despesa sigui el fet de que, a una economia liberal de mercat, la “governació” de la economia gairebé mai es troba en "sintonia" amb la governació política. En altre paraules: els governs que tracten de practicar l’austeritat no son populars, i acaben perdent les eleccions. La restricció de la despesa, a llarg termini, no es sostenible, no pas per motius tècnics, ni econòmics, ni ideològics, ni manca de voluntat política. El principal motiu es que ningú vota en contra de la seva butxaca, ni els seus interessos, i encara menys en contra dels seus drets. Si un govern (democràtic) diu que deixarà de fer alguna cosa que feia abans, potser serà honest i sincer, però perdrà vots, i no podrà durar massa.

Economia (IV)

Una de les conseqüències (però que no eren obligatòries) dels Tractats de Maastricht i de Amsterdam, i de l’aparició de la Moneda Única, es la total desaparició de la Banca Pública, i no només dels Bancs Centrals. Ja que la potestat d’emetre moneda ja no es troba en mans de cada Estat, desapareix la principal funció per la qual van ser creats els Bancs Centrals. Si, es cert, el Banc d’Espanya segueix existint, però de banc, només li queda el nom: les seves funcions ja no son ni bancàries, ni financeres, sinó de supervisió, administratives i legals. Es, essencialment, un ens que es dedica a “vigilar” els altres bancs i caixes, controlar la seva salut financera, aplicar la legislació i fer d’àrbitre en tot el que pertoca a fusions i compres (i també les fallides). Però no té dipòsits, ni fa préstecs a ningú, ni en pot sol.licitar. No te ni un Euro les seves caixes fortes, ni ningú hi pot obrir un compte. Be, també existeix una “finestreta” que sí es una cosa semblant a la banca pública, i que es l’Institut de Crèdit Oficial (a Catalunya existeix també l’Institut Català de Finances). Fa préstecs a empreses, però no a altres bancs. La resta de la banca, es privada, ja que a les últimes dues dècades s’ha seguit rigorosament una de les normes no escrites (però invariablement aplicades) de la economia liberal: l’Estat no ha de fer competència a la empresa privada. Per tant, tota la banca que havia arribat a estar en mans de l’Estat, ha estat privatitzada. En realitat, això no es així exactament, i una mica mes endavant hi tornarem.

La potestat d’emetre moneda, o el que abans es deia “política monetària” te una enorme importància. Es un element central de tota política econòmica (però no l’únic, es clar), o al menys ho era fins l’aparició de l’Euro. Donaré un parell de breus pinzellades sobre una cosa que ja no existeix (al menys, a la zona Euro). Quan jo estava a la Universitat, em van explicar que l’únic ens que no pot fer fallida mai, es un Estat sobirà. Per què no? Doncs perquè era l’únic a qui no se li acabarien mai els diners, i això era perquè tenia la potestat (legal) de fabricar tants diners com li calguessin. Podia emetre moneda, i en la quantitat que li fes falta. Això significava que, arribat al límit dels seus recursos en un moment donat, li quedava la solució d’imprimir els diners que li fessin falta per a pagar el que calgués. Això, naturalment, no era una solució perfecta perquè tenia les seves conseqüències. La primera d’aquestes conseqüències era un augment de la inflació, i la pèrdua del valor de la seva moneda (es per això que aquesta operació s’acostumava a anomenar “devaluació”). Però l’Estat no feia fallida (no podia), seguia sent solvent, podia pagar els seus deutes. Podia tenir problemes per a pagar deutes que contragué a l’estranger, i per a pagar el que s’anomenava “la factura del petroli”, perquè la seva moneda hauria perdut valor, però no era massa habitual que aquestes deutes fossin tan grans que no ho pogués pagar tot d’una forma o una altra, tard o d’hora (en el Tercer Mon era possible, a Europa, en general, no). I a partir d’aquesta situació, la resta de l’economia també es podia “recomposar” d’una forma o una altra, perquè el Banc Central, en disposar de liquiditat, podia seguir fent la seva funció de “banc de bancs”, podia “injectar” diners en el sistema bancari i així el crèdit tornava a fluir, i el consum i la inversió es recuperaven. Però si s’abusava d’aquesta “solució”, es podia arribar també a situacions de malson, com una inflació fora de tot control que podia arruïnar tota l’economia, i desestabilitzar totalment el país sencer. Però això nomes passaria en casos extrems, poc habituals a la Història. En canvi, en el passat han tingut lloc nombroses devaluacions sense que això tingués efectes especialment perniciosos. I es un recurs que els Estat de la Zona Euro han perdut, insisteixo. Es molt important tenir en compte aquest factor.

