A la nostra
societat occidental del segle XXI també hi ha “perdedors” i “pàries”, o
persones excloses del sistema en un grau mes o menys gran. Deixant de banda
aquell que es veuen obligats a treballar o senzillament sobreviure al marge de
tota legalitat, els “paries de la terra” contemporanis son els aturats o els
treballadors en precari. Curiosament, tenen un perfil força semblant als de fa
un segle o segle i mig. Son gent que sempre han estat al “furgó de cua” de la
societat. Joves (amb formació o sense), persones amb pocs estudis (joves o
grans), dones i treballadors procedents de sectors en crisi i poc qualificats
i/o amb problemes per a reciclar-se. Son els prescindibles, substituïbles,
intercanviables, anònims, els que no poden fer servir la seva vàlua personal,
els seus coneixements, la seva experiència, els seus vincles com a instrument
de pressió, negociació o promoció. Estan sols, “venuts”, indefensos, impotents,
sense recursos ni arguments davant un mon (el del mercat de treball) que
exigeix molt i ofereix poc. Es la cara menys amable del capitalisme del segle
XXI. Si filem una mica mes prim, trobarem altres casuístiques: per una banda,
els becaris, o treballadors sense cap dret (ni contracte laboral) que fan
feines que no haurien de fer (i cal deixar de relacionar “becari” amb “jove”:
avui dia, becari ho pot ser qualsevol). Hi ha els contractats a temps parcial o
per breus períodes de temps. També es habitual trobar treballadors que no estan
en nòmina (i per tant, no tenen drets) de les empreses on presten els seus
serveis, sinó d’aquella a la que la primera ha subcontractat. Hi ha altres
variants i “alternatives”: “minjobs”, contractes a temps parcial, o “no
contractes”, quan en comptes d’un contracte laboral l’empresa obliga al
treballador a fer-se autònom o fins i tot petit empresari, o l’acomiadament
lliure (es a dir, sense indemnització i sense justificació). Invariablement,
els “paries moderns” (i en això no son gens “moderns”) cobren unes retribucions
ínfimes, en la major part dels casos, per sota del mínim necessari per a cobrir
les necessitats vitals bàsiques. Els moderns “paries” viuen entre aquesta
tipologia d’ocupació, i l’atur, que es sempre l’últim esglaó de la societat, i
encara mes quan les prestacions d’atur (cada cop mes limitades) s’esgoten i les
xarxes de suport familiars ja no donem mes de si. Llavors només queda el recurs
de marxar lluny de casa seva (igual que fa cent o cent cinquanta anys). Quina
característica comparteixen aquests treballadors en precari? Que els seus drets
no estan defensats per cap llei o conveni, i que degut a la seva temporalitat i
“volatilitat” (o ubiqüitat, o la seva natura de “no treballador”) no poden ser
defensats eficaçment per aquells que defensen els drets dels treballadors mes
“convencionals”: els sindicats. Es casualitat que aquells que es veuen obligats
a fer “la guerra pel seu compte” es trobin al “furgó de cua”? En absolut!
S’ha de tenir
en compte que les fronteres entre aquest “furgó de cua” i la resta no estan
establertes de forma permanent. El “furgó de cua” existeix sempre, fins i tot
quan l’economia rutlla be, però el nombre dels seus “viatgers” s’incrementa
quan hi han problemes. Ningú queda a estalvi d’anar a parar-hi. No hi ha res
segur ni garantit quan un depèn exclusivament d’un sou i de que algú n’hi
pagui, o quan senzillament un es troba molt vinculat (ni que fos com a
empresari) a un sector que pot anar-se’n a norris. I qualsevol sector,
potencialment, pot anar-se a norris. Els triomfadors d’avui poden convertir-se
en els perdedors de demà.
Estem arribant
al punt culminant de la meva tesi. Em resta per enunciar un últim paradigma o
evidència. Fins ara, he estat esmentant la “cultura dominant” contemporània,
però en realitat no he acabat de definir-la, no he arribat a dir quin es el seu
principi fonamental, el seu nucli, el seu rovell, el dogma del qual parteix i
es desenvolupa de forma consistent. Per a molts lectors, no faria cap falta
perquè es bastant obvi, però de totes formes ho deixaré anar. Es aquest: per a que
l’economia, i per extensió, tota la societat, la nostra societat occidental del
segle XXI, funcioni satisfactòriament, els negocis (les empreses privades) han
de rutllar. La prosperitat general depèn de com els vagi a les empreses. Les
finances públiques depenen de de com els vagi a les empreses, ni que fos
indirectament. Els serveis socials depenen de com els vagi a les empreses
(també indirectament). Qualsevol altra cosa, es secundària. Qualsevol acció o
directiva, qualsevol llei, qualsevol decisió, qualsevol política que emprengui
qualsevol govern de qualsevol tendència política (sempre que siguin adeptes a
la “cultura dominant”, però es que ho son tots), no pot contradir aquest
principi. La política s’ha convertit, en els últims trenta anys, en aconseguir
convertir l’ens públic administrat, ja sigui un país, un ajuntament, o la
mateixa Unió Europea, en una pista d’aterratge propicia per a negocis i
inversions. Les diferències al respecte, entre les tendències polítiques
“respectables”, només son de matis.
Jo afegiré un altre
atribut a la “cultura dominant” contemporània. Afirmo que, combinat a la fe
absoluta en les bondats de la lliure empresa, es troba un altre principi, i
aquest es el principi de la segregació, o discriminació, o “Apartheid”. No en funció
del color de la pell, ni de la nacionalitat, lloc de residència, idioma,
llinatge o l’origen de les persones, sinó en funció de la seva solvència
econòmica, o el seu grau de riquesa. Però de qualsevol grau de riquesa. Hi ha
“riqueses” i “riqueses”. M’estic referint a nivells de riquesa i patrimoni
(mobiliari) molt alts, extrems, superlatius. Perquè hi ha un nivell de riquesa
a partir del qual el seu posseïdor es converteix en membre de l’autèntica
classe dominant i privilegiada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada