.

.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Cultura dominant (i XIII)


Arribats a aquest punt, ens haurien de plantejar una altra qüestió. Tot aquest esforç i tot aquest temps (que podria requerir de vàries generacions), realment hauria pagat la pena? El volum d’impostos “repatriats” des els paradisos fiscals o països “complaents” amb el Gran Capital compensaria el volum de negoci que determinades empreses deixarien de fer perquè les seves operacions haurien deixat de ser rendibles si tenien que pagar els mateixos impostos que la majoria dels mortals? Un expert, i amb mes dades i informació que el que escriu això, segurament podria donar una resposta mes clara que jo. Jo només puc dir que només de pensar en la feina i les complicacions que tot plegat implica, i mes enllà dels resultats, em fa girar el cap. Però espero que el concepte de “cultura dominant” hagi quedat aclarit. Puc afegir, amb un grau potser excessiu d’optimisme i ingenuïtat que, si la “cultura dominant” fos una altra, els paradisos fiscals deixarien d’existir en una sola tarda.

I com a última paràgraf, una petita llum d’esperança. Mentre redactava aquest text, a aparegut als mitjans la notícia de la multa a Apple de 13.000 milions d’euros per evadir impostos. Una bona senyal en la bona direcció. Per desgràcia, encara son massa pocs diners. Fan falta molts mes per a poder canviar de política econòmica, entre altres coses, perquè primer s’ha pagar l’astronòmic deute que tenen els Estats (en el cas de la República de Irlanda farien falta mes de quinze vegades aquesta quantitat per a poder pagar-la). Però només espero que aquest cas doni idees de on treure els diners per a pagar el que resta, tenint en compte que, en bona part, aquest deute en realitat es degut a que ha hagut qui s’ha “esmunyit” de pagar el que li pertocava: formalment, la República de Irlanda no es un paradís fiscal, però a efectes pràctics la seva política fiscal respecte a les grans corporacions internacionals hi es perfectament equiparable.

I una reflexió a mode de corol·lari. Sabem que la Unió Europea no es partidari de “perdonar” impostos, però el que no està clara es la seva motivació última. De moment, sembla que ha donat un bon “avís als navegants”, però també sabem que la seva màxima “obsessió”, ara mateix, es reduir el deute i el dèficit. Estic en sintonia amb els molt liberals membres de la Comissió Europea respecte a la idea de que el Gran Capital ha de posar la seva part (que es molta) per a pagar aquest deute. Ara be, estarà la Comissió europea d’acord amb mi en que els impostos s’han de seguir pagant, encara que no hi hagi dèficit? Estaran també d’acord (i no ho crec) en que, quan els Estats europeus tinguin els comptes sanejats, es posin a gastar diners, sempre d’acord amb la voluntat popular? O llavors, per la Comissió europea, haurà arribat el moment d’afluixar la ma i deixar que el Gran Capital torni a flotar lliure (d’impostos)?

I un segon corol·lari: en tot aquest text, no he fet servir ni un sol cop la paraula “creixement”, l’obsessió de tot economista (o no economista) liberal. Per què? Doncs perquè no fa falta créixer per a que la riquesa i el benestar arribi a tothom. Ja hi ha prou riquesa al mon, riquesa suficient per a proporcionar benestar a tothom. El que cal es repartir-la be.







Eugeni Barco i Samodelov
Barcelona, 8 de Setembre de 2016

Cultura dominant (XII)


Per desgràcia, tot plegat es molt complicat. M’agradaria poder ser optimista, però per desgràcia el mon en el que vivim es com es i no admet ser modificat amb facilitat, i encara menys en un assumpte de caràcter tan estructural com aquest. Així que acabaré aquest escrit deixant anar una pinzellada pessimista.

Diguem que hi hagués un cert consens de que cal fer una cosa semblant a la que proposo (potser no exactament igual, però si en aquest sentit). No es cert que encara existeix el poder de la democràcia, el poder dels vots? No podem fer servir els procediment establerts per a emprendre aquestes reformes? No es cert que tot es possible, absolutament tot, si s’assoleix el consens i la majoria suficients? Si, teòricament seria possible. Però vull mostrar com es de poderosa la “cultura dominant” actual, i com de difícil es intentar canviar la dinàmica econòmica contemporània. Vull tirar d’un fil, vull mostrar només una petita faceta de l’estat actual del mon del capital, i com es de difícil de combatre els efectes (perniciosos) que te sobre la vida quotidiana, i la política i economia global.

M’estic referint a la manca d’harmonització fiscal entre els països o entitats sobiranes que, malgrat això, permeten entre ells la lliure circulació de capitals, bens i serveis (no tant les persones, però això es un altre tema). als paradisos fiscals. Un cas extrem son els “paradisos fiscals” que hi ha al si de la mateixa Unió Europea. Això “trenca” fins i tot les mateixes regles del joc de la lliure competència, ja que permet als membres de la Unió Europea establir condicions “a mida” per a atraure les inversions, i permetent al Gran Capital “defugir” d’aquells indrets on els impostos son mes grans (per a ells). Això te com a efecte “pervers” el que cap país, com ja he dit abans, es plantegi gravar-ho seriosament. També hi ha els “paradisos fiscals” de fora de la Unió Europea (i no massa lluny: Suïssa, Gibraltar, San Marino, Liechtenstein), on posar-se a estalvi en cas d’alguna dificultat, per a tornar quan les circumstàncies siguin mes propicies. Així funciona el mon en l’actualitat. Per la majoria dels mortals, les portes d’aquests paradisos estan tancades a pany i forrellat, i d’això ja s’encarreguen, a partís iguals, els paradisos mateixos, i els països dels quals son ciutadans aquests mortals. Be per a aquests clients i be pels paradisos fiscals, però malament pels països dels quals son ciutadans aquests clients (i per la majoria dels seus ciutadans). Aquí tenim un exemple pràctic sobre com el Gran Capital evadeix impostos, un bon exemple de frontera entre classes, un exemple de la diferència de tracte existent entre privilegiats i no privilegiats.

Es pot canviar aquesta situació? Es pot obligar als evasors a fer front a totes les seves obligacions fiscals? A totes, a totes, segurament, no. A la majoria, si, però molt difícilment, i només després de molts esforços. Simplificant, i exagerant una mica (però això no pretén ser un tractat d’economia), a continuació exposo la via que s’hauria de seguir per a aconseguir-ho, respectant els procediments i legalitat vigents.
Per començar, s’ha de dir que, teòricament, es pot aprovar una llei que prohibeixi a empreses que tingui una part del seu capital a un paradís fiscal vendre els seus productes o oferir els seus serveis a aquell país. Un cop dur al “principi fonamental” de la “cultura dominant”. No seria fàcil, segurament caldria una majoria al Parlament que no depengués de cap dels partits “del sistema” actuals. Molt probablement, aquesta mida per si sola esdevindria paper mullat perquè alguna institució de la Unió Europea la invalidaria perquè contravindria un bon grapat de directives comunitàries sobre la lliure circulació de capitals. I encara que no fos així, el Gran Capital senzillament miraria de trobar qualsevol altre país de la Unió Europea (i el trobaria) per a evadir els impostos que li estem intentant fer pagar. Be, davant d’aquesta situació, o traiem el nostre país de la Unió Europea (la qual cosa ja considero que seria no només ineficaç, sinó contraproduent pel nostre objectiu), o be aconseguim que la nostra llei s’aprovi a nivell europeu. Com que es una llei que contradiu un Tractat Europeu, caldria convèncer a la resta dels països que s’hi sumin, o be permetre que alguns quedin exclosos. Això últim, trauria la majoria de l’eficàcia de la nostra llei. Pot aconseguir el nostre “partit anti-evasors fiscals” el govern de tots, o gairebé tots, els països de la Unió Europea (ara, amb la Gran Bretanya fora, es mes fàcil, hi ha un país menys)? Es pot aconseguir, però sense dubte que no seria fàcil. Be, en el cas (extremadament hipotètic) de que s’aconsegueixi, les empreses europees ja no podrien fer “enginyeria fiscal” amb els paradisos fiscals, però el mon no s’acaba a la Unió Europea. Hi ha moltes empreses de fora d’Europa que fan negocis al nostre continent, i segurament les seves legislacions permeten treballar amb paradisos fiscals. I sense oblidar el cas de la Gran Bretanya, que seguirà per la seva banda. Hi ha tractats econòmics signats entre la Unió europea i molts països del mon, tractats que caldrà revisar per a barrar el pas a la circulació de capital cap a, i des de, els paradisos fiscals. Es pot aconseguir? Sense dubte que si, però no pas fàcilment.

Cultura dominant (XI)


Però resulta que no es poden recaptar massa recursos, perquè els diners que son “gravables” avui dia, el diners sobre els que els Estats i els Governs (amb aquests termes, em segueixo referint als ens públics que tenen potestat d’establir i fer cobrar impostos) tenen algun poder son, estrictament parlant, una petita part dels diners que hi ha en circulació al mon. Les grans (i no tan grans) fortunes ja se’n ocupen de no pagar impostos mai, o només pagar una petita fracció de la xifra que els correspondria. I quan hi ha crisi i “tothom” (aquells que es troben a l’abast” de l’Estat, es clar) va regular o malament, es pot recaptar menys que mai. Que es pot fer? Doncs gastar menys, els recursos disponibles s’ha esgotat, cal fer retallades i estalvis. Si no, si s’abusa del dèficit, i donades les dures regles que imposa la Unió Europea, la Reserva Federal i demés poders fàctics, les coses poden ser encara pitjor (ni tan sols jo em plantejo marxar de la Unió Europea). La socialdemocràcia, definida així, te un abast molt limitat, però es aquesta la “socialdemocràcia realment existent”.

I es aquí on agafa sentit la “Teoria de la Relativitat” econòmica: si ens entestem en ignorar aquest principi fonamental de que el Gran Capital es troba per sobre del be i del mal, llavors estarem tenint una visió i percepció molt parcial de la realitat, del mon real, dels factors que realment governen l’economia i la política del mon. Estarem (ja estem) condemnats a una política d’escassa volada, miop i estèril, perquè estarem partint d’una base i uns supòsits que son falsos o com a mínim parcials i molt restringits. Si només paguen impostos “els de sempre”, en realitat no s’estarà fent cap repartiment de la riquesa, sinó només una mena de “anivellament” entre aquells que ja no van massa sobrats. La “riquesa de debò”, aquella que hauria d’aportar els gran volum d’ingressos que l’Estat i el 99% de la població necessiten, sempre resta fora del “circuit”, sempre s’escapoleix. I com que aquest 1% posseeix cada cop mes riquesa, riquesa que marxa de les mans del 99%, cada cop hi ha menys possibilitats de recaptar recursos, per molt que s’apugin els impostos. Si no assumim que això es així, si no prenem consciència d’aquesta crua realitat, no podrem prendre cap mesura que tingui un mínim efecte, un mínim impacte, una mínima eficàcia, una mínima durada. No podem seguir ocultant a nosaltres mateixos quines son les autèntiques causes de tot el que està passant, les raons per les quals el mon es com es, l’arrel de la realitat. Ja estem molt a prop de un “forat negre” econòmic, l’indret on la “economia clàssica” o “ortodoxa” ja no es aplicable, l’entorn on entren en vigor les “lleis” (econòmiques i polítiques) creades per “aquell que no pot ser nombrat”. I si no tenim clar (o ens estimem ignorar-ho) de com es el mon i què es el que el fa girar, no podrem transformar-lo.

I es aquí on jo deixo enrere la socialdemocràcia (al menys, la que avui dia es proclama com a tal, no la d’altres èpoques) i vaig per un camí pel qual aquesta (mai) s’ha atrevit a transitar, al menys en els últims cinquanta anys. No havíem dit abans que la riquesa en realitat no desapareix, sinó que només es concentra en unes poques butxaques? Doncs cal anar a buscar-la allà! Cal fer que el Gran Capital pagui impostos, ni mes ni menys! I que sigui ell qui pagui el cost de les crisis, ja que es llavors quan guanyen mes diners, quan s’incrementa encara mes el seu patrimoni i els seus beneficis, conceptes que, segons totes les lleis fiscals (decents) que hi ha al mon (Occidental) son gravables. Disposant de mes recursos, l’Estat podrà seguir gastant, podrà seguir invertint, podrà rellançar el conjunt de l’economia, i podrà contrarestar els efectes de les crisis (que existiran sempre).
Es podria adduir que això no es una idea realment nova, però que es mes fàcil de dir que de fer, al menys en les actuals circumstàncies. Que ara les coses han arribat a un punt, que “atrevir-se” amb el Gran Capital no es prudent, que es extremadament difícil, que cap Estat ho podria fer de forma eficaç sense la col·laboració de tots els altres (“tots”, vol dir Unió Europea com a mínim). Una altra obvietat! Doncs cal deixar de lamentar-se i posar mans a l’obra! Qui ens ha portat fins a aquí? Qui ha encadenat renúncia rere renúncia? No es moment de plantar-se i canviar de rumb? No es el moment de reconèixer errades passades, o com a mínim, donar explicacions (convincents)? Ja n’hi prou amb proclamar que només hi ha una política (econòmica i social) possible! El primer pas, com passa a les teràpies, es reconèixer que hi ha un problema. Reconèixer que estem sota la influència de un “forat negre” que s’ho pot empassar tot, que cal canviar de paradigmes econòmics, que cal canviar de forma de pensar, de contemplar la economia, la política i els seus límits. De començar a combatre la “cultura dominant” i proposar una altra escala de valors. Si un sol pensador, economista, assagista, bloguer, periodista o líder polític ho fa, no tindrà massa efecte. Si ho fa un sol cap de govern, tampoc. Si ho fan una dotzena, i de països importants, la cosa ja serà diferent.

Cultura dominant (X)


I quan parlo de “gastar diners”, no m’estic referint només a sanitat, educació, medi ambient, infraestructures pensions i despesa social en general. Això es imprescindible, però en realitat ni tan sols es el mínim desitjable. L’Estat ha d’anar molt mes enllà, moltíssim mes. L’Estat ha d’intervenir en l’economia, l’Estat no s’ha de resignar a deixar tota l’economia en mans privades, l’Estat ha de promoure empreses públiques, l’Estat ha d’impulsar la reindustrialització, ha d’impulsar de forma directa l’activitat econòmica, ha d’invertir allà on cal que es generin mes llocs de treball, sense esperar que algú altre ho faci. Ha d’haver una banca pública, xarxes de comunicacions públiques (les digitals, les metàl·liques i les d’asfalt), gestió de les vies de comunicacions (incloent ports i aeroports) públiques, fonts d’energies (renovables) públiques. Com a novetat, afegiré que “públiques”, en el cas de la Unió Europea, podria significar que la titularitat o la gestió no estiguessin en mans de un sol país o ens sobirà, sinó compartida entre varis, una cosa que no s’ha intentat mai (i molt poc liberal, per altra banda). Esmento quatre motius d’ordre social i econòmic pel qual paga la pena anar contra el “primer manament” de la “cultura dominant”: primer, es redueix l’atur, i amb condicions de treball dignes, segon, tots els beneficis tornen cap als contribuents, sigui en forma de salaris, sigui en forma d’impostos, sigui en forma de benefici empresarial, tercer, en cas de mala gestió (que no te per què donar-se), els gestors hauran de retre comptes públicament, el procés de presa de decisions es clar i transparent, i es sabrà que s’ha fet malament i per què, i es repartiran justament tant els mèrits com les culpes, i no s’acabarà tot ni amb xifres de beneficis escandaloses (i opaques) en cas d’èxit, ni amb acomiadaments, tancaments, vendes i tancament en cas de fracàs, on uns (els de sempre) guanyen i uns altres (també els de sempre) es queden al carrer, i quart, i el mes dogmàtic i ideològic, mes diners en mans de l’Estat en comptes de mans privades significarà sempre, sempre, sempre, menys desigualtat perquè mai no nodriran cap fortuna privada (corrupció apart, es clar). I com a efecte “addicional” i secundari però no menys important, una empresa pública que funcioni be serà sempre una font de recursos addicionals per l’Estat, i mes possibilitats d’oferir nous serveis, recursos, ajudes i prestacions (en llenguatge liberal, menys necessitat de recórrer al dèficit o a l’increment de la pressió fiscal). No se quants Tractats o Directives de la Unió Europea contravé aquesta idea, però tant si ho fa com si no, aquesta “Nova política Econòmica” (em permeto una petita llicència “leninista”) obligaria, com a mínim, als seus opositors, a exposar arguments, i només amb això, reconèixer implícitament que existeixen alternatives.

