Es clar que
encara mes interessant (molt mes interessant) seria poder conèixer en detall de
quina forma els projectes empresarials d’èxit (de gran èxit) han aconseguit
aquest èxit. Quina estat la principal clau? Una idea brillant, una direcció
ferma, una bona agenda de contactes, saber prendre les millors decisions, o
senzillament el dur esforç diari... de part de tothom, fins i tot d’aquells que
no surten a les fotos. Es una qüestió absolutament fascinant, apassionant, de
primeríssim ordre. Per desgràcia, aquest es el secret que les empreses amaguen
amb mes gelosia, i no es gens probable que algun dia es pugui saber si els
mèrits dels grans triomfs econòmics estan realment ben adjudicats.
Deixem aquest
tema i anem per una altra banda. Un altre paradigma o corol·lari que es desprèn
del “principi fonamental” es que, per a que l’economia realment rutlli be, la
quantitat de diners que ha d’estar a disposició de l’Estat o de qualsevol
administració pública, ha de ser la mínima possible. Tot estalvi en la despesa
pública es benvingut, independentment de quina sigui la partida pressupostària
estalviada. La reducció de la despesa es bona en si mateixa, perquè significa
que hi mes capital “circulant”, i per tant, mes possibilitat de que es pugui
fer negoci. Això es el que hi ha darrera de l’argument (ja desgastat) que
s’anomena “austeritat”. La “cultura dominant” ve a dir, de vegades de forma
explícita, que els Estats, en realitat, “no saben” gastar perquè estan sotmesos
a “pressions” (la voluntat popular, ja se sap) que els impulsen a comportar-se
de forma “ineficaç”. Per això, s’ha de deixar els dinars en mans privades,
perquè el lliure mercat “si que sap” que fer amb ells.
No es un
fenomen en absolut nou. Es pot dir que, excepte un breu període entre la fi de
la Segona Guerra Mundial i la meitat dels anys setanta del segle XX, les coses
sempre han anat així. Si resulta que ara ens “adonem” d’aquesta crua realitat
es perquè el “sistema”, o millor dit, la “cultura dominant” ha estat posada a
prova, no un, sinó varis cops per les diferents crisis econòmiques, ha estat
portada al límit, ha hagut de reaccionar davant condicions adverses extremes
(ha patit el seu particular “cataclisme còsmic”, els seus “forats negres”), i
ha donat les respostes que eren previsibles.
Exemple
senzill, obvi, proper: hi ha molt atur, i ni les finances públiques, ni la
societat en el seu conjunt, ni el conjunt de l’economia ho pot suportar durant
molt de temps. Que es pot fer? Ho han de solucionar (només) les empreses
(privades). Han de crear nous llocs de treball. Les condicions no son
favorables per a fer-ho? Hem d’aconseguir que ho siguin. Que demanen els
empresaris? Mes flexibilització, mes desregulació, menys entrebancs en forma de
drets laborals, menys sous? Concedit! El que sigui, amb tal d’aconseguir reduir
l’atur. I també per a evitar que les persones que tenen feina siguin
acomiadades: si un ha d’escollir entre el comiat o que li redueixin el sol, que
escolliria? Les empreses (privades) manen! Aquesta qüestió es central i bàsica,
te un abast i profunditat molt mes gran del que podria semblar a simple vista.
La “cultura dominant” ha trobat la “fórmula” per a enderrocar el “contracte
social” vigent, per a començar el retorn a les condicions laborals, econòmiques,
vitals i socials del “capitalisme manchesterià”, contraposant drets a la
possibilitat de trobar o conservar la feina. El missatge es “conforma’t amb
trobar feina”, “aquestes son les condicions que hi ha”, “si vols feina, hauràs
de renunciar als teus drets”, o “amb drets, no esperis trobar feina”. La
“cultura dominant” justifica l’enduriment de les condicions laborals com un
simple conjunt de mesures “tècniques” o “modernitzadores”: mes competitivitat,
mes flexibilitat, mes productivitat, mes dinamisme. En realitat, son
modificacions radicals del model de societat (i en sentit decimonònic) perquè
s’estan modificant no només les condicions de treball, sinó també les condicions
de vida, el model de societat, les perspectives vitals, la qualitat de vida de
les persones, les seves possibilitats de viure una vida digna. Per començar, de
les que es troben al “furgó de cua”, però poc a poc, estenent-ho al conjunt
dels assalariats.
La banca
privada (la única existent) te problemes? S’ha d’ajudar-la! Sense bancs, no hi
ha finançament, les empreses no poden funcionar, l’economia sencera es
paralitzaria! Els recursos públics (el pressupost) s’ha d’encarregar de “tapar”
els forats que han deixat els bancs, a costa de qualsevol altra partida, i del
dèficit públic. Encara que suposi contradir el principi de que l’Estat no pot
intervenir en l’economia, s’ha de fer, perquè sinó, tot aniria molt pitjor.
Això si, amb discreció.
Mes. Prenguem per cas la
famosa “bombolla immobiliària”, una de tantes “bombolles”, però de moment, la
única en la qual fer negoci amb una necessitat i dret constitucional bàsic com
l’habitatge va ser acceptat com a “lògic” i “normal” per tothom. Immobiliàries,
constructors, propietaris de terrenys, i bancs es van beneficiar força. Es van
crear llocs de treball (mentre va durar). Qui va patir les conseqüències van
ser els que volien un habitatge, i es van haver d’endeutar de per vida perquè
eren els preus que hi havia al mercat. Qualsevol regulació, qualsevol
reglamentació, qualsevol limitació d’aquesta forma de fer negocis hauria
implicat la condemna als inferns perquè s’hauria intentat posar entrebancs en
el bon funcionament d’una sèrie d’empreses privades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada