.

.

dimarts, 20 de desembre de 2011

PUJADA DEL PREUS DEL TRANSPORT PÚBLIC O EL CINISME DE CiU

No us perdeu el vídeo enllaçat al títol d'aquesta entrada. Trias i Recoder criticant la pujada de tarifes del transport públic el 2009. I ara al 2012: +12% la T10, +38% el bitllet senzill; TMes i 30/50 que no compensen aquesta pujada brutal. És cinisme? Incoherència? Memòria volàtil? La-culpa-de-tot-la-té-el-tripartit? O un model de mobilitat i de ciutat basat en la promoció del transport privat, la bonificació del cotxe i l'ocupació privada de l'espai públic?
Només falta ara que allarguin el túnels de Vallvidrera fins al carrer Numància perquè ens entrin més cotxes, més ràpid, amb més fums. No és aquesta la ciutat que volem.


(Font del gràfic: El Punt, 20/12/2011)

divendres, 16 de desembre de 2011

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (XI)

Però no tot es tan senzill. He parlat d’elecció directa del President de la Generalitat, però no he definit encara com encaixaria en aquest esquema l’elecció del Parlament de Catalunya. A França, la única república presidencialista d’Europa, des de 2002 la durada del mandat presidencial es la mateixa que la de la cambra legislativa perquè va quedar demostrat que la “cohabitació” entre un president i una cambra de signe polític diferent no era positiva pel bon funcionament de la vida política. Des de aquell any, les eleccions legislatives es realitzen a continuació de les presidencials, i fins ara, el seu resultat ha estat sempre del mateix signe, tot i que a França no hi ha bipartidisme, i la majoria parlamentària resultant podria resultar “complexa” de gestionar per part de segons qui. A Catalunya no te per què ser diferent, sempre i qual el sistema electoral usat per a les eleccions al Parlament sigui idèntic o molt similar al usat per a escollir el President. Les eleccions al Parlament, presentades en aquestes condicions, serien apassionants i molt aclaridores, perquè les diferents candidatures es veuran obligats a parlar clar (i català) sobre els motius que han tingut per a recolzar a un o altre candidat en les recents eleccions presidencials, i quina postura pensen adoptar per a forçar-li a complir el programa amb el qual ha estat escollit, o per a condicionar-lo des de la seva tasca d’oposició. Seria una campanya molt diferent de les que estem acostumats a veure. I molt engrescadora per a la ciutadania.

Eugeni Barco.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (X)

S’ha arribat a proposar un sistema similar a l’alemany per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Però es va fer, un cop mes, “escombrant cap a casa” (cap a casa de CiU, s’entén): es va proposar que cada comarca estigués representada per un parlamentari, independentment de la seva població, i que la resta dels diputats s’escollissin o be d’una llista única a nivell nacional, o be fent servir les províncies com a circumscripcions. Amb els resultats de les eleccions del 2010, CiU, si es fes servir aquests sistema electoral, hauria aconseguit els 41 diputats que representarien les comarques.
Si s’arribessin a implantar les vegueries, en substitució de les províncies, això només tindria efectes a nivell de normativa electoral si les vegueries passessin a ser les noves circumscripcions. Però no ens hauríem mogut d’on estem ara si es seguís donant a les vegueries un pes, en quan a nombre d’escons, diferent del que els correspondria per població, com passa ara amb les províncies. De fet, vistos els “dissenys” previstos per les fronteres de les vegueries, no s’esperen grans innovacions, ja que les vegueries, en essència, nomes son subdivisions de les actuals províncies, i es d’esperar que el nombre d’escons assignats a cada vegueria sigui una porció dels que actualment li corresponen a cada província, i amb la tendència de que la vegueria de Barcelona (la que inclou el seu àrea metropolitana) passi a tenir encara menys pes electoral que el que te ara.
Com a conclusió, nomes puc arribar a una: que no hi ha un sistema electoral que satisfeu a tothom per igual, i que ara per ara, i vista la correlació de forces polítiques, tot canvi resulta del tot impossible. Parlant en abstracte, jo em “conformaria” amb un sistema de districte únic, amb llistes desbloquejades (però no obertes), per a Catalunya, i un sistema amb districtes electorals ampliats a nivells de Comunitat Autònoma pel conjunt d’Espanya, amb un decidit ajustament dels escons en funció de la població. No em faria res incrementar el nombre total d’escons fins a xifres superiors a 400 (modificació de la Constitució inclosa) per tal de garantir tant una bona representació de les zones menys poblades (que sigui de mes d’un parlamentari), com una justa correspondència entre població i representants electes. Un diputat per cada cent mil habitants significaria un total de 470 diputats (a Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya hi ha un 25% mes), amb un diputat per a Soria, i 55 per a Barcelona, i 65 per a Madrid.
I afegiria una novetat per a Catalunya (extensible a qualsevol altre àmbit, però jo faig la proposta pensant especialment en el sistema de partits de Catalunya): l’elecció directa del President de la Generalitat, en paral•lel a les eleccions al Parlament. El model: les eleccions presidencials franceses, a dues voltes, i circumscripció única (a la segona volta es presentarien els dos candidats mes votats de la primera). L’elecció directa del president reforçaria el perfil polític d’aquest càrrec, però el que es mes important es que aquest canvi polític radical implicarà una molt important regeneració i “higiene” democràtica. A Catalunya, donat el seu molt consolidat sistema de partits, es mes que evident que es pràcticament impossible que ningú arribi a tenir mai majoria absoluta a les eleccions al Parlament (ni tan sols Jordi Pujol va aconseguir arribar mai al cinquanta per cent dels vots), la qual cosa obliga a pactar, cosa normal i habitual a totes les democràcies del mon. Però a Catalunya, aquests pactes es fan sempre d’amagatotis, amb acords verbals i prometences mai formalitzades, amb obscurantisme i confusió, i sobretot, d’esquenes al Parlament. Un President que pretengui obtenir majoria absoluta, ni que fos a la segona volta, i per demanar vots d’aquells que no li han votat a la primera volta, hauria de “retratar-se” públicament, “mullar-se” en campanya, amb llum i taquígrafs, assolir compromisos, dir clarament amb qui pensa governar i amb quin programa. I aquells que no han superat el “sedàs” de la primera volta, hauran de manifestar, també públicament, les seves preferències envers un dels dos finalistes, i proclamar, públicament i en veu alta, quines son les seves condicions per a donar-los-hi el seu suport. D’aquesta forma, i només d’aquesta, desapareixerà la sensació de que la política catalana es un mercadeig.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IX)

En la pràctica, el sistema va demostrar que les majories parlamentàries resultants no s’ajustaven, ni de lluny, amb el nombre de vots. El mateix sistema ja establia que el guanyador s’emportava molt mes de la meitat dels parlamentaris a una circumscripció. I a mes, això es podia accentuar encara mes perquè, hi havia formes d’eliminar totalment a les minories, malgrat que el sistema pretenia garantir-les una representació. El sistema permetia que una mateixa força política presentés dues llistes a la mateixa circumscripció, amb la qual cosa “desplaçaven” a la tercera posició, i per tant, fora del repartiment d’escons, a les candidatures opositores. A mes, donat que es votava a persones concretes mes que a sigles o partits (en un sistema de llistes obertes, no cal oblidar-ho) resultava molt difícil decidir quin partit havia tingut realment mes vots que un altre (era una qüestió, de fet, irrellevant): es per això que a la història de les eleccions de la Segona República es parla sempre de nombre d’escons, i mai de percentatge de vots total.
La història ens ha demostrat que les llistes obertes en realitat no eren tan “obertes”, perquè el la tendència dels electors, amb molt poques excepcions, era votar als candidats d’una mateixa llista. Amb aquest sistema era relativament fàcil aconseguir majories (tot i que durant la Segona República, en realitat, mai van haver majories absolutes), però que una petita variació en nombre de vots podia inclinar la majoria a un costat a un altre. També, que els partits petits o mitjans no tenien cap possibilitat per a obtenir representació, a menys que els seus vots estiguessin “concentrats” a un indret concret. Això, per cert, es una cosa que segueix passant ara mateix, tot i que els sistemes electorals no poden ser mes diferents.
El que sí va passar de diferent a la Segona República respecte a l’actualitat va ser l’estratègia que van adoptar els partits per tal d’obtenir representació parlamentària. Llavors, van optar per formar coalicions i fronts molt amples, i generalment heterogenis des del punt de vista ideològic, quan no contradictoris. Van ser eficaços en quan a garantir victòries electorals, però no en quan a garantir la estabilitat parlamentària necessària per a poder governar sense entrebancs. Una de les grans crítiques que s’han fet al sistema polític de la Segona República es que, per tal d’aconseguir la victòria electoral, els partits van haver de formar coalició molt àmplies, que incloïen grups “antisistema” (d’un signe, o d’un altre), donant-los un protagonisme que mai haurien tingut en solitari i que en canvi, les diferents opcions de centre (centre-dreta i centre- esquerra) d’inequívoca obediència envers el sistema republicà mai van aconseguir posar-se d’acord en el moment de concórrer a les eleccions i així esdevenir hegemònics. Però això era un problema polític, i no pas culpa de la llei electoral.
La resta dels sistemes electorals combinen alguns dels elements que s’han exposat fins ara. Un sistema molt admirat, però poques vegades imitat, es l’alemany. Allà, per a escollir els parlamentaris, es vota dos cops (s’emeten dues paperetes de vot): una, a un candidat en concret, que es el que es presenta al districte uninominal. La segona papereta es per a un partit (una llista), a nivell estatal. La meitat dels diputats s’escollen pel sistema uninominal a una sola volta, i l’altra, pel sistema majoritari, sent cada estat federal la circumscripció electoral (tot i que per a assignar els escons no es fa servir la llei d’Hondt). El mínim percentatge de vot que es requereix (en la elecció pel sistema de llista estatal) per a entrar en la distribució d’escons es del cinc per cent, tot i que es fan algunes excepcions a aquesta regla.
A Itàlia es fa servir un sistema semblant, però donant mes pes a la representació uninominal: 75% dels seus parlamentaris s’escollen per aquest sistema, i un 25%, pel sistema de llista a nivell estatal.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VIII)