Per a reforçar les polítiques econòmiques i socials públiques, i per a conformar una política coherent, serà imprescindible emprendre una altra mesura que també va en contra del “signe dels temps” i de la “cultura dominant”: caldrà tornar a regular moltes coses (llegir “mercats”) que s’han anar desregulant en els últims trenta o quaranta anys. I regular a nivell supranacional, el mon ja no permet (ni falta que fa) tornar al proteccionisme a nivell estatal. Aquí es on s’aixecaran les veus de protesta amb mes força: a un mercat mes regulat els guanys son mes reduïts, i per tant, l’activitat serà menor. Es obvi, però jo no estic adoptant el punt de vista liberal. Es necessita un mercat regulat per a que la despesa pública sigui eficient (a un entorn “campi qui pugui”, els diners públics no tindrien res a fer). I a mes, a un mercat regulat, es mes difícil que hi hagi (excessiva) concentració de capital, que com ja he mirat d’explicar abans, es la “mare de tots els vicis” (econòmics), i també la “mare de totes les crisis” (econòmiques), a les quals sembla condemnat el capitalisme pels segles dels segles, malgrat que, poc abans de que esclati una, es diu que “aquest cop, està tot previst”.

Possiblement, fins aquí, fins i tot em seguirien alguns socialdemòcrates, possiblement els mes heterodoxos, i evidentment cap que hagi fet de Cap de Govern, ministre de l’àrea econòmica, ni ningú que hagi assolit càrrecs supranacionals. Però sense dubte que hi ha socialdemòcrates que segueixen estant a favor d’un sector públic potent, encara que això estigui en contra de la “cultura dominant” i també en contra de la “Construcció Europea”... des de una perspectiva liberal.
Per a tenir diners que gastar, direm un parell d’obvietats mes. Una: s’han de recaptar molts diners. Dues: si no es recapta molt, es pot recórrer al dèficit, però això no es sostenible durant massa temps. Avui dia, les autoritats monetàries es troben tan “blindades” (al si de la Unió europea, i fora d’ella) i tenen un poder (també polític) tan gran, que si algú tingués la “temptació” de finançar despesa pública amb dèficit, senzillament, no podria. Per tant, només resta en peu la primera possibilitat. Be, resta fer la revolució, però també ho havien descartat abans.

Cultura dominant (IX)


En canvi, tots els Estats d’Occident necessiten del Gran Capital, necessiten de les seves (grans) inversions, necessiten que hi segueixi operant normalment, que es senti còmode, que vegi que els seus negocis son rendibles, no es poden permetre el luxe de que l’activitat econòmica disminueixi, o es desplaci a una altra banda. Els governs li “mengen de la ma” al Gran Capital.

Que potser estic exagerant, o m’estic inventant, tota aquesta història? Que sembla una pel.lícula de Hollywood, amb els seus plans de dominació globals i un “directori” que governa el mon d’amagat, des de algun refugi secret? No se si hi ha cap “directori”, ni cap “refugi”, però no hi ha res de secret. El Gran Capital no s’amaga, no es a la clandestinitat, opera obertament. Però qui son, llavors? Qualsevol revelació o escàndol sobre comptes amagats a qualsevol paradís fiscal treu a la llum uns quants noms, tot i que aquests son de les “rengleres inferiors”. Mes interessant es veure en nòmina (es una forma de parlar) de qui entren a treballar els personatges públics (Caps de Govern, Ministres d’Economia, Presidents de Bancs Centrals) quan deixen els seus càrrecs. Es la forma que te el Gran Capital de pagar-li els serveis i favors. La dada de qui es troba al darrera de les organitzacions que els donen feina es una informació que els mitjans “respectables” proporcionen no sense reticències, però es pot arribar a esbrinar sense masses dificultats.

I la via reformista, la tan esbombada, socialdemocràcia, la combinació de lliure mercat i justícia social? Impossible, tal com exposaré a continuació.

Cada dia que passa, el volum dels diners que es troben a les butxaques o a l’abast de la “gent corrent”, entre els quals es troben per igual els assalariats i els petits i mitjans empresaris cada cop es mes reduït. Ara per ara, ja no es suficient per a fer funcionar l’economia (això inclou reduir l’atur), ni a mantenir les finances de l’estat (això inclou reduir el dèficit) perquè la seva rendibilitat, la seva productivitat, i la seva fiscalitat ja es troba al límit. Els diners de debò es troben a una banda, i només per la pròpia voluntat d’aquests “grans diners”, fan o no acte de presència. I en quines condicions? Només en les mes favorables. Si resulta que els beneficis de la inversió o negoci que tenen al cap seran gravats per una taxa impositiva equiparable a la que paga la “gent corrent”, senzillament, no els interessa. S’estimen anar a cercar negoci a un altre indret. I no els mancaran altres oportunitats perquè sempre hi haurà algú que estigui encara mes desesperat per a captar inversió multimilionària al preu que sigui.
Ara be, en una de les poques coses en les que estic d’acord amb els socialdemòcrates (al menys, amb alguns), es que per a que hi hagi justícia social, l’Estat ha de gastar molt diners. Gastar-los amb seny, no en qualsevol cosa (no pas en incrementar el nombre de divisions blindades, vull dir), però gastar-los. El lliure mercat no proporcionarà justícia social mai per si sol, per no parlar de cohesió social. Amb el lliure mercat mai deixarà d’existir el “furgó de cua”. Encara que el lliure marcat aconsegueixi eliminar l’atur, sempre serà a costa dels assalariats i petits empresaris: el seu “model” es que aquells que ara gaudeixen de les millors condicions entre els assalariats es “sacrifiquin” per a que el total de la massa salarial, sense créixer, “es reparteixi” entre tothom. De fet, un dels “somnis” (que va per bon camí) de la “cultura dominant” es que hi hagi, al si dels assalariats, una mena de “lluita de classes” interna (“a petita escala”), en la qual el “furgó de cua” s’enfronti amb l’”aristocràcia obrera”... i els guanyi (acabant amb els seus “privilegis”)! I si l’Estat no gasta diners, no podrà contrarestar, ni tan sols matissar, aquest model de societat (pura “llei de la jungla”) que defineix el lliure mercat, no tindrà autèntic poder, no podrà canviar res important, només aspectes superficials i secundaris. No podrà fer socialdemocràcia. No podrà transformar la societat en un sentit progressista. Sempre estarà sotmès a les “tempestes”, “marejols” i “tsunamis” que provoquen (sempre) agents econòmics fora del seu control (i de tot control), i contra les conseqüències dels quals no podrà protegir als seus ciutadans. Només l’Estat (si es decideix, i disposa de recursos) te força suficient per arribar suficientment lluny per a provocar autèntics canvis en tots els terrenys en els que s’ho proposi, i en una direcció que estigui sota el control dels representats de la voluntat popular, i no pas de forces alienes a aquesta: igualtat, solidaritat, polítiques de gènere, protecció ambiental, garantia de la qualitat de vida, model socioeconòmic.

Cultura dominant (VIII)


Aquí va el nucli central (i dur) de la meva tesi. En la societat capitalista contemporània, la gran riquesa, el gran volum de capital, les grans fortunes (i les no tan grans), son tractades de forma diferent i amb evident privilegi que la immensa majoria de la població, que representa, numèricament, el 99%. Els mes rics ja fa temps que s’han escapolit de tot control per part de l’Estat (de qualsevol Estat), de qualsevol llei, de les institucions internacionals, i dels usos, obligacions i procediments que tothom, fora d’ells, estan obligats a seguir. Tot els està permès. Només es pot parlar d’ells en termes de gran lloança. No se’ls pot fer cap exigència, no se’ls pot donar cap ordre, no se’ls pot imposar cap obligació. No se’ls pot aplicar cap llei (que no els agradi). Mai. Quan es parla d’ells (molt poc), el tractament que reben es gran delicadesa, deferència, diplomàcia, discreció, reserva. Com s’estigués parlant de uns Deus baixats a la Terra. Hi ha molta por, humiliació, servilisme. Hi ha un autèntic pànic a com pot reaccionar quan no es sent mimat, acaronat, afalagat, lloat. A que no inverteixi, en definitiva. El gran capital es “allò que no ha de ser esmentat mai” (quan es parla d’obligacions tributàries), i alhora, l’autèntic protagonista i director de l’economia, el seu motor, l’autèntic poder. L’autèntica classe dominant. La que es troba darrera la “cultura dominant”.

Aquí va un exemple concret, recent i agafat de la premsa, per aclarir conceptes i baixar un tant del “núvols” de la teoria i les assumpcions. A la tornada de vacances, les grans companyies operadores de la telefonia mòbil que operen a la Unió Europea han afirmat, amb tota el desvergonyiment del que han estat capaces, que la possibilitat de que els usuaris contractin les seves línies allà on aquestes siguin mes barates i no tinguin que pagar tarifa de trucada a l’estranger a cap país de la Unió Europea seria un “abús”, mentre que el fet de que les companyies puguin escollir a on, i en quina quantitat, pagar els impostos que els proporcionaran aquestes tarifes, es “normal”, “lògic” i “legal”. Si algú encara tenia dubtes sobre el tractament que rep la “classe dominant”, i quina es aquesta, i de qui son els “guanyadors” (sempre) amb les regles de la globalització, espero que amb aquest cas concret i per desgràcia molt real, hagi aclarit els seus dubtes. Per desgràcia, es un exemple d’importància ínfima, purament anecdòtica.

La riquesa que hi ha en el mon no ha minvat, mes aviat tot el contrari: amb cada crisi econòmica, financera i el pet de la “bombolla” de torn, els diners no s’han esvaït, no han desaparegut, no s’han perdut. Senzillament, han canviat de mans un cop mes. Hi ha gent que s’ha empobrit, però no perquè els seus diners s’hagin cremat a una foguera, sinó perquè de la seva butxaca ha anat a un altre indret. I cada cop que un gran negoci (o qualsevol negoci) te èxit, passa una cosa semblant, tot i que no crida tant l’atenció, no es noticia, entra en la lògica del “sistema”: els mes rics es fan encara mes rics. La pura dinàmica del mercat porta a la concentració de capital. El moviment de diners per tot el mon es la cosa mes fàcil: ja no fan falta ni lingots d’or, ni diamants, ni bitllets de bans, ni tan sols documents de cap tipus. Els diners avui dia consisteixen només en uns quants bits d’informació. No fan falta caixes fortes, els bancs no tenen ni que existir físicament. I es allà, fora de tot abast i control, on viu avui el Gran Capital, els autèntics amos del planeta, la reduïda col·lectivitat de privilegiats la única preocupació dels quals es com fer-los créixer encara mes. Preocupació que no es tal, perquè la oportunitat arribarà segur a un indret o un altre del planeta.

El Gran Capital ja no te necessitat de cap Estat, ni cap associació d’estats. Pot existir i operar amb total independència. Fa molt de temps que han passat els temps en que el Capital requeria de l’Estat per a que li creés nous mercats (o en tanqués) mitjançant una guerra o un acte de força, o una negociació diplomàtica. Avui dia, totes les fronteres estan obertes, el mon sencer està a la seva disposició.
El Gran Capital tampoc necessita de cap Estat que els protegeixi de ningú. No te por de res, no li afecten els problemes d’ordre públic. En primer lloc, perquè físicament no hi es a cap país, no es enlloc (i alhora es, o pot ser, a tot arreu). No hi ha possibilitat que ningú li pugui fer mal físicament, les seves propietats mes valuoses no tenen existència física, ningú es pot apoderar d’ell, ningú el pot expropiar. En segon lloc, perquè allà on opera, es totalment impossible que esdevingui una revolució o s’introdueixi un canvi radical. El nivell de benestar assolit per la majoria de la població a Occident es (encara) tal, que tothom te masses coses a perdre si li proposen fer taula rasa i començar de zero. I encara que a algun indret (d’Occident) hi hagi possibilitat d’intentar alguna cosa semblant (cosa extremadament improbable, insisteixo), no podria sobreviure a mig i llarg termini, perquè cap país, ni tan sols un mínimament gran, pot sobreviure per si sol a una economia globalitzada i interrelacionada, i es trobaria envoltat per zones obertament hostils on seguiria manant la “cultura dominant”, i que de seguida prendrien mesures (econòmiques, no fa falta que siguin militars) per a que la “infecció” no s’estengués.

Cultura dominant (VII)


Altres àmbits on la iniciativa privada està intervenint creixentment en els últims temps son les pensions, la sanitat i la educació. Els temps encara no estan prou “madurs” (al menys, no a tot arreu) com per a proclamar obertament que aquests tres casos de prestacions socials també son terreny per a fer negoci i per tant, haurien d’estar en mans privades. Els governs (al menys, els europeus) encara no s’atreveixen a donar aquest pas perquè darrera hi ha una llarga “tradició” de gestió pública i una liberalització “salvatge” podria tenir conseqüències imprevisibles, en el sentit de que el funcionament d’aquests mercats podria resultar poc plàcid (m’estic referint a vagues, mobilitzacions i protestes) i per tant, poc propici per a que sigui realment un bon negoci. Els sindicats, encara forts a l’administració pública (al menys, a Europa), encara representen un dur obstacle. Però el canvi està en camí. La “cultura dominant” ja ha incorporat el “principi” de que si un vol rebre educació de qualitat, i estalviar-se les llistes d’espera, o cobrar una pensió decent el dia que plegui de treballar, ha de deixar de confiar exclusivament en l’Estat.

Però tot això, sent greu, alarmant i inacceptable, no es encara el pitjor. La “cultura dominant” te corol·laris encara mes punyents. Comencem amb un exemple. Agafem una notícia econòmica en la que es parli d’una inversió o negoci de magnitud mitjana o una mica gran (evidentment, no son les úniques activitats econòmiques que existeixen, però tampoc vull parlar de qualsevol activitat econòmica, de de qualsevol agent econòmic). Invariablement, i a qualsevol mitjà de comunicació, i de qualsevol tendència (no hi ha mitjans que no comparteixin la “cultura dominat” que tinguin un mínim ressò, ja ho he dit abans). No importa la natura d’aquesta inversió. Sempre es destaquen dues xifres: el nombre de llocs de treball que es creen, i l’impacte econòmic (o be, els diners totals invertits). Son les dades positives, la cara amable de la noticia, les dades que els protagonistes volen que es facin públiques. I ningú pot negar que crear llocs de treball i impulsar l’activitat econòmica a base de inversions es bo per a tothom (absolutament per a tothom). Però tots tenim prou anys per a saber que el mon no es només com ens el volen presentar els departaments de relacions públiques. I es que precisament el mes interesant d’aquest tipus de noticies serà que ens constarà mes d’esbrinar, fins a l’extrem de que, de fet, pels ciutadans de a peu, no hi haurà mes informació.

No m’estic referint a poder conèixer l’origen dels diners que s’inverteixen, ni qui es qui realment pren les decisions importants en última instància, ni la llista (segurament no massa llarga) dels beneficiaris de la inversió, o la seva història com a inversors. Son coses que qualsevol milionari amb mig dit de front sap com amagar o fer que no es facin públiques, ni ara, ni mai. El dret a la intimitat i a la no exposició excessiva al públic es sagrat, fins i tot per a aquells que tenen coses que amagar, o que tindrien molt a perdre per un excés de publicitat. El mon dels negocis es una jungla, on tot s’hi val, i on les errades es paguen cares.

Ni tan sols estic exigint una cosa tan obvia com fer un mínim contrast entre la morterada de milions que algú (renuncio a saber qui) guanyarà, i els sous que es pagaran als afortunats que deixaran les rengleres de l’atur, ni saber quants d’aquests contractes tindran una durada mínimament decent, ni si compleixen la llei o els convenis establerts. Deixem-ho així. S’han creats llocs de treball i ens quedem amb aquesta lectura.

No. El que jo pretenc (i no crec que ho aconsegueixi) es que algú em demostri una cosa aparentment tan senzilla com que a tots els actors econòmics que intervenen a aquesta inversió se’ls està aplicant la llei de la mateixa forma i amb el mateix rigor (la mateixa llei, vaja). Res mes. Davant d’una inversió milionària m’interessa, i molt, mes que qualsevol altra cosa, saber si els enormes beneficis que sense dubte obtindran els inversors tributaran el que correspon (i a on), de la mateixa forma que els salaris que cobraran els beneficiaris dels llocs de treball estaran subjectes al tipus corresponent de l’Impost sobre la Renda (un impost que es paga a tot Occident). I ja, posats a demanar, m’agradaria saber quin ha estat el benefici en relació amb la inversió realitzada (per a tenir una idea de quan tocaria pagar en impostos), però se que saber això (pel simples mortals) es pràcticament impossible. Però si que vull saber, vull estar segur de que les finances públiques també es beneficien amb guanys que genera el mercat. A mi no em convenç el principi liberal de que tot guany resulta beneficiós, directa o indirectament, per a tothom.
Com em considero a mi mateix força radical, exigiria que el tipus tributari sigui igual per a totes les rendes, les del treball i les del capital (d’acord amb les estadístiques, també oficials, del que es paga de mitjana en concepte d’Impost sobre la Renda, els inversors son mes pobres que les rates, molt mes que els seus empleats), però, de moment, em conformo amb saber que el capital paga uns impostos que no siguin irrisoris o simbòlics, i que en cada inversió digna d’aquest nom, no culmina, invariablement, i gràcies a un bon treball d’enginyeria fiscal, comptable i financera, i un bon us d’una legislació ja molt favorable (o la possibilitat d’ignorar-la), un cop i un altre, i sempre, sempre, sempre, en evasió fiscal a costa de l’erari públic.