Hi ha mes coses a dir respecte a Maastricht (que també va tenir coses bones, però no es el lloc per a parlar d’elles) i de l’adopció de l’Euro. La idea de tenir una Moneda Única i un Banc Central europeu totalment independent i “sobirà” en política monetària era la d’obligar als Estats Membres a un mes gran rigor pressupostari, polítiques de despesa mes equilibrades, i eliminar la possibilitat de grans endeutaments (s’exigia que per a entrar a l’Euro, es complissin una sèrie de paràmetres econòmics força rigorosos), i esvair tota possibilitat d’inflació i dèficit excessiu. La intenció era, sense dubte, molt lloable, ja que, sobre el paper, una moneda única acompanyada d’un marc on no hi havia inflació, on hi havia mercat únic i absoluta llibertat de circulació de persones, bens, serveis i diners (i ja no existien els inconvenients dels canvis de divisa) i on els Estats membres no s’endeutaven, tenia que ser una magnífica base per a la prosperitat i el creixement sostingut (que no vol dir el mateix que “sostenible”).

Economia (III)

I com es fa, doncs, aquest miracle? Es tan senzill, que sembla fins i tot el mecanisme d’una estafa, però no ho es, es 100% legal, 100% reglamentat, 100% legítim, i de fet, constitueix en la base de l’economia de mercat, tal com funciona aquesta a la segona dècada del segle XXI. Anem a pams. Quan algú realitza un dipòsit a una entitat bancària, autoritza a que aquesta entitat pugui fer amb aquests diners el que vulgui, excepció feta del famós 2,5%. A segons quins països, com ja s’ha dit, aquesta xifra pot ser menor, i fins i tot pot no existir. Doncs be, el banc, sempre en funció de la seva política d’inversions, començarà a “moure” els diners d’aquest primer dipòsit. Fer préstecs forma part del negoci bancari, i acostuma a ser una inversió rendible. Es molt i molt probable que, en condicions normals, que gairebé tots aquests diners vagin a parar a un crèdit a una segona persona, física o jurídica. Aquesta segona persona rebrà uns diners, que ja no son seus, prestats per una entitat bancari, que també disposa d’uns diners que tampoc son seus. Però son diners de debò, bitllets i monedes, físics, tangibles, i es poden fer servir per a fer despesa i/o inversió, i que, amb tota seguretat, aniran a parar a un altre dipòsit bancari, a la mateixa entitat o una de diferent, la qual cosa no te la major importància. I el cicle es repeteix. Per cada dipòsit que es faci, es pot generar un crèdit, el qual, a la vegada, tornarà a generar un crèdit. Amb l’obligació de reservar un 2,5% de cada dipòsit pel “Fons de Garantia de Dipòsits” (o el seu equivalent), el càlcul es senzill: cada Euro dipositat originàriament pot generar fins a 40 Euros destinats a consum i inversió. Si el percentatge fons d’un 1%, es generarien 100 euros. Si no hi hagués cap percentatge, la xifra de diners generada no tindria límits. Això, i no pas cap altra cosa, es el “miracle” bancari. Be, també s’ha de tenir en compte les noves possibilitats que obre la banca electrònica, Internet i els diners “de plàstic” i els “virtuals”: ni tan sol fa falta tenir físicament bitllets de banc per a tenir diners, i fer-los servir per a pagar bens i serveis. Un “miracle” extremadament fràgil i inestable, doncs tot, absolutament tot, es basa en l’endeutament i en la capacitat de tots els actors que hi intervenen en poder pagar els seus deutes i naturalment els seus interessos.

Però això no es tot. Com podem veure, el sistema bancari pot “generar”, “crear” del no-res, xifres ingents de diners, sense recórrer a cap factor exterior, a cap ajut, a cap altra instància fora del sistema bancari. Però es que hi ha previstos mecanismes  addicionals per a “injectar” diners en el “circuit” bancari, per tal de facilitar el crèdit, i la quantitat de diners en circulació.

