Cultura dominant (V)

Desenganxem un cop mes els peus de terra i endinsem-nos en el mon de les idees i teories. Aquest cop, “cridaré” en suport de la meva tesi ni mes ni menys que la Teoria de la Relativitat d’Einstein (i em conformaré amb l’Especial). No escriuré ni miraré de demostrar cap fórmula matemàtica, que ningú pateixi. Només diré que, pel mon de la Física, el principi i axioma de que la velocitat de la llum al buit es sempre constant no sembla tenir especials conseqüències. Arran de terra, amb les condicions i circumstàncies en les que es desenvolupa la nostra vida quotidiana, la velocitat de la llum es de una magnitud tan gran, que no sembla que pugui afectar-nos. Les pomes segueixen caient dels arbres cap a terra, i fins tot les dures condicions en les que funcionen els motors d’automoció, o fins i tot els d’aviació, segueixen sent explicables sense tenir en compte que a velocitat de la llum es constant. Fins a un cert punt, podem viure ignorant la Llei de la Relativitat. Les coses canviarien (per a pomes, motors i per la llum mateixa) si algun dia (que arribarà, tot i que no pas demà, ni durant aquesta generació, ni durant la propera) el sistema Solar s’apropés a un Forat Negre. Algú podria dir que, arribats a aquest punt, no importaria massa, a efectes pràctics, saber que la velocitat de la llum es constant, però en realitat no seria exactament així: si hi hagués alguna possibilitat de fer alguna cosa (pel Sistema Solar, o al menys, per la Humanitat, o una part de la mateixa) en aquestes circumstàncies, seria tenint plena consciència de la Teoria de la Relativitat i els seus efectes, i no pas ignorant una i altres.

Torno ràpidament al terreny de l’economia (política)! A simple vista, el fet de que les empreses (privades) rutllin be sembla que es una cosa que beneficia a tothom. Començant pels treballadors, que tenen la possibilitat d’estar sense feina a tenir-ne. Les persones mes humils passarien de no tenir ingressos, a tenir-ne. Les finances públiques millorarien al no tenir que pagar subsidis d’atur, i en canvi, recaptar mes impostos al pagar-se una mes gran quantitat de salaris, o salaris mes generosos. Les pensions estarien millor garantides, al haver mes cotitzants. Hi hauria mes possibilitats per la promoció social (aprofitant les oportunitats que hi hauria en el si de cada empresa). Moltíssims productes i serveis només els poden oferir les empreses privades, per la qual cosa la seva existència es fonamental per la qualitat de vida de tothom. Cap d’aquestes afirmacions son falses, per tant, algú podria argumentar alguna cosa en contra del principi de que “el que es bo per a les empreses, es bo per a tothom”?

S’ha d’afegir, per a aclarir una mica mes les coses, que el primer corol·lari que es després d’aquesta “llei general” que obliga a tenir en la màxima consideració a les empreses privades, es que tota activitat que pot ser realitzada per una empresa privada, no l’ha de realitzar ni l’Estat, ni una empresa pública (quan dic “Estat”, no m’estic referint necessàriament a un “Estat nacional”, sinó a qualsevol ens públic dotat de prou sobirania, mecanismes i competències per a fer despesa pública). Allà on hi ha possibilitat d’obtenir un benefici, ha de ser present l’empresa privada. Si no, si hi hagués alguna limitació, s’estaria contradit la “llei fonamental”, perquè no s’estaria fent tot el possible per a que les empreses privades rutllin. Aquest corol·lari ha conegut matisos al llarg de la història, però des de fa al menys tres dècades, serveix com a base per l’argumentari de qualsevol política econòmica que s’hagi dut a terme a qualsevol país occidental. Es, òbviament, “cultura dominant”.

Es mes: fins i tot quan una determinada activitat o servei no son lucratius, o no ho son prou per a que una empresa privada s’interessi en realitzar-les, es obligació de l’Estat el convertir-la en lucrativa. Com? Molt senzill: subcontractant-la i pagant a algú per a que la realitzi. Així, es compleix la “llei fonamental”, i en realitat son les empreses privades i la competència existent entre elles les que determinen el cost “autèntic” del servei o prestació.

En realitat, la “cultura dominant” i les seves ”lleis fonamentals” es basen en una axioma que te caràcter de dogma, però que en realitat es un mite: les empreses privades son mes eficients que qualsevol aparell o organisme estatal. Les empreses privades, degut a que han de competir en tot moment per a sobreviure, han de ser eficients, productives i rendibles, han d’intentar fer-ho tot millor, mes ràpid i amb el mínim cost possible. Han de ser mes eficients i per tant, rendibles. Si no, hauran de plegar, o guanyaran menys que la competència, que es la primera passa per a plegar. Això es el seu incentiu, el motor que les fa funcionar, el motor que les fa ser “millors”, o al menys intentar-ho. Els organismes públics, al treballar amb una mena de “xarxa de seguretat”, no tenen aquest incentiu, poden treballar de forma “mes relaxada”, menys eficient, sense tenir en compte el balanç cost / benefici. Anant una passa mes enllà, es pot dir que l’Estat (com ja he dit, “Estat” s’ha de entendre en aquest text en sentit ampli) pot compensar amb taxes i impostos la seva manca d’eficiència. Es un mite, naturalment, en el sentit de que només es una veritat a mitges. Qui hagi treballat a una empresa privada (i em refereixo a aquells que ho hagin fet format part de la “classe de tropa”) podrà explicar les seves experiències, i veurà que al si de les empreses privades la casuística, praxis i “cultures” son infinites, i que, com en tota organització formada per persones, no son ni de lluny màquines perfectament “engreixades” i on tothom s’esforça exclusivament en el be col·lectiu. El principal tret de la “qualitat de la gestió” es estrènyer els cargols als escalafons que es troben per sota. Es un vell acudit, però desgraciadament es la crua realitat, quan es diu que “els miracles econòmics consisteixen en dues parts: treballar mes i cobrar menys”. L’empresa privada, en el que si demostra eficàcia, es en estalviar despeses en el capítol de personal. Sobre això no hi ha cap dubte. També es cert que serveix per a que determinades persones, en determinats casos, puguin guanyar molts diners. Però ni de lluny sempre: les estadístiques diuen que nou de cada deu projectes empresarials acaben en fracàs (i es manté així des de que existeixen aquestes estadístiques), la qual cosa ve a dir que, mes que bons gestors i “genis” de la direcció empresarial, el que mes abunda son les ganes de fer diners. Ja que m’he posat així de crític i càustic, podria afegir que en el noranta i nou per cent dels caos, les víctimes dels fracassos empresarials son els que menys culpa en tenen, que son els assalariats (no es creïble que una empresa fracassi per la incompetència d’un treballador (a sou) en concret, tot i que no es impossible), i començant pels que son mes “barats” d’acomiadar. A les escoles de negocis i Facultats de Ciències Empresarials s’hauria de dedicar molt de temps a l’estudi de les empreses que van haver de tancar, especialment per a aprendre de les errades que es van cometre (la Humanitat sencera ho agrairia molt!), però per desgràcia no es fàcil, perquè les empreses privades son extremadament reservades respecte a fer públics els seus comptes i documents interns.