Una variació en el sistema de districtes uninominals son els districtes plurinominals, però on la llista guanyadora assoleix la totalitat dels llocs que estan en elecció. Aquest sistema ja no es fa servir pràcticament enlloc en la actualitat, entre altres coses, perquè es la forma mes “salvatge” d’”escombrar” tota oposició: aplicada a les eleccions del 20 de Novembre de 2011, hagués significat una majoria de prop de 300 escons sobre 350 pel PP. Aquest sistema “sobreviu” en un indret significatiu, i ho fa com una autèntica “relíquia” del segle XVIII: en les eleccions presidencials nord-americanes. Allà, el sistema d’elecció es un d’indirecte, i molt peculiar: els electors voten a uns “grans electors”, els quals formen l’anomenat “col•legi electoral” (no confondre amb el que nosaltres coneixem com a tal), els qual escull, al menys formalment, al President. Però les eleccions a aquest “col•legi”, tot i que per sufragi universal, es fan per estats, i cada estat escull un nombre de “grans electors”, o “electors presidencials” en proporció amb la seva població (amb una lleugera sobrerepresentació pels estats menys poblats). La candidatura que guanya a un determinat estat (sigui quin sigui el marge de victòria, i el percentatge de vot obtingut) s’”emporta” tots els “electors” d’aquell estat.
Hi ha també el anomenat “sistema de vot restringit”, que es va fer servir durant la Segona República espanyola (també a les eleccions autonòmiques catalanes de 1932). Es un sistema relativament complex que va tenir molt mala fama no tant per si mateix, sinó perquè va quedar associat amb el règim de la República, la qual va ser objecte de furibunds atacs i denigracions per part dels propagandistes de la dictadura franquista. Però entendre-ho ajuda a entendre la dinàmica política de la República, aportar idees pel debat sobre la reforma electoral, i posar sobre la taula els defectes de determinades fórmules, com ara les llistes obertes.
Cal tenir en compte que la República va voler acabar amb el molt corrupte sistema electoral monàrquic anterior, que datava de la ja llunyana Restauració, i que era uninominal. Donat que per llavors la immensa majoria de la població espanyola era rural, gairebé tots els districtes eren rurals, i el domini dels cacics era abassegador. Per a evitar-ho, es va establir la província com a circumscripció electoral, però amb excepcions. Les ciutats mes importants eren circumscripcions pròpies, mentre que la resta de la seva província era una circumscripció diferent.
Dins de cada circumscripció es podien presentar tantes llistes com es volguessin, però amb la molt notable particularitat de que a cada llista només podia haver un màxim d’un vuitanta per cent de candidats en relació amb el nombre de parlamentaris que s’escollien a aquella circumscripció. Així, si la circumscripció s’escollien vint diputats, les llistes podien tenir un màxim de setze candidats. Això es el que significa “sistema de vot restringit”. A mes d’això, les llistes eren obertes, la qual cosa pot sorprendre avui. Es podia votar per qualsevol candidat de qualsevol llista, sempre i quan s’acomplís amb la condició de que un mateix votant no emetés mes de un vuitanta per cent de vots respecte al nombre de parlamentaris totals d’aquella circumscripció. Amb aquest sistema es pretenia evitar el mes gran inconvenient de les llistes obertes “pures”, que era (ja s’ha dit mes a dalt) la possibilitat de que a una circumscripció només s’escollissin candidats d’una mateixa llista.
L’assignació d’escons era també força peculiar. Per a que la elecció es considerés vàlida, el candidat amb mes vots havia d’aconseguir el menys un quaranta per cent dels vots totals emesos. La resta dels candidats de la seva llista es consideraven electes quan superaven un vint per cent dels vots. Si no superaven aquesta xifra, no eren escollits, i es tenia que celebrar una segona volta per a cobrir els escons que havien quedat sense assignar. En cas de que cap candidat arribés a un quaranta per cent dels vots, no quedava assignat cap escó (encara que s’haguessin complert totes les altres condicions), i es tenien que repetir les eleccions a aquella circumscripció, cosa que va passar força sovint. Però això no era tot. La segona llista mes votada rebia la resta dels escons, el vint per cent restant, encara que proporcionalment haguessin rebut molt mes que un vint per cent. Això va provocar que candidatures que havien quedat a només dècimes de diferència de les guanyadores, en situació de virtual empat tècnic, quedessin “escombrades” a la hora de l’assignació d’escons parlamentaris.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VII)

Tenim, per exemple, el sistema de districte electoral uninominal. Es divideix tot el país en districtes amb aproximadament la mateixa població, i a cada districte d’escull un sol parlamentari. Es poden introduir variables. Per exemple, les eleccions podrien ser a una sola volta, amb la qual cosa, el candidat amb mes vots, encara que sigui amb un sol vot de diferència, es l’escollit. Si es fa a dues voltes, llavors a la segona volta nomes poden concórrer aquells que han obtingut un resultat mínim a la primera: els dos mes votats o els que han superat un determinat percentatge. En el cas de la doble volta, els candidat que en la primera volta han obtingut la majoria absoluta dels vots queden automàticament escollits.
Aquest sistema uninominal es el que es fa servir a la Gran Bretanya i els Estats Units. A França es fa servir també, però amb doble volta.
Repassem els avantatges d’aquest sistema:
- Els electors escullen directament al seu representant. Això redueix la influència dels aparells dels partits, ja que no es en absolut necessari ser membre de cap partit per a tenir opcions per a ser escollit. O es pot ser membre d’un partit, però no necessàriament recolzar totes les posicions d’aquell partit.
- Tots els candidats estan obligats a “donar la cara” i parlar per ells mateixos, sense amagar-se darrera de sigles o dins de l’anonimat. Això provoca l’expulsió de la política als corruptes o que hagin protagonitzat actes o declaracions inacceptables, o que haguessin incomplert de forma flagrant les seves prometences d’alguna elecció anterior. O senzillament, d’algú que no estigui vinculat suficientment al territori o als votants que l’han d’escollir, o que sigui senzillament una “nul•litat”.
- No hi hauria ni sobrerepresentació, ni infrarepresentacio. Cada parlamentari representaria a la mateixa quantitat d’electors, independentment de la superfície que ocupés el seu districte.
- Els recomptes de vots serien els mes senzills de tots.
Però veurem de seguida que hi ha molts inconvenients en aquest sistema:
- S’incrementa la diferència entre percentatge de vot obtinguts per un partit i el nombre d’escons obtinguts. A les eleccions del 2005 a la Gran Bretanya, els Laboristes van aconseguir la majoria absoluta d’escons amb només el 35,2% dels vots. Amb un resultat superior al 2010, els conservadors no van aconseguir la majoria absoluta.
- Es redueix força la representació dels partits minoritaris. Per a obtenir representació, es fa obligatori ser majoritari en al menys un districte, cosa excepcional per a un partit minoritari. En el cas català i espanyol, es un sistema a una sola volta, els únics partits, fora dels dos majoritaris, que tindrien possibilitat de representació serien els nacionalistes, i en el cas català, només CiU. En el cas de doble volta els resultats gairebé no canviarien.
o La única forma de “combatre” aquest efecte pervers seria la formació de coalicions. Aquestes coalicions, o pactes preelectorals funcionarien millor en un sistema de dues voltes.
o A França, el sistema de doble volta es el que permet que el Front Nacional, que obté de l’ordre d’un 13% o un 14% dels vots a nivell estatal, no tingui mai cap representant parlamentari perquè mai aconsegueix cap aliat a les segones voltes. Des de un punt de vista polític i ideològic, això es una bona mostra de la salut de la democràcia francesa, però, en abstracte, no es de rebut que una força política amb un grau de suport tan gran no tingui mai veu parlamentària.
- La existència de districtes uninominals no evitaria manipulacions. Una de les “batalles “ polítiques inherents a aquest sistema es el continu canvi que han de patir les fronteres dels districtes uninominals per la necessitat de corregir els desequilibris de població entre districtes que guanyen i districtes que perden població. I el disseny de les fronteres dels districtes pot fer inclinar el resultat electoral en un sentit o en un altre, encara que el nombre total de vots sigui el mateix. Son molt coneguts els casos d’alteracions de districtes electorals als Estats Units o encara mes, a Irlanda del Nord, on es va “concentrar” la població catòlica a uns pocs districtes per a evitar que els partits que els representaven poguessin ni tan sols “fer ombra” als “oficialistes” protestants.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VI)

No està clar que es pugui aplicar una reforma mes profunda a nivell d’una Comunitat Autònoma sense incórrer en inconstitucionalitat (la Constitució no diu que TOTES les eleccions s’hagin de seguir per la norma de que la circumscripció hagi de ser la província). De fet, totes les Comunitats Autònomes, excepte Catalunya, han impulsat lleis electorals pròpies, però totes elles han mantingut les províncies com a circumscripció, sempre i quan les comunitats tinguessin mes d’una, i quan eren uniprovincials, s’ha optat per una circumscripció única. Potser la reforma mes “radical” han estat la del País Basc, on s’ha assignat el mateix nombre d’escons a cadascuna de les tres províncies, independentment de la seva població, i això que les diferències eren molt notables. La resta no ha introduït grans canvis respecte a la llei estatal: la diferència mes important acostuma a ser el percentatge mínim de vot que s’ha d’obtenir per a tenir representació parlamentària, que acostuma a oscil•lar entre un 3 i un 5 per cent.
Una possible reforma electoral a Catalunya seria la de la circumscripció única (s’hauria de veure si això es “compatible”, amb la existència de les quatre províncies, constitucionalment parlant). Amb aquesta configuració, s’aconseguiria de forma definitiva el principi de “una persona, un vot”. Però amb la correlació de forces existents, i pels motius exposats mes amunt, aquesta solució es totalment inviable. La solució ideal sobre el paper, per a Catalunya, seria la de circumscripció única, i amb llistes desbloquejades. Una candidatura necessitaria menys d’un 1% dels vots per a tenir representació parlamentària, a menys que s’establís un “llistó” mínim.
Aquesta mateixa fórmula es de molt mes difícil aplicació a la totalitat d’Espanya (que actualment, a mes, seria inconstitucional ara mateix). Una circumscripció única de 350 o 400 diputats tindria la virtut de que, matemàticament, es correspondria el nombre de vots amb el nombre de diputats. Un sistema similar va funcionar a Itàlia entre 1948 i 1994. Seria la fi de les majories absolutes i l’inici de la època de les coalicions (així va passar a Itàlia; a Espanya, mai cap partit ha aconseguir una majoria absoluta en nombre de vots a nivell estatal). Però també s’incrementaria la distància entre electors i elegits, ja que no hi hauria ningú que representés cap territori, o que s’hi estès vinculat d’alguna forma. Naturalment, es podria fer servir un sistema de llistes desbloquejades i/o obertes, però la tasca dels electors es faria llavors encara mes complexa. De fet, en cap dels països democràtics es fa servir un sistema de districte electoral únic a nivell estatal per a escollir tots els parlamentaris, amb la única (però important) excepció de les eleccions presidencials franceses (però no pas les eleccions parlamentàries).
Un sistema intermedi entre l’actual i el de districte únic seria considerar circumscripcions electorals mes grans, com ara les Comunitats Autònomes (es clar que algunes ja son uniprovincials). Per a que es pugui considerar realment innovador s’hauria d’ajustar al màxim la població de cada Comunitat amb el de parlamentaris que li corresponguessin. En cas de que hi hagués una proporció exacta, Catalunya hauria de tenir 22 o 23 parlamentaris per cada parlamentari que tingués La Rioja, la comunitat menys poblada. Andalusia, la mes poblada, hauria de tenir 27 o 28.
Però tot el que s’ha exposat fins ara no son les úniques opcions disponibles en quan a sistema electoral. Anem a veure que mes existeix al mon, i que evidentment funciona. Però recordem que a Catalunya i a Espanya impliquen fer una reforma constitucional.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (V)

Parlem ara de les llistes “obertes”. Aquest sistema consisteix en que un elector crea ell mateix la seva pròpia llista, a partir del noms dels candidats que figuren a totes les llistes. Marcar un màxim de noms que serà el nombre total de parlamentaris que s’escullen a la seva província, i un mínim d’un (si no marca cap nom, es considerarà vot en blanc). Aquest sistema es fa servir per a escollir els senadors. Es un sistema que dona una passa mes enllà del sistema de llistes “desbloquejades”, i conserva les virtuts d’aquest. Naturalment, existeix la possibilitar de decidir que es vota només als candidats d’un únic partit, o de només a alguns membres d’aquest partit.
Aquest sistema conserva tots els avantatges i inconvenients del sistema de llistes “desbloquejades”, però n’afegeix d’altres. Aquí hi ha els nous avantatges:
- Es mes fàcil encara votar directament a persones, prescindint totalment de les sigles. Ara, es pot votar a candidats de diferents partits, i “vetar” explícitament a candidats als quals es vol “castigar” per algun motiu.
- En un cas de llistes obertes “extremes”, es podrien admetre candidatures “independents”, que no formessin part de cap llista. Així, la participació com a candidat quedaria deslliurada de la pertinença a cap partit.
Els nous inconvenients:
- El mes greu, i el principal argument en contra de les llistes obertes: es perfectament possible que els candidats amb mes vots pertanyin tots a un mateix partit. De fet, seria el resultat mes lògic i repetit quan els electors expressen les seves simpaties majoritàries envers unes sigles concretes per sobre d’altres.
- El recompte seria encara mes complex.
- La possibilitat de que hi hagin vots nuls seria encara mes gran que en el cas de les llistes “desbloquejades” perquè, pels electors, encara es faria mes complexa la tasca de “confecció” de la seva llista.
- Donat que la feina de seleccionar un gran nombre de candidats entre una llista encara mes llarga de noms pot resultar molt i molt feixuga, la majoria dels electors optaran per escollir les llistes “per defecte” o estàndard que presentaran els partits, com passa ara mateix per a les eleccions al Senat. Això no es en si mateix un inconvenient, però si un factor que “esmorteiria” molt l’efecte d’aquesta llibertat d’elecció. Però s’ha de tenir en compte que aquest previsible “comportament” dona avantatge als candidats que es presenten sota determinades sigles respecte als candidats “independents”, que tindran moltes dificultats per a fer sentir la seva pròpia veu en campanya, o fins i tot per a donar a conèixer el fet de que es presenten candidats. De fet, les seves possibilitats quedaran en mans de la seva notorietat mediàtica.
- Matemàticament, existeix la possibilitat de que no quedin “coberts” tots els llocs a escollir. Per exemple, si s’han d’escollir 20 parlamentaris, però el recompte dona un total de 19 persones diferents que han rebut vots, un dels llocs quedaria “vacant”, i el sistema no dona cap criteri per a decidir qui l’hauria d’ocupar.
- Aquest sistema permet que siguin escollides parlamentàries persones que han rebut molt menys vots que altres (o només un grapat de vots), la qual cosa desvirtua l’esperit del sistema.
Fins aquí, les possibles reformes no impliquen una modificació de la Constitució, però sí de la Llei Electoral, la qual cosa requereix de majories importants, les quals impliquen el consens dels dos partits majoritaris a nivell estatal. Es requereix voluntat política per a tirar la reforma endavant, però fins el moment, no s’han sentit veus qualificades favorables a aquesta reforma en el si de cap dels dos partits.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IV)

Però el principal problema no es la justícia o no del repartiment d’escons per províncies, sinó el fet de que resulta pràcticament impossible que una força política no majoritària a aquestes províncies pugui aconseguir representació parlamentària. En efecte, en el cas d’una província amb quatre representants, cal obtenir del voltant d’un vint per cent dels vots per a tenir possibilitat d’entrar en el repartiment de parlamentaris (i en qualsevol cas, tot dependria del resultat d’altres candidatures). Donat que només dues forces tenen possibilitats reals d’obtenir parlamentaris, la resta es veuen reduïdes a la mes absoluta insignificança i marginalitat, amb la qual cosa la vida política a aquests indrets queda seriosament devaluada. I amb això, la vida política del conjunt d’Espanya queda totalment distorsionada i allunyada de la realitat.
Comencem a parlar de les possibles reformes que es poden fer, i ho farem començant des de les mes fàcils a les complexes (i intentant fer abstracció dels interessos i la voluntat política que entri en joc per a fer-les).
Ja s’ha dit que un dels defectes del sistema electoral actual es que no s’acompleix el principi de “una persona, un vot”. Per tant, una de les coses que es poden fer es redistribuir el nombre d’escons, i mirar d’ajustar-ho a la distribució de població. Per a fer-ho millor caldria incrementar el nombre total de Diputats a les Corts de Madrid fins a la xifra màxima que permet la Constitució, 400, i alhora, disminuir el nombre d’escons assignats a les províncies menys poblades, i incrementar els de les mes poblades. Segurament, no seria possible fer aquest ajust a la perfecció, ja que des de 1977 els desequilibris en quan a població s’han accentuat, i així, encara que es reduís el nombre de diputats mínim per província fins a 1 (el mínim que disposa la Constitució), Madrid i Barcelona haurien de tenir als voltant de seixanta i 50 diputats cadascuna (aquestes dues províncies sumen mes de la quarta part de la població espanyola).
Independentment del nombre de diputats que s’esculli a cada província, una de les reformes electorals mes fàcils de fer (no cal modificar la Constitució) es “desbloquejar” les llistes. Es a dir, permetre a cada elector escollir l’ordre en el que figuren els candidats. Tota la resta de les característiques del sistema actual es mantindria. Esmentem les avantatges, que sota el meu modest punt de vista, s’obtindrien:
- Els electors poden expressar mes directament les seves preferències per persones, i no tant per sigles o partits.
- Les persones que per algun motius fossin impopulars o senzillament “impresentables” (p.e.: els involucrats en escàndols de corrupció) anirien als últims llocs de les llistes, i no serien escollides. La seva presència en la vida pública tindria els dies comptats. Ja no podrien “amagar-se” darrera d’unes sigles.
Però també hi ha inconvenients, o dificultats, que cal ponderar:
- El recompte seria molt mes complicat. A menys que ‘implantés un sistema electrònic, la feina per a determinar els parlamentaries electes trigaria moltes mes hores que actualment. I la possibilitat de cometre errors s’incrementaria.
- Aquest sistema es també mes “exigent” de cara als mateixos votants. Cal prendre decisions, i a mes presentar una llista ordenada complerta. En els casos de que les llistes fossin de mes de trenta persones, la feina que representa es mes que considerable, i també les possibilitats d’error. No seria irracional pensar que una àmplia majoria d’electors renunciarien a canviar l’ordre de la llista, i que ho farien només per “comoditat”.
- Encara que l’ordre fos mutable, s’haurien de confeccionar llistes de totes formes, o llistes “per defecte”, o estàndard. Els partits i coalicions serien els encarregats de fer-ho, i les farien seguint els seus propis criteris (fer-les estrictament alfabètiques, per exemple, segurament portaria a resultats no desitjats per ningú). Com que ja s’ha dit que una àmplia majoria d’electors renunciaria al seu dret d’alterar l’ordre amb tota seguretat, això significaria que els canvis resultants serien petits. O potser no tan petits, però no necessàriament positius: no es descartable que es puguin fer campanyes “soterrànies” i no lícites (o al menys, no del tot “netes”, per part de sectors de partits, o de membres de coalicions) per a “arraconar” determinats noms en favor d’un altres: no cal oblidar que una petita quantitat de vots seria suficient per a inclinar la balança, quan la majoria dels vots sèrie per a la llista “estàndard”.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (III)

A Catalunya, a les primeres eleccions al Parlament, al 1980, es va fer servir la mateix llei electoral, però la distribució d’escons molt peculiar: a Tarragona, Lleida i Girona es va respectar escrupolosament la proporció de població entre elles, però no es va fer tal cosa respecte a Barcelona, que tenia aproximadament el 77% de tota la població de Catalunya. A la província mes poblada se li va donar 85 escons d’un total de 135, la qual cosa representava menys del 63%. Les motivacions i plantejaments per a aquest repartiment d’escons van ser similars que per les eleccions de 1977, i un cop mes van resultar encertades: CiU va aconseguir, amb només el 27,83% dels vots, 43 escons, el 31,8%, mentre que la encara existent UCD, amb un 10,61% dels vots, va obtenir 18 escons, o sigui, un 13,33% dels escons. El gran pes de l’àrea metropolitana de Barcelona va quedar força “diluït”.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (II)

Abans de prosseguir, s’ha de deixar clar que no tots els problemes esmentats tenen solució només en l’àmbit de la llei electoral. I que no tots els problemes es poden solucionar simultàniament, o sense deixar d’agreujar d’altres.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (I)

Es de general consens, al menys en teoria que el sistema electoral espanyol es insatisfactori. També sembla haver un cert consens en que la mala opinió que tenen els ciutadans espanyol dels “polítics” ve provocada, entre altres coses, pel sistema electoral. Un dels crits de batalla del moviment del 15-M es “no ens representeu!”. Les enquestes d’opinió acostumen a dir que hi ha una notable desafecció dels ciutadans envers el que s’anomena “classe política”. I resulta certament inquietant que sembla haver una difosa i confosa percepció de que no hi ha vincles entre “els polítics” i els mecanismes (democràtics, transparents i impecables, al menys sobre el paper) d’elecció. D’aquí al menyspreu i la desafecció envers el sistema democràtic hi ha poca distància. S’ha d’evitar que aquesta distancia sigui recorreguda. De moment, hi ha encara força símptomes de la bona salut de la democràcia espanyola: la participació a les darreres Eleccions Generals ha estat força elevada, en la mitjana europea, i els partits populistes, ambivalents i ambigus envers el sistema no han obtingut resultats dignes de menció.
Però sí que es cert, per a “sanejar”, o al menys per a “refrescar” el clima polític, i rebaixar l’incipient i encara no greu grau de “desafecció de la ciutadania, que alguna cosa s’ha de canviar en quan al sistema d’elecció, i començant pel dels Diputats (deixarem estar el dels senadors, perquè la pròpia existència del Senat es troba ara mateix en qüestió, en la meva modesta opinió, i excedeix l’àmbit d’aquest escrit). Ara per ara, son vàries les mancances del sistema actual, i en general hi ha consens sobre elles. Passaré a esmentar algunes (no només en ordre d’importància):
- El votants no tenen la possibilitat d’escollir directament els seus representants. Només poden votar llistes, o sigles. Els noms dels seus representants queden “diluïts” en elles, i molt sovint hi ha candidats que reben vots només pel fet d’estar en una llista, no per mèrits personals, o per coneixement que puguin tenir d’ells els seus electors. I a l’inrevés, determinades llistes poden patir un càstig pel fet de que determinada persona hi es en elles.
- El nombre de parlamentaris electes no es correspon exactament al nombre de vots. Hi ha tantes deficiències, que es millor anar-les esmentant separadament:
o Es pot obtenir una majoria absoluta parlamentària havent-se quedat ben lluny de la majoria absoluta de vots. De fet, mai a la història democràtica recent (posterior a 1977), cap partit ha rebut mes del cinquanta per cent dels vots, i no obstant, han hagut nombroses majories absolutes.
o Es pot obtenir mes o menys diputats en funció de la concentració del vot. Partits amb un nombre total de vots important a nivell de tot l’Estat poden tenir menys parlamentaris que altres amb menys vots totals, però concentrats a determinades circumscripcions. En determinats casos, poden haver candidatures que es quedin sense representació havent obtingut mes vots totals que d’altres que han obtingut menys.
o Les províncies menys poblades estan sobrerepresentades. O el que es el mateix, les províncies amb mes població, estan infrarepresentades. Amb això, es deixa de complir uns dels principis bàsics de la democràcia, de tota democràcia: “una persona, un vot”. Mes endavant es raonarà mes llargament sobre aquest fenomen.
o No existeix un vincle directe entre elegits i electors. Els parlamentaria estan “mediatitzats” pels partits polítics als que pertanyen, i estan sotmesos a la disciplina fèrria del seu grup parlamentari. En cas de discrepàncies, només tenen dues opcions: a “abdicar” dels seus propis principis, o abandonar la vida política. Totes dues opcions tenen com a conseqüència un empobriment de la vida parlamentària i de la política en general.
o No hi ha realment igualtat d’oportunitats per a participar en una contesa electoral. No pot participar qui vulgui, sinó que s’han de complir una sèrie de condicions. Aquestes condicions “discriminen”, en general, a contendents que son nous en el sistema polític, tot i que cal fer moltes matisacions

dimarts, 29 de novembre de 2011

PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DEL DISTRICTE: CARRILS BICI, ESPAI JOVE I MANTENIMENT D'ESPAIS

El plenari del consell de districte del proper dijous dia 1 de desembre ha d'informar sobre la proposta de pressupost pel 2012 que presenta el govern del districte i de la ciutat. El pacte entre CiU i PP assegura que la majoria de dretes que s'ha configurat a l'ajuntament de Barcelona tirarà endavant la seva proposta. Des d'ICV-EUiA platejarem una visió alternativa. Pensem que les coses es poden fer d'una altra manera, sense les regressions en polítiques socials, ambientals i d'ocupació i la caiguda en la inversió que proposa CiU i el seu soci preferent i únic, el PP.
També hi haurà lloc per les iniciatives del diversos grups polítics. Aquestes són les nostres:
En el districte de Les Corts s'han implantat en els darrers anys diversos carrils per bicicletes. Cal però desenvolupar-los, tant perquè actuïn de veritable xarxa de comunicació entre els nostres barris com perquè permetin una òptima intermodalitat amb altres elements de transport públic, esdevenint així una alternativa de mobilitat sostenible, segura i eficaç. Cal poder creuar el districte tant en direcció muntanya-mar com en direcció llevant-ponent. És per això que proposem que el districte presenti un programa d'ampliació de la xarxa de carrils bici que permeti cobrir tot el territori i que, a més, es transformin els existents que comparteixen espai amb zones de pas o d'estada de vianants per evitar conflictes entre aquests i els ciclistes; a l'hora, cal també segregar de la resta de vehices els que s'ubiquen sobre la calçada per millorar la seguretat dels usuaris de bicicletes. En darrer lloc, proposem també la instal·lació de més punts d'ancoratge per bicicletes en superfície, especialment al voltant dels grans equipaments culturals, escolars, universitaris, comercials i esportius del districte.
Presentem també una pregunta referida a l'Espai Jove. Aquest equipament està previst en el Pla d'Equipaments Juvenils de Barcelona 2008-2015 i en el mandat anterior es va pactar amb la Plataforma d'Entitats Infantils i Juvenils de Les Corts la seva ubicació a la masia de Can Rosés un cop traslladada la biblioteca a la nova de districte que s'ha de construir. CiU i PP van votar en contra d'aquest trasllat i van paralitzar un tema que estava encarrilat, sense oferir encara ara, cap alternativa. Així doncs volem saber quines són les previsions del regidor i el govern del districte entorn la ubicació d'aquest equipament, l'Espai Jove, tan necessari no només per les entitats infantils i juvenils sino per totes les altres entitats que, ara per ara, han de compartir els espais del CC Les Corts, que està al límit de la seva capacitat.
Finalment presentem un prec en el que demanem que el districte mantingui de manera prioritària les condicions de neteja, salubritat, higiene i seguretat en els espais en transformació del districte, com la Colònia Castells o l'àrea de Can Planell (Europa-Anglesola. A més, creiem que donar a aquests espais un ús provisional, pactat amb els veïns, ajudaria a aquest manteniment i a assegurar unes condicions el més dignes possibles.

Tot això i més el dijous 1 de desembre, a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

dilluns, 14 de novembre de 2011

ICV-EUiA demana la cessió incondicionada de la caserna del Bruc



Volem que el govern de l’Estat cedeixi de forma incondicionada la Caserna del Bruc a l’Ajuntament de Barcelona. El grup municipal d’ICV-EUiA portarem aquesta proposició a la Comissió de Presidència de l'Ajuntament de Barcelona, la setmana vinent. Amb la cessió aconseguiríem posar fi a l’ús militar de l’edifici, que no té cap sentit; i obriríem la possibilitat de disposar d’equipaments i habitatges socials a un barri tan mancat d’ells com Pedralbes. Esperem que la nostra proposta surti endavant, com ja vam aconseguir fa unes setmanes amb la demanda de cessió incondicional del Castell de Montjuïc.

El Bruc pels veïns i veïnes de Pedralbes, de Les Corts, de Barcelona!

dissabte, 22 d’octubre de 2011

7 ACCIONS PER CANVIAR-HO TOT

En versió vídeo, com 7 píndoles contra la resignacó i el "tots són iguals". Si que hi ha alternatives, i estan a l'esquerra.

PASEM A L'ACCIÓ!

També teniu l'enllaç a la pàgina web de la candidatura i el programa

dilluns, 3 d’octubre de 2011

PLENARI DEL DISTRICTE. LES PROPOSTES D'ICV-EUiA. ES DEDICARÀ UN CARRER A FRANCESC PEDRA, LÍDER DE LA “VAGA DELS NENS" DE 1925


Hem hagut d'esperar un any, però el primer plenari del nou mandat municipal aprovarà la proposta d'ICV-Les Corts de dedicar el nou carrer que s'obrirà a la plaça de les Cristalleries Planell a Francesc Pedra (1914-2000), un treballador que el 1925 i amb només 11 anys va mobilitzar els aprenents de la fàbrica Planell organitzant una vaga contra les seves condicions de treball i salarials, doblement explotats en la seva condició de treballadors i de menors. Enfrontats a l'empresa, a les forces d'ordre públic i sovint a les pròpies famílies, que necessitaven el salari dels menors per subsistir, la que fou coneguda en aquells temps com la vaga dels nens va triomfar i els aprenents van veure millorades la seva retribució i condicions de treball.
Contribuim així a la recuperació de la memòria històrica del districte de Les Corts i a visualitzar un segment de la població treballadora, els menors, que tot i participar activament en les seves lluites socials i laborals, es manté encara molt invisible en la memòria col·lectiva.

Un acord majoritari és una bona manera de començar el mandat, però això no ens fa oblidar en cap moment el nostre paper d'oposició, que pretenem que sigui rigorosa i clara, però també plena de propostes en defensa de la nostra manera d'entendre el districte i la ciutat. Així, ICV-EUiA presenta en aquest primer plenari una proposta, un prec i una pregunta, i també hem promogut el text d'una declaració institucional.

Les retallades del govern de la Generalitat marquen l'actualitat i les preocupacions dels ciutadans i sobre elles tracten tant la proposta com el prec que presentem. La proposta gira entorn la qüestió de l'institut que s'ha de construir al carrer Anglesola i demana que el govern del districte acceleri els tràmits que quedin pendents per alliberar el solar del futur centre educatiu, ara que és imminent el trasllat de l'escola bressol Xiroi, així com que defensi davant la política de retallades de Generalitat i el Consorci d'Educació la urgent necessitat d'aquest institut pel barri de Les Corts. El prec demana que s'insti la Generalitat a iniciar les obres de construcció de la residència de gent gran i centre de dia del carrer Benavent i a dotar de personal i per tant posar en marxa la residència per persones amb malaltia mental del carrer Montnegre, dos equipaments llargament demandats però que han estat sotmesos a les tisorades del govern. Finalment preguntem sobre el pi centenari que s'ha talat aquest estiu a la plaça Barraquer i les previsions de substitució d'aquest arbre monumental.

Davant l'atac que s'ha produït contra l'escola catalana i el model d'immersió ligüística, ICV-EUiA va presentar una proposta en la que demanàvem que el Districte de Les Corts rebutgés les sentències del Tribunal Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades; que es fes una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social; i que el Districte de Les Corts donés el seu suport institucional i animés les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.
El suport dels grups de CiU i PSC permet que la proposta d'ICV-EUiA es converteixi en Declaració Institucional del Districte de Les Corts, tot i l'oposició del PP.

Bona Festa Major!

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

dissabte, 10 de setembre de 2011

PER UN PAÍS DETOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ




Com sabeu el TSJC ha dictat una interlocutòria que posa en qüestió el model d’immersió lingüística a Catalunya.

ICV s'adhereix a la convocatòria de rebuig que s'està estenent a Catalunya i que promou SOM ESCOLA.

Els actes de suport al nostre model lingüístic i al que us animem a participar són:

Dilluns, 12 de setembre es penjaran cartells a tots els centres escolars amb el lema “Per un país de tots, l’escola en català”. Podeu descarregar-vos-el, en alta resolució, des del web http://www.somescola.cat.

El mateix dilluns 12 de setembre, a les 19 hores, us convoquem a fer concentracions simultànies davant dels ajuntaments de tots els pobles i ciutats de Catalunya amb la pancarta “Per un país de tots, l’escola en català”. Descarregueu-vos-la des del web http://www.somescola.cat.

Cal que aprofitem el primer dia del curs escolar per reclamar que no farem ni un pas enrere en l’ús del català a l’escola. Us animem a participar en les mobilitzacions!

dimarts, 26 de juliol de 2011

CONSTITUÏT EL NOU CONSELL PLENARI DEL DISTRICTE DE LES CORTS



Ahir es va constituir el Consell de Districte de Les Corts sorgit dels resultats electorals del 22 de maig. En primer lloc vull agrair novament als veïns i veïnes de Les Corts la confiança que ens van atorgar. Per nosaltres és un objectiu primordial representar-los dignament, amb coherència amb els nostres principis i el programa amb el que ens vam presentar a les eleccions. Personalment, és un orgull i un plaer exercir novament la responsabilitat de conseller portaveu d'ICV-EUiA al districte de Les Corts.

ICV-EUiA estarà aquest mandat a l'oposició. L'exercirem nítidament i sense complexes. Farem un oposició constructiva, amb propostes, però contundent contra les retallades socials que s'estan aplicant en el nostre país. Ens enfrontarem a cadascuna de les retallades que es vulguin aplicar en els nostres barris, al costat dels veïns i les entitats. La crisi no l'han provocada els ciutadans i ciutadanes, i per tant no són ells que l'han de pagar. Això és profundament injust socialment i econòmica. ICV-EUiA ha presentat alternatives a tot arreu on ho pot fer, al Parlament de Catalunya, i al Congrés de Diputats. També ho farem a l'Ajuntament de Barcelona i als districtes. Una altra sortida a la crisi, socialment justa i econòmicament innovadora, és possible.

Fins fa ben poc CiU no parava de repetir que el darrer govern d'esquerres de la ciutat era un govern feble i en minoria, i teníem 18 regidors i regidores. Ara CiU governarà amb només 14. És un govern feble, molt lluny de la majoria absoluta, que està en 21. De fet, l'acord de ciutat que ha propiciat l'elecció dels presidents i presidentes de districtes expressa aquesta debilitat, perquè CiU no té prou regidors i regidores per ocupar aquests càrrecs. A Les Corts el càrrec l'ocuparà el PP, mentre que ICV-EUiA presidirà els districtes de Gràcia i Sants Montjuïc.

Com no pot ser d'una altra manera, desitgem al nou govern del districte i de la ciutat sort i encert en benefici dels ciutadans i ciutadanes de Les Corts i del conjunt de Barcelona. Hi estarem a sobre. La nostra contribució al govern del districte i la ciutat serà fer una oposició ferma i coherent amb el que som i amb el representem, des de un òptica clarament d'esquerres, inequívocament ecologista, i compromesa amb una ciutat que volem que continuï sent un model d'inclusió social, d'innovació mediambiental, de solidaritat i sostenibilitat, de proximitat i de compromís amb els seus veïns i veïnes. No serà fàcil i caldrà treballar molt. Ens hi posem des d'ara mateix.

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

divendres, 15 de juliol de 2011

Retallades a Les Corts: el goven de CiU no farà ni la residència de Benavent ni obrirà la de Montnegre




Al Línia Les Corts apareix aquesta notícia:

Gomà (ICV) avisa que dos projectes restaran pendents
Per Redacció , a Les Corts 14 de jul de 2011

El líder d’Iniciativa per Catalu­nya-Verds (ICV) al consistori, Ricard Gomà, ha enumerat una sèrie d’equipaments que, segons explica, no figuren en els pressupostos del Govern recentment aprovats per culpa de les retallades de la Generalitat. El llistat compta amb dos projectes pendents a les Corts. Es tracta de la residència per a avis del carrer Benavent i de l’impuls final per posar en funcionament el CAP Montnegre


L'alcalde de Barcelona pensa dir alguna cosa? Nosaltres continuarem treballant per aconseguir aquests equipaments imprescindibles pel districte. Alerta: la residència per persones amb discapacitat de Montnegre ja està feta, només cal dotar-la de personal!

Alternatives d'ICV a les retallades de CiU

Aquí teniu aquest vídeo que presenta les alternatives que presenta ICV a les retallades de CiU. Les retallades no són ni justes ni inevitables. Hi ha altres maneres de fer pressupostos, hi ha altres prioritats, hi ha altres maneres de fer política.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Amb el govern de CiU, l'escola cada cop més desigual, i la pública la gran perjudicada

Pregunta de la nostra diputada Dolors Camats a la consellera d'Ensenyament sobre la sisena hora. El govern no compleix amb el mandat parlamentari. L'escola pública, la gran perjudicada. N'hi ha per llogar-hi cadires!

divendres, 1 de juliol de 2011

Treballarem des de l'oposició per confrontar la vella política i les polítiques de dretes”

Intervenció Ricard Gomà
Plenari de Constitució de l’Ajuntament de Barcelona
1 de juliol de 2011

Avui constituïm el Consell Plenari de l’Ajuntament sorgit de les eleccions del 22 de maig. I aquest Plenari ha elegit el Sr. Xavier Trias nou Alcalde de Barcelona. En primer lloc, alcalde, la meva sincera felicitació. Felicitació que vull estendre al conjunt de regidores i regidors electes i en especial als elegits per primer cop. Estic segur que totes i tots sumarem esforços al servei de Barcelona.

Barcelona, una ciutat que estimem perquè és oberta, acollidora i amb vida de barri; perquè els carrers i les places són de la gent; perquè és diversa i convivencial. Una ciutat que s’ha transformat incorporant els valors de la inclusió social, l’ecologia, la mirada de les dones, de persones de totes les edats. Una Barcelona referent dels moviments per la pau, els drets humans i un altre món possible i necessari; que ha avançat en el camp de les llibertats i en la lluita contra tota mena de discriminacions.

A Barcelona mai ningú no li ha regalat res. Barcelona és el fruit del compromís tenaç de molta gent: el moviment veïnal, treballadors i treballadores, la gent emprenedora, el comerç que fa barri, les cooperatives i xarxes d’intercanvi solidari, la comunitat educativa, creadors culturals, professionals de la salut i els serveis socials, les persones nouvingudes… La Barcelona que ens agrada és la que porta gravada a la seva pell l’esforç i la lluita. La que resulta d’energies cíviques que han millorat les vides i els barris.

Energies expressades també en un bon grapat de polítiques municipals valentes i transformadores. Algunes que vénen d’una llarga trajectòria: la millora dels barris populars, els equipaments, els districtes i la participació, factors clau en la reconstrucció de la ciutat democràtica. D’altres que són apostes més recents: les polítiques ambientals i de mobilitat sostenible, la interculturalitat, la perspectiva de gènere, o el parc públic de lloguer social. Polítiques impulsades des de l’esquerra plural, on reconeixem i posem en valor l’empremta de l’esquerra verda. Polítiques que han estat possibles per la quantitat ingent d’esforços, temps i energies que cada dia milers de treballadores i treballadors municipals posen al servei de la ciutat. Sempre estarem al seu costat.

No volem abandonar una visió polièdrica de Barcelona. Hi ha també coses que no ens agraden de la nostra ciutat: la persistència d’exclusions i desigualtats; els cotxes i la contaminació; el luxe i l’aparador; la retallada a les llibertats individuals o les respostes policials als problemes socials. No hem tingut prou força o saviesa per impedir-les. Però sempre les hem combatudes.

La Barcelona del 2011 és tot això. Però és també una ciutat que viu avui una doble realitat molt intensa: d’una banda, un canvi sense precedents en el seu teixit humà i en totes les dimensions de la quotidianitat (diversitat cultural, d’edats, de formes familiars, de pautes d’ús dels temps i dels espais…). D’altra banda, els impactes socials d’una crisi injusta i d’unes retallades encara més injustes.

Una crisi generada en l’àmbit financer, on banquers i especuladors obtenen beneficis d’escàndol; però d’impactes que es desplacen a l’àmbit sociolaboral, on la majoria s’hi juga l’existència. És la borsa o la vida; la borsa d’uns pocs per damunt de la vida de molts. El capitalisme de casino jugant a la ruleta amb les necessitats bàsiques de la gent. Els grans actors de les finances es descaren, els governs canalitzen les demandes dels mercats (regals fiscals als rics, reforma laboral, retallades en salut, educació i serveis socials); la democràcia i les polítiques socials s’aprimen alhora. Jugada rodona: els poderosos de l’economia provoquen una crisi que acaben no pagant; els poderosos de la política la fan servir d’excusa per desmantellar els drets socials. Però resulta que la ciutadania supera la resignació, pren consciència, i pren també carrers i places: contra les retallades, recorda el valor bàsic de la justícia social; contra la política convencional, imagina una nova política més democràtica.

Crisi global, però amb expressions locals. A Barcelona més de 100.000 persones en atur, el 90% dels contractes nous en precari; un 29% de pobresa entre les famílies monoparentals, 7 de cada 10 dones grans amb pensions per sota de 600€. Retallades nacionals i estatals, però amb impactes locals. A Barcelona, milers de persones desnonades; famílies que es queden sense ajuts per fill, i joves sense prestacions de lloguer; barris sense inversions; persones grans amb els 600€ congelats. Però la ciutat és també l’àmbit de l’inconformisme i les alternatives: l’àmbit on la gent expressa rebel.lia; on les polítiques municipals, fins ara, han definit una resposta solidària a la crisi, amb més inversió i atenció a les persones, sense cap retallada.

Les eleccions del 22 de maig han configurat un nou mapa polític a la ciutat. Els partits de la dreta tenen, per primera vegada, la majoria en aquest Consell Plenari. El pluralisme polític, expressió d’una ciutat complexa, es consolida. Vostè Sr.Trias ha estat elegit alcalde, amb tota legitimitat, pel fet només d’encapçalar la llista més votada. Però mai un alcalde havia quedat tan lluny de la majoria del Ple: 15 vots del seu grup i 2 d’Unitat x Barcelona sobre 41, 24 regidors i regidores no li hem donat suport. Mai tampoc tan lluny de la majoria de la ciutadania: poc més del 15% de les persones amb dret a vot, poc més d’un de cada set electors. Vostè Sr. Trias serà l’alcalde més a la dreta i amb menys suport en la trajectòria democràtica de Barcelona.

El 22 de maig gairebé la meitat de la ciutadania no va anar a votar. Una abstenció elevada, i socialment desigual. A molts barris de classes populars l’abstenció va situar-se entre el 60 i el 70%; als barris de rendes altes disminueix fins a mitjanes del 35%. De nou, les desigualtats socials convertides en desigualtats electorals. Els vots en blanc van ser el 4,4% dels emesos, 27.093, més del doble que fa vuit anys; i els vots nuls es van elevar a 10.719, més del triple que el 2007. Gairebé 38.000 ciutadans i ciutadanes, el 6,1% dels votants van triar doncs fer un vot de rebuig reflexiu al conjunt de partits, que expressa contestació a les formes predominants de fer política.

A més, estem encara lluny d’assolir la igualtat de drets polítics. Milers de persones d’origen no comunitari que porten anys residint de manera regular a Barcelona no tenen encara reconegut el dret a vot a les eleccions municipals. Una fractura en la lògica democràtica de tot punt inacceptable. Contrària, a més, al que estableix la nostra Carta Municipal.

Aquest conjunt de dades, que reflecteixen la lliure expressió de la ciutadania, ens porten, al grup municipal d’ICV-EUiA, a afrontar el mandat que ara s’obre des d’una doble perspectiva.

D’una banda, el nostre pas a l’oposició; l’exercici d’una oposició que serà intensa, nítida, amb capacitat de confrontar polítiques i projectes. Però mai destructiva ni irresponsable. Serà també una oposició propositiva, fonamentada en valors, que volem situada en el terreny de les idees per afrontar el futur. Una oposició d’esquerres i ecologista, exigent i dialogant.

D’altra banda, la lectura crítica dels resultats -de l’abstenció i el vot de rebuig, també dels límits al sufragi- ens porta a no tancar als ulls a aquestes realitats. No podem ni volem fer veure que no existeixen. Ens interpel.len a explorar a fons noves formes de fer política. El nostre grup municipal serà un agent impulsor de la nova política a Barcelona. Amb propostes per situar molta més capacitat de decisió electoral en la ciutadania; amb propostes d’aprofundiment democràtic obertes a les persones, al teixit associatiu dels barris, i a les noves dinàmiques de mobilització social.

En clau institucional, farem una oposició coherent amb la nostra trajectòria, i en sintonia amb els nostres compromisos electorals. Articulada per tres eixos.

Defensarem, en primer lloc, el llegat de les polítiques d’inclusió, ambientals i d’interculturalitat. Defensarem tots i cadascun dels elements que han configurat una resposta solidària a la crisi. No farem cap concessió, confrontarem qualsevol pas enrere, tota regressió social, ecològica i convivencial. Hem treballat des del govern, i ho seguirem fent des de l’oposició, perquè Barcelona es construeixi des de la cohesió territorial, l’aposta per la sostenibilitat i la superació de la crisi amb ocupació de qualitat, atenció prioritària als col.lectius més vulnerables, i inversió pública de proximitat. El nou govern de la ciutat tindrà la nostra aportació constructiva i dialogant si es tracta d’aprofundir aquest conjunt de valors.

Farem una oposició, en segon lloc, en clau municipalista. Però en cap cas desconnectada d’altres realitats que incideixen a la ciutat. Li demanarem al govern municipal alts nivells d’exigència respecte l’Estat i la Generalitat, en totes les dimensions: des de la necessitat inajornable del nou finançament, al manteniment de la dinàmica de potenciació dels Consorcis. I instarem tothom –a l’alcalde i al seu govern en primer lloc- a plantar cara a les polítiques neoliberals, i a les retallades socials, sanitàries i educatives que afectin els barris i la gent de Barcelona. Volem un alcalde doblement exigent: per defensar Barcelona, la capitalitat i l’autonomia que deriva de la nostra Carta; i amb la mateix nitidesa, per defensar els col.lectius més vulnerables i les inversions als barris. Nosaltres no deixarem, mai, d’alçar la nostra veu. Contestarem les injustícies. Contra el mapa de les retallades, enfortirem la moblitització i la indignació.

Estem convençuts, finalment, que Barcelona necessita repensar polítiques i definir nous reptes: obrir una nova etapa, superadora de la que ens ha portat fins aquí. Des del nostre rol d’oposició, no renunciarem a desplegar una acció política amb una forta dimensió propositiva. En l’eix de l’equitat, amb un nou pla municipal per la inclusió social, reserves obligatòries d’habitatge assequible en rehabilitacions i construccions, noves escoles bressol públiques a tots els barris, i protecció de les persones enfront la voracitat de les hipoteques bancàries, impulsant la dació en pagament tal com ja va aprovar per unanimitat el Consell Plenari. En l’eix de l’economia, amb un pla de xoc per l’ocupació juvenil, canvi de model productiu, cap a un nou acord ecològic, generador d’ocupació verda i de qualitat, com a palanca de progrés i contra la crisi. En l’eix de la sostenibilitat, amb propostes perquè hi hagi menys cotxes i un aire més net, barris ecològics i taxa turística. I en l’eix de les llibertats, perquè creiem que cal desplegar la carta de ciutadania; i creiem també que cal derogar l’ordenança del civisme.

Més enllà de tots aquests elements, la lectura dels resultats electorals i de les dinàmiques socials emergents ens interpel.la també en clau d’aprofundiment democràtic: d’una nova política municipal capaç de superar desafeccions, i generar la implicació d’una ciutadania activa, crítica i responsable.

Ens cal més política que mai –perquè el futur no el poden escriure els mercats, perquè la resignació no desemboca mai en una ciutat millor- però ens cal una política diferent, amb una nova gramàtica que faci possible relatar les aspiracions col.lectives. Enfront del descrèdit del sector públic, de la nefasta lògica de la única política possible, del populisme de les preteses solucions simples, treballarem per fer de la política municipal la punta de llança de la innovació democràtica: per teixir complicitats a peu de carrer, per reactivar il.lusions i energies cíviques als barris, per impulsar pràctiques de diàleg i escolta activa. Per una política horitzontal, amb voluntat d’interacció social i proximitat, que faci dels conflictes oportunitats d’aprenentatge, i que enfronti les dificultats des dels valors i les idees.

Tot això s’haurà de concretar. Però a Barcelona no partim de zero. La ciutat acumula un bagatge rellevant de pràctiques d’interacció entre l’Ajuntament i el teixit associatiu, d’implicació de les organitzacions socials en la polítiques municipals. Segurament vivim una certa paradoxa. Hem avançat més en els espais i instruments de participació, que en els elements de canvi cultural necessaris per fer-los rellevants. Cal impulsar el canvi cultural i fer un salt qualitatiu en clau de nova política.

Treballarem amb propostes en àmbits diversos. a) En la necessària reforma d’un sistema electoral més propi del segle XIX que del XXI: s’han de poder triar directament regidores i regidors, consellers i conselleres; cal pensar en llistes obertes i desbloquejades. I dret de vot per tothom, vinculat només a la residència. b) Treballarem en l’aprofundiment de la participació, per mitjà de processos de codecisió, consells de barri, consultes i iniciatives ciutadanes; urbanisme i pressupostos participaius. c) En la gestió cívica i associativa d’equipaments des del propi territori. d) En la transparència, per fer més fort el control social de la política municipal; per garantir el dret d’accés a la informació; per una austeritat vinculada al bon ús dels recursos i a la supressió de totes les prerrogatives materials i simbòliques de la vella política.

N’estic convençut, els propers anys a Barcelona tant important serà defensar i repensar projectes com impulsar noves maneres de fer política. Tant important serà repensar la ciutat com impulsar noves formes de relació entre la política municipal i la ciutadania.

Una ciutadania que pren consciència. Que no vol ser espectadora de les injustícies, sinó protagonista de les lluites per superar-les. Que es mobilitza, repolititza la seva quotidianitat, i explora noves formes d’escriure el futur, amb indignació i esperança. Assumim el repte de ser al seu costat; de compartir rebel.lies i de transformar-les en propostes. Compromís perquè cal canviar moltes coses; confiança en la capacitat per canviar-les; i creativitat política per fer-ho possible. Per fer possible també una nova Barcelona, un projecte col.lectiu àmpliament compartit, amb nous vincles i complicitats.


Acabo amb una reflexió que voldria posar en comú. Alcalde, esperem i tenim confiança que vostè i el nou govern de la ciutat impulsaran un model de respecte a la pluralitat del consistori, reflex d’una ciutat diversa que no pot prescindir de cap de les seves sensibilitats per construir el seu futur. Li demanem que les estructures i les pràctiques institucionals reconeguin i garanteixin aquesta pluralitat, de forma acordada i integradora.

El nostre grup contribuirà sempre a dirimir els debats municipals sobre la base de relacions polítiques i humanes honestes i positives, entre els grups, i entre el govern i l’oposició. No alimentarem mai estratègies ni estils de crispació. Creiem en una política municipal vertebrada ver valors i interessos en contradicció, però també pel diàleg, l’empatia i el reconeixement dels altres. Treballarem per fer visibles i creixents les alternatives. Però també per preservar espais de treball compartits on articular acords bàsics de ciutat: des de la lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, a la convivència intercultural. Nosaltres hi serem, al servei de Barcelona.

Entrem en una dècada plena de reptes per la ciutat, que marcaran de ben segur un canvi d’època, on haurem d’explorar noves respostes a preguntes també noves. Haurem d’estar tots plegats a l’alçada: la política i les polítiques municipals hauran de seguir essent factors de millora col.lectiva. A ICV-EUiA ens sentim forts, hem crescut, combinem experiència i joventut, 3 regidores i 2 regidors; estem il.lusionats, amb projecte i capacitat d’aportació per afrontar tots els reptes. La nostra força deriva, sobretot, dels milers de persones que ens han donat suport. Jo vull agraïr molt sincerament a totes elles aquesta confiança. La rebem amb gratitud, il.lusió i responsabilitat, i la volem retornar fent del nostre grup municipal un espai engrescador, útil i creïble per recórrer el camí de la ciutat que tenim a la Barcelona que somiem: ecològica, solidària, creativa, lliure, d’equitat entre dones i homes. Venim d’una trajectòria ininterrompuda de govern. De lluita per una Barcelona de barris dignes on tots els projectes de vida siguin possibles. Treballarem ara des de l’oposició. Confrontarem la vella política i les polítiques de dretes. I no renunciarem a seguir construïnt, des de la proposta i l’alternativa, una ciutat d’igualtat i autonomia per viure; de diferències i fraternitat per conviure. Moltes gràcies.

dimecres, 22 de juny de 2011

ICV proposa referèndums vinculants perquè la ciutadania pugui decidir sobre les polítiques

Sembla que el que no surt a TV3 o a La Vanguardia no existeix. Doncs si, aquesta és la roda de premsa de Joan Herrera en la que proposa referèndums vinculants per decidir sobre les polítiques. Prenem nota, fem propostes.

divendres, 17 de juny de 2011

De "kale borroka" i altres ximpleries


30 de maig de 1984, davant del Parlament. "Mateu-lo! Mateu-lo!", cridaven entusiastes al pas d'en Raimon Obiols. De calbots també se'n va escapar algun. Vés per on, els "indignats" de llavors eren de CiU. Potser hi havia en Felip Puig. Posant ordre, és clar.

I el conde donat lliçons de moral. Cal llegir-ho dues vegades per creure's fins on pot arribar el cinisme.

Adolfo Fidalgo
President d'ICV Les Corts

dijous, 16 de juny de 2011

AIXÍ NO

Article de Joan Herrera sobre els fets del 15 de juny a les portes del Parlament. Amb la indignació no hi ha prou. Amb la violència no s'arriba enlloc.

dimarts, 14 de juny de 2011

Les raons per votar NO als pressupostos

Del blog del Joan Herrera, com a resposta a una carta indignada i la posició d'ICV-EUiA contrària als pressupostos de CiU.

divendres, 10 de juny de 2011

ICV-EUiA critica la supressió de la tinència d'alcaldia de Medi Ambient

Mal comencen a pintar les coses. El primer que CiU es carrega a l'Ajuntament de Barcelona, la tinència d'alcaldia de Medi Ambient. El canvi, que ja arriba.

dissabte, 4 de juny de 2011

Setmana del Medi Ambient a Les Corts

Organitzada per l'Aula d'Educació Ambiental de Can Deu i el Districte de Les Corts. Tallers, xerrades debats, activitats diverses i per tothom en conmemoració del Dia Internacional del Medi Ambient. Del 4 al 10 de juny. Aquí teniu el programa.

Us esperem.

Albert Pérez i Núñez
Conseller de Medi Ambient en funcions
Portaveu ICV-EUiA

dilluns, 23 de maig de 2011

MOLTES GRÀCIES ALS 2434 VEÏNS I VEÏNES DE LES CORTS QUE HAN DONAT EL SEU VOT A ICV-EUiA



Moltes gràcies als 2434 cortsencs i cortsenques que han atorgat la seva confiança a la candidatura d'ICV-EUiA. Som l'única força d'esquerres que creix, a Les Corts i a Barcelona. Això ens enorgulleix, perquè veiem reconeguda la nostra tasca al districte, però també ens dóna la responsabilitat de no decebre aquests veïns i veïnes i d'intentar sumar-ne més encara, i ho farem de l'única manera que sabem fer, treballant, treballant molt, amb un peu al carrer i un altre a les institucions del districte, amb les persones i les entitats, com ho hem fet des del govern i com farem des de l'oposició.


Novament, moltes gràcies.

divendres, 20 de maig de 2011

Manifest de suport a Ricard Gomà



Hi ha altres maneres de fer les coses.
Que ningú retalli les teves idees.

FINS DIUMENGE! (i dilluns, i dimarts, i dimecres...)

dilluns, 16 de maig de 2011

Xavier Trias: "No pot ser que l'escola pública faci la competència a la privada".


Això va dir el cap de llista de CiU el passat divendres, en el debat de TV3-BTV. No em sorprén, CiU i Xavier Trias representen la dreta més clàssica i antiga, i la dreta és així. Encara que sovint intenti dissimular (no queda massa políticament correcte?), quan s'escalfa li surt el que realment pensa i pretén. Que no em sorprengui no vol dir que no s'hagi de repetir. Perquè el que s'amaga darrera la frase de Xavier Trias i d'uns suposada eficència econòmica i en la gestió dels recursos és profundament injust, perquè és discriminatori, perquè atenta contra el dret a una educació per tothom, perquè si bé les famílies han de poder escollir centre (també les que volen una escola pública, gratuïta i laïca, cosa que a determinats districtes de Barcelona, com a Les Corts, no està assegurada pel predomini de l'escola privada concertada) en cap cas les escoles no han de poder triar famílies, perquè l'educació és un dret i no un negoci. Perquè votar la dreta té unes conseqüències com les que estem veient en els darrers mesos, perquè no totes les opcions polítiques són iguals, perquè no és el mateix un govern de dretes que un govern d'esquerres.
Alguns porten molt ben embolides en banderes, en pàtries que no els hi caben a la boca, idees com aquesta. I les banderes i les pàtries emmascaren una política tremendament conservadora i reaccionària, que el que pretén és canviar el nostre model social del benestar, entés com un dret per tothom, no una mera caritat. Ho estem patint en aquests darrers mesos. I l'escola, l'educació, és una de les bases d'aquest model social. Això volen, que l'escola pública, la de tots, no faci ombra a la privada, la de prestigi, la dels millors. Això també està en joc el proper 22 de maig. A ICV-EUiA ho tenim clar.

Albert Pérez
Candidat ICV-EUiA per Les Corts

dijous, 12 de maig de 2011

CiU I XAVIER TRIAS VOLEN ABOCAR MÉS COTXES AL MIG DE LES CORTS


Crec que en una campanya electoral el que s'ha de fer és presentar les pròpies propostes i defensar les pròpies idees. Sovint sentim que tots els partits són iguals, que és igual qui guanyi les eleccions, que tots faran el mateix. Doncs no és cert. Ni tots som iguals, ni tots farem el mateix si governem, ni tots volem el mateix futur pels nostres barris i la nostra ciutat.
Segurament el programa de CiU pel districte de Les Corts és molt ampli, segur que conté moltes propostes. No se si aquesta figura escrita, però si que va ser feta pública pel seu cap de llista, Xavier Trias. Com podeu veure si obriu l'enllaç adjunt, per Trias és prioritari el desdoblament dels túnels de Vallvidrera i el seu perllongament fins el carrer Numància. A les retallades en salut, en educació i en drets socials CiU afegeix més cotxes, més fums, més soroll, més congestió al bell mig de Les Corts. Ah! I de peatge, és clar.
Evidentment, ICV-EUiA s'oposa radicalment a aquesta proposta. No és el nostre model de mobilitat, que ha de ser sostenible i basada en la potenciació del trasport públic. No és el nostre model de ciutat. La ciutat del segle XXI ha de ser pensada en funció de les persones, no dels cotxes, ha de ser saludable, i això ningú no pot negar que a Barcelona vol dir reduir substancialment la presència del vehicle privat. Vol dir dissuadir l'entrada de més cotxes, no afavorir-la amb un túnel que els vomiti en ple centre de la ciutat. Vol dir pensar que no tothom és conductor, però si que tothom és vianant, que no tothom té vehicle privat o vol utilitzar-lo, però si que tothom té dret a un transport públic eficaç i eficient. Vol dir plantejar una ciutat on l'espai públic estigui dedicat majoritàriament a les persones, i que ha d'afavorir una vida saludable i no ser una hipoteca per la salut individual i col·lectiva, present i futura.
Segurament CiU i Xavier Trias tenen moltes altres propostes, per Barcelona i per Les Corts. Faltaria més en un grup polític que pretén governar la ciutat! Però aquesta és esgarrifosa. Us imagineu, davant de les escoles del carrer Numància, davant del futur institut, la boca d'un túnel de quatre carrils? És aquest el canvi que proposen CiU i Xavier Trias? És aquest el futur que ens espera? No. El futur no està escrit, el decidirem entre tots el proper 22 de maig. I un vot a ICV-EUiA és un vot per impedir que es dugui a terme aquesta proposta, a favor d'uns barris, d'un districte i d'una ciutat diferents, més verds, més saludables, per les persones, en una paraula, per una ciutat del segle XXI.

Albert Pérez i Núñez
Conseller ICV-EUiA
Districte de Les Corts

dimarts, 10 de maig de 2011

PROGRAMA COMPLET D'ICV-EUiA PER LES CORTS. ELECCIONS MUNICIPALS 2011



Podeu consultar aquí tots els documents programàtics d'aquesta campanya, que hem anat penjat al blog:
-Balanç: El que ha fet ICV-EUiA amb el teu vot i el que han fet els altres.
-25 prioritats programàtiques
-Programa electoral per Barcelona
- Trìptics i programes complets per districtes,i entre ells, el de Les Corts

dilluns, 9 de maig de 2011

diumenge, 8 de maig de 2011

ICV-EUiA a la Concòrdia


Dissabte 7 de maig, els membres de la coalició ICV-EUiA vam fer un repartiment de material de campanya a la plaça de la Concòrdia, davant del centre cívic de Can Deu. A més de la gent d'ICV i EUiA a Les Corts, que vam anar passant al llarg del matí, també ens van acompanyar la jove candidata Janet Sanz i, naturalment, el nostre candidat del districte, l'Albert Pérez, actual conseller.

dissabte, 30 d’abril de 2011

Les 25 prioritats d'ICV-EUiA per Barcelona



D’entre les més de 300 mesures recollides en el programa complet per Barcelona, aquestes són les 25 que la coalició defensarà de manera prioritària en el proper mandat:


1.- Aprovar un nou Programa Municipal de la Gent Gran que contempli per al 2015: arribar a 25.000 persones ateses amb SAD i 75.000 persones amb Servei de Teleassistència.


2.- Crear la Renda Mínima Garantida (RMG), amb l’objectiu que cap persona no visqui per sota del llindar de la pobresa. Aquesta ha d’implicar: la unificació del conjunt de prestacions econòmiques de caràcter social existents; la vinculació de les persones beneficiàries a itineraris d’inclusió social.


3.- Decidir totes les inversions socials de ciutat, per al període 2012-1015, per mitjà de la metodologia del Pressupost Participatiu en el marc de l’Acord Ciutadà i dels Consells de Participació Social


4.- Impulsar les Xarxes d’Intercanvi Solidari, prioritzant els Bancs del Temps i les Cooperatives de Consum Agroecològic, amb l’objectiu de crear Xarxes de Ciutat i doblar el nombre de Bancs i Cooperatives actualment existents.


5.- Desenvolupar un programa integral d’accés a l’habitatge de les persones en risc o situació d’exclusió social. Crear 500 places d’habitatges dotacionals i col·lectius per a persones vulnerables; desenvolupar un programa de prevenció dels desnonaments, i garantir l’habitatge d’emergència social en tots els casos; universalitzar els programes de Lloguer Just i de Renda d’Emancipació.

6.- Seguir impulsant l’atenció a les drogodependències des del sistema sanitari i, en concret, des de la xarxa de salut mental, amb especial atenció a les persones vulnerables i de forma integral i de proximitat.


7.- Fer rehabilitacions dels barris amb criteris ecològics per transformar-los en ecobarris, aplicant mesures sobre mobilitat, gestió de residus, energia o aigua.

8.- Establir una reserva d’habitatge de protecció oficial en determinades noves construccions i de gran rehabilitació d’edificació d’ús residencial de caràcter privat, amb l’objectiu d’augmentar l’habitatge protegit dins de la ciutat ja construïda i aconseguir una veritable barreja amb l’habitatge lliure.


9.- Estructuració de la ciutat en superilles, especialment a l’Eixample, amb l‘objectiu de augmentar la qualitat urbana guanyant espai lliure i zones verdes, millorant la qualitat ambiental, amb més mobilitat sostenible i reducció de l‘ús del vehicle privat.


10.- Reduir el soroll associat al trànsit, mitjançant el desplegament del Pla per a la reducció de la contaminació acústica 2010-2020.


11.- Desenvolupar el Pla d’Energia, Canvi Climàtic i Qualitat de l’Aire 2012-2020, donant prioritat a les mesures que actuen per disminuir la contaminació originada pel trànsit.

12.- Aconseguir una autèntica xarxa de transport públic en superfície amb el RetBus, l’autobús convencional, els busos de barri i el tramvia. Ampliar l'amplada dels carrils bus i establir la prioritat semafòrica de l’autobús allà on sigui possible per millorar les freqüències i la seva velocitat comercial.


13.- Nova economia, nova ocupació. Una estratègia basada en el desenvolupament de l’economia verda i les polítiques socials per a la creació d’ocupació i el canvi de model productiu.

14.- Introduir una taxa turística com a font de finançament i de corresponsabilització de les persones visitants. La recaptació s‘ha de destinar fonamentalment a compensar els impactes en l‘ús dels serveis, i a protegir i millorar el patrimoni, l‘espai públic i el medi ambient.

15.- Incrementar el nombre d’Escoles Bressol municipals i augmentar, com en un mínim de 3.500, el nombre de places per atendre el 100% de la demanda prevista.

16.- Aplicar la tarifació social amb un model de preus públics que garanteixi i afavoreixi el dret a la cultura per a tothom.


17.- Recuperar i museïtzar el patrimoni democràtic en l’espai públic. Fer difusió de l’inventari i localització de llocs de memòria, fent referència a persones, a col·lectius i a fets concrets.

18.- Transparència administrativa: fer públic el patrimoni i altres interessos de les persones candidates a l’alcaldia i de tots els regidors i regidores; i fer públiques les agendes d‘alcaldes i regidors i regidores, com a mesures de control de l'acció dels lobbies i grups d'interès.

19.- Generalitzar l’opció de Vida Independent per aquelles persones amb diversitat funcional que optin per aquest model, que implica l’assistència personal i l’autogestió d’aquesta.

20.- Definir un Pla de prevenció específic per a infants i joves per eradicar la violència masclista amb recursos econòmics i en el marc del Pla municipal de la violència vers les dones.


21.- Enfortir les polítiques públiques actives de suport als processos d’arrelament social i reagrupament familiar, així com l’empadronament actiu de totes les persones nouvingudes amb independència de la seva situació jurídica.

22.- Derogar l’ordenança de civisme, en la mesura que expressa un model de regulació de la convivència contrari, en molts aspectes, al que s‘ha anat construint des de fa molt de temps als barris de la ciutat. I alhora genera riscos d‘estigmatització i increment de la vulnerabilitat de col·lectius en risc d‘exclusió.

23.- Acció prioritària per reduir i protegir millor a les persones en situació de major vulnerabilitat (dones maltractades, víctimes de les xarxes criminals d‘explotació de persones, robatoris i maltractes a infants i gent gran...).


24.- Aplicació del protocol d'atenció a les persones transsexuals a tota l'estructura municipal. El col·lectiu transsexual no té reconeguts tots els seus drets civils i cal accions decidides per arribar a un punt d'igualtat.

25.- Establir mesures positives per afavorir la contractació juvenil en la contractació pública, així com en les clàusules i plecs de condicions de les subcontractacions. Introduir mesures d’acció afirmativa ens els àmbits del mercat laboral on les persones joves no estan prou representades. L’objectiu és tenir una força de treball diversa i es basa en l’èxit de les polítiques d’acció afirmativa per qüestions de gènere.

dimarts, 26 d’abril de 2011

El que ha fet ICV-EUiA amb el teu vot i el que han fet els altres

El que hem fet aquests darrers quatre anys, el que han fet els altres, i tot el que queda per fer, sense por, amb esperança, amb propostes de futur.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Ricard Gomà a Les Corts



Dilluns, dia 11 d'abril, Ricard Gomà, actual Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i cap de llista a les properes eleccions municipals de la coalició d'ICV-EUiA, va participar en una xerrada amb els veïns del barri de Les Corts.

El nostre Conseller, l'Albert Pérez, va obrir la trobada tot presentant en Ricard, qui va fer un petit balanç del que ha representant la participació de la coalició en el govern de la ciutat aquests darrers quatre anys. En aquest sentit, va destacar la importància de les polítiques que hem dut a terme i que volem continuar impulsant des de la base del nostre ideari d'esquerra transformadora.

A continuació, es va obrir un torn d'intervencions dels assistents, entre ells diversos representants d'entitats de Les Corts, en què es va fer palès el neguit que està suposant entre la ciutadania el cúmul de retallades en l'Estat del Benestar que tant el govern espanyol com el català estan tirant endavant. Potser el millor resum d'aquestes intervencions el va fer un veí en recordar la crida d'Sthéphane Hassel: Indigneu-vos!

ICV-EUiA reivindica, contra la retallada dels serveis públics, l'ampliació dels drets socials. També des de l'Ajuntament, des del Districte, des del Barri. Encara ens queda molt per fer. Sense por, amb esperança. Ara, més que mai, és hora de lluitar per allò que és just i necessari.

Adolfo Fidalgo
President d'ICV Les Corts