.

.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Cultura dominant (VI)


Es clar que encara mes interessant (molt mes interessant) seria poder conèixer en detall de quina forma els projectes empresarials d’èxit (de gran èxit) han aconseguit aquest èxit. Quina estat la principal clau? Una idea brillant, una direcció ferma, una bona agenda de contactes, saber prendre les millors decisions, o senzillament el dur esforç diari... de part de tothom, fins i tot d’aquells que no surten a les fotos. Es una qüestió absolutament fascinant, apassionant, de primeríssim ordre. Per desgràcia, aquest es el secret que les empreses amaguen amb mes gelosia, i no es gens probable que algun dia es pugui saber si els mèrits dels grans triomfs econòmics estan realment ben adjudicats.

Deixem aquest tema i anem per una altra banda. Un altre paradigma o corol·lari que es desprèn del “principi fonamental” es que, per a que l’economia realment rutlli be, la quantitat de diners que ha d’estar a disposició de l’Estat o de qualsevol administració pública, ha de ser la mínima possible. Tot estalvi en la despesa pública es benvingut, independentment de quina sigui la partida pressupostària estalviada. La reducció de la despesa es bona en si mateixa, perquè significa que hi mes capital “circulant”, i per tant, mes possibilitat de que es pugui fer negoci. Això es el que hi ha darrera de l’argument (ja desgastat) que s’anomena “austeritat”. La “cultura dominant” ve a dir, de vegades de forma explícita, que els Estats, en realitat, “no saben” gastar perquè estan sotmesos a “pressions” (la voluntat popular, ja se sap) que els impulsen a comportar-se de forma “ineficaç”. Per això, s’ha de deixar els dinars en mans privades, perquè el lliure mercat “si que sap” que fer amb ells.

No es un fenomen en absolut nou. Es pot dir que, excepte un breu període entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la meitat dels anys setanta del segle XX, les coses sempre han anat així. Si resulta que ara ens “adonem” d’aquesta crua realitat es perquè el “sistema”, o millor dit, la “cultura dominant” ha estat posada a prova, no un, sinó varis cops per les diferents crisis econòmiques, ha estat portada al límit, ha hagut de reaccionar davant condicions adverses extremes (ha patit el seu particular “cataclisme còsmic”, els seus “forats negres”), i ha donat les respostes que eren previsibles.

Exemple senzill, obvi, proper: hi ha molt atur, i ni les finances públiques, ni la societat en el seu conjunt, ni el conjunt de l’economia ho pot suportar durant molt de temps. Que es pot fer? Ho han de solucionar (només) les empreses (privades). Han de crear nous llocs de treball. Les condicions no son favorables per a fer-ho? Hem d’aconseguir que ho siguin. Que demanen els empresaris? Mes flexibilització, mes desregulació, menys entrebancs en forma de drets laborals, menys sous? Concedit! El que sigui, amb tal d’aconseguir reduir l’atur. I també per a evitar que les persones que tenen feina siguin acomiadades: si un ha d’escollir entre el comiat o que li redueixin el sol, que escolliria? Les empreses (privades) manen! Aquesta qüestió es central i bàsica, te un abast i profunditat molt mes gran del que podria semblar a simple vista. La “cultura dominant” ha trobat la “fórmula” per a enderrocar el “contracte social” vigent, per a començar el retorn a les condicions laborals, econòmiques, vitals i socials del “capitalisme manchesterià”, contraposant drets a la possibilitat de trobar o conservar la feina. El missatge es “conforma’t amb trobar feina”, “aquestes son les condicions que hi ha”, “si vols feina, hauràs de renunciar als teus drets”, o “amb drets, no esperis trobar feina”. La “cultura dominant” justifica l’enduriment de les condicions laborals com un simple conjunt de mesures “tècniques” o “modernitzadores”: mes competitivitat, mes flexibilitat, mes productivitat, mes dinamisme. En realitat, son modificacions radicals del model de societat (i en sentit decimonònic) perquè s’estan modificant no només les condicions de treball, sinó també les condicions de vida, el model de societat, les perspectives vitals, la qualitat de vida de les persones, les seves possibilitats de viure una vida digna. Per començar, de les que es troben al “furgó de cua”, però poc a poc, estenent-ho al conjunt dels assalariats.

La banca privada (la única existent) te problemes? S’ha d’ajudar-la! Sense bancs, no hi ha finançament, les empreses no poden funcionar, l’economia sencera es paralitzaria! Els recursos públics (el pressupost) s’ha d’encarregar de “tapar” els forats que han deixat els bancs, a costa de qualsevol altra partida, i del dèficit públic. Encara que suposi contradir el principi de que l’Estat no pot intervenir en l’economia, s’ha de fer, perquè sinó, tot aniria molt pitjor. Això si, amb discreció.
Mes. Prenguem per cas la famosa “bombolla immobiliària”, una de tantes “bombolles”, però de moment, la única en la qual fer negoci amb una necessitat i dret constitucional bàsic com l’habitatge va ser acceptat com a “lògic” i “normal” per tothom. Immobiliàries, constructors, propietaris de terrenys, i bancs es van beneficiar força. Es van crear llocs de treball (mentre va durar). Qui va patir les conseqüències van ser els que volien un habitatge, i es van haver d’endeutar de per vida perquè eren els preus que hi havia al mercat. Qualsevol regulació, qualsevol reglamentació, qualsevol limitació d’aquesta forma de fer negocis hauria implicat la condemna als inferns perquè s’hauria intentat posar entrebancs en el bon funcionament d’una sèrie d’empreses privades.