Una altra forma que te la banca d’aconseguir diners, es demanar ella mateixa préstecs. A qui? Doncs a altres bancs. Ho put fer com qualsevol particular, o qualsevol empresa, a qualsevol banc, però això no li convé fer-ho, entre altres coses, perquè hauria de pagar uns interessos alts, i a mes, es clar, li estaria fent guanyar diners a la competència. No, el “banc dels bancs” es, avui dia, el Banc Central Europeu (BCE). En altres èpoques, aquesta missió, a l’Estat espanyol, la feia el Banc d’Espanya, però una de les conseqüències de l’aparició de l’Euro es que els Bancs Centrals de cada país de la zona Euro perdien aquesta potestat. El BCE presta diners a qualsevol banc a una taxa d’interès molt baixa, i d’aquesta forma els altres bancs poden fer préstecs a una taxa d’interès que el fa guanyar diners a ells. Un detall de gran importància, que no cal oblidar: el BCE no presta diners mes que als bancs.

El BCE te a mes una segona missió de gran importància per a la Unió Europea (per a la zona Euro, especialment, però també, indirectament, per als països que no hi son). Es la entitat que emet la moneda comú, i es la entitat que decideix quina quantitat d’Euros es troba en circulació. Abans, aquesta funció, també, la feien els Bancs Centrals de cada Estat, però amb una diferència molt important: cada Banc Central estava totalment controlat pel seu respectiu Govern. El BCE es un Banc que es troba totalment lliure de tot control de cap Govern, i ni tan sols les institucions europees tenen influència sobre ell: tot això va quedar acordat en un tractat posterior al de Maastrich, el d’Amsterdam de 1998. Això explica algunes coses sobre les que tornarem mes endavant.

Economia (II)

Ara passem a constatar un fet molt important, que normalment els economistes professionals donen per sabut i obvi, i que resulta una mica “incòmode” d’esmentar des de un punt de vista estrictament liberal. I ningú, normalment, ho fa. Jo sí que ho faré. Per a que funcioni (be) una economia de marcat, no només es imprescindible que hi hagin empreses privades, i facilitats per a que funcionin i siguin gestionades amb criteri propi. Potser mes important que això, es que hi hagi prou consumidors, i consumidors amb prou diners com per a fer despesa. Una economia (liberal i de marcat) on es faci poca despesa, acaba no només estancada, sinó enfonsada. Una economia on, per exemple, només es faci una despesa mínima (menjar i allotjament) de subsistència no funciona com a mercat perquè provoca el seu col.lapse. Està mes que demostrat que quan el percentatge de pobresa es molt elevat, el petit percentatge de població que te a les seves mans la riquesa no es suficient per a fer de “motor” de l’economia, per molta despesa que faci. Crido l’atenció sobre aquest punt, encara que pugui sembla pedant: quan sentiu parlar a un liberal que es important la “reducció de la pobresa”, es refereix exactament a això. Cal que hi hagi una proporció important de població que en faci, i que també inverteixi (que vol dir, mes o menys, que creï empreses, o entitats susceptibles de crear ocupació, es a dir, sous, o guanys addicionals). La població farà despesa i invertirà quan tingui diners, però els diners de la majoria dels mortals provenen dels seus sous i guanys, però aquests mai seran prou elevats, tret de que la economia estigui “llençada”. I l’economia mai estarà “llençada” si no hi ha ni despesa ni inversió. Es com un peix que es mossega la cua. Per a facilitar la sortida d’aquesta situació, i per a donar empenta a l’economia en general, es important que hi hagi diners disponibles per a tothom. I es per això que “interessa”, i molt, que “flueixi el crèdit”, que la gent disposi de diners per a fer despesa i inversió. I es per això tant important el paper de la banca en una economia de mercat. Sense banca, es pot dir que es impossible que hi hagi economia de mercat. Algú es podria preguntar: i d’on treu els diners la banca, ja que el sentit comú ens diu que les seves “entrades” no son mes que els mateixos diners que ja hi ha en circulació? Si en total hi ha pocs diners, d’on sortiran mes? Pot la banca fer una cosa equivalent al “miracle dels pans i els peixos”? Doncs com veurem a continuació, sí que ho pot fer. Es clar que, com també veurem, aquest “miracle” no es la única solució possible, ni tan sols dins de l’economia liberal de mercat.

Ara passarem a descriure aquest “miracle”, aquesta “multiplicació”, aquesta “creació de diners” del no-res. El punt de partida consisteix en el fet de que, per llei, tots els bancs poden disposar lliurement dels dipòsits bancaris per a efectuar qualsevol operació amb ells, com si fossin diners seus, amb una única i petita excepció: un petit percentatge, que a Espanya es el 2,5% de cada dipòsit, que va a parar al que s’anomena “Fons de Garantia de Dipòsits”, que controla el Banc Central d’Espanya. Aquests diners estan destinats per a garantir, precisament, els dipòsits que hi ha a qualsevol entitat d’estalvi d’Espanya, fins a una quantitat de 100.000 Euros per persona (no pas per dipòsit) i entitat bancària. Dit en llenguatge planer: per molts diners que es dipositin en un banc, o una caixa d’estalvis, en realitat nomes hi ha garanties legals sobre 100.000 Euros. Si les coses es posen difícils, no hi haurà forma humana (legal) de que el banc et torni mes d’aquesta quantitat. Podem donar-nos per satisfet, perquè altres països propers asseguren encara menys quantitat a tots els estalviadors. Als anomenats “paradisos fiscals”, o països menys “civilitzats” (des del punt de vista bancari) ni tan sols existeix aquesta garantia. Les xifres garantides es troben, lògicament, en proporció al percentatge que es destina al “Fons de Garantia de Dipòsits” de cada país respectiu. Però aquest es el preu que s’ha de pagar per a que la banca pugui fer el seu “miracle”.

Economia (I)

Que vagi aquest avis per endavant: aquest escrit parla de la banca contemporània. I l’autor no es ni economista, ni financer, ni te mes vincles amb la banca que qualsevol ciutadà de a peu. I potser  precisament per aquest motiu, el llenguatge que es fa servir, la terminologia, les sigles, els conceptes, la base teòrica, no son els habituals que es fan servir per a parlar d’aquest tema. També hi ha una certa dosi d’ingenuïtat. L’autor tampoc es un liberal. I només es capitalista de forma “passiva” perquè li ha tocat viure en un mon capitalista, no perquè en sigui un entusiasta.

Woody Allen, en el seu to habitual d’humor aparentment lleuger però que en definitiva, ofereix un relat realista del mon, diu que la vida es com jugar a un casino: hi ha períodes de temps en que ets feliç perquè sembla que hi estiguis guanyant. Però al final, sempre guanya la banca.

No soc un expert, ni tan sols un entès en economia. Tot i que d’adolescent havia planejat Ciències Econòmiques, “animat” pels generosos salaris que per llavors es pagaven als empleats de banca, i en contra de les meves vocacions, al final em vaig decidir per una cosa ben diferent. Es cert que a la Universitat vaig fer unes quantes assignatures específiques de teoria econòmica i de gestió, però mai hi vaig arribar a aprofundir en el tema. En un debat o una discussió amb un economista, el mes segur es que acabés perdent per golejada. I no obstant, i malgrat que sembla que tenim (els habitants dels Planeta Terra) uns economistes molt experts, i que a mes tenen una gran perspectiva històrica (entenc que tots ells saben llegir), i bagatge teòric com mai cap altre economista de la història de la Humanitat ha tingut, no ens estalviem les crisis econòmiques catastròfiques.

Els experts econòmics ens diu que ha quedat ben clar on es troba la causa i el rovell d’ou de la crisi (en això sí que son bons els economistes: explicar què ha passat, un cop ja ha passat, però això em sembla que ja es un tòpic): hi ha un deute excessiu. Però atenció! Anem a pams. Expliquem tot pas a pas, amb senzillesa, amb termes molt simples, per a que tothom ho pugui entendre. Un “deute”, en economia, es una quantitat de diners que algú li deu a algú altre. Quan es tracta de dues persones físiques, es una concepte ben fàcil d’assimilar. Quan el deute d’algú es amb una entitat financera, la cosa es complica una mica, perquè significa que pel mig hi ha un contracte, i aquest contracte obliga a pagar el deute amb interessos, i en general a terminis. Hi ha variants una mica mes complicades: el deute pot ser hipotecari, la qual cosa vol dir que algú ha signat un contracte (una “hipoteca”) per a aconseguir diners per a comprar un ben immoble (un habitatge, per exemple), i que aquest mateix immoble li serveix de garantia pel crèdit hipotecari: si deixa de pagar, la entitat financera es pot quedar amb el ben immoble, o una part d’ell.

El sentit comú (que es el menys comú dels sentits), però també les pràctiques habituals en el mon de la banca, i també la legislació, obliguen a que els crèdits es donin només en determinades condicions. I la primera condició, i també la primera obligació d’una entitat bancària, es assegurar-se de que el crèdit que es dona serà realment pagat pel deutor en els terminis establerts. El guany de la entitat estarà representat pels interessos, i habitualment aquests interessos seran mes alts quan mes risc es detecti en la operació de crèdit que es signa. En el cas de les hipoteques, el risc es considera relativament baix, donat que hi ha un ben immoble com a garantia, la qual cosa, tradicionalment, s’ha considerat un valor segur. Naturalment, darrera de tot crèdit hi ha analistes professionals que, en funció de les dades de que disposen (nivell d’ingressos i/o situació econòmica de qui demana el crèdit, edat, situació familiar, altres bens i altres elements), avaluen el nivell de risc de la operació. Només si el nivell de risc es acceptable, l’operació es tira endavant. A les entitats financeres no els interessa, en cap cas, que un crèdit no es torni, ni que fos un crèdit hipotecari. Naturalment, existeixen “mecanismes” per a que una entitat financera recuperi els diners que ha prestat si sorgeixen dificultats: embargaments, interessos addicionals i l’execució de la hipoteca, es a dir, l’acte pel qual el ben immoble passa a ser legalment de la entitat financera que havia prestat els diners. Però això, habitualment, fins a la present crisi, eren expedients excepcionals i que gairebé mai tenien lloc. Els bancs tendien a ser prudents i molt conservadors: només prestaven diners quan les garanties del seu retorn eren molt sòlides.

PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DE LES CORTS

El proper dijous 5de juliol celebrarem el Plenari del Consell del Districte de Les Corts. Aquestes són les inciatives que presenta el grup municipal d'ICV-EUiA

Estem enmig del procés d'elaboració del Pla d'Actuació del Districte (PAD) per part del govern de CiU. Procés que s'està fent llarg, després d'un procés participatiu feble, i amb uns resultats, pel que hem vist en el document presentat, que per nosaltres són clarament insuficients. Nosaltres tenim les nostres propostes i estem a punt per presentar-les a la ciutadania de Les Corts i per parlar amb el govern.
De moment presentem pel proper plenari una proposta d'acord que pretén assegurar el control del procés d'execució i de desenvolupament del PAD que finalment s'aprovi. Demanem que el govern presenti semestralment un estat de l'execució del PAD per la seva avaluació en el plenari del districte.

També demanem que es presenti en els Consells de Barri ordinaris de Les Corts, Sant Ramon-Maternitat i Pedralbes, on es podrà fer el control d'aquells elements lligats més directament als tres territoris. Proposem també que es presenti aquest informe en els diferents òrgans de participació del districte, per poder avaluar i controlar el desenvolupament del PAD en les diferents àrees temàtiques o sectors. Pretem potenciar així tant el control dels grups polítics a l'acció del govern com la capacitat d'avaluar i controlar dels ciutadans que participen en els diferents organismes de participació, tant territorials com sectorials
Propo PAD

El primer any de govern de CiU a l'Ajuntament de Barcelona s'ha caracteritzat per seguiment de les polítiques de retallades que està aplicant el govern de la Generalitat, retallades que han afectat sectors tan importants com l'educació 0-3 o les polítiques actives d'ocupació. La darrera d'aquestes actuacions ha estat la retallada de personal de Barcelona Activa.
Demanen al govern del districte que reclami a l'Ajuntament que mantingui aquest model de polítiques públiques actives de foment de l'ocupació que ha estat desenvolupant des de fa anys aquest organisme i que aturi les retallades de personal.
BTV Barcelona Activa
Prec Barcelona Activa

La darrera de les inciatives que presentem és una pregunta en la que demanem al govern què pensa fer per aturar actituds incíviques que darrerament han augmentat en els carrers de Les Corts, referides sobre total al mal ús de l'espai públic: circulació i aparcament de motos en voreres, ocupació d'espai de vianants per terrasses, indisciplina viària sobre tot de cotxes... amb les consegüents situacions no només de molèsties als vianants sino també de perill.
És aquesta una queixa que s'ha manifestat en els tres barris del districte i que volem que el govern respongui en plenari.
Pregunta Civisme


Ens veiem dijous 5 de juliol, a les 19,30, a la seu del Districte.


Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts