.

.

divendres, 25 de març de 2011

ICV-EUiA OBTÉ EL SUPORT DE TOTS ELS GRUPS PER IMPULSAR LA MODIFICACIÓ DE LA LLEI HIPOTECÀRIA

Ricard Gomà reclama a CiU i PSC que “la unitat assolida avui no sigui retòrica i es traslladi a tots els nivells de decisió”


El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat avui amb la unanimitat de tots els grups una proposició presentada per ICV-EUiA que demana traslladar al Parlament la proposta de “modificar la legislació hipotecària per evitar el sobreendeutament personal i familiar”, introduint-hi mesures com la dació en pagament per liquidar el deute hipotecari.

El president del grup municipal d’ICV-EUiA, Ricard Gomà, ha recordat que “el 2010, més de 10.000 famílies de la demarcació de Barcelona s’han vist afectades per desnonaments” que estan causant “veritables estralls socials”, ja que “es veuen abocades a la pèrdua de l’habitatge, i alhora mantenen una llarga condemna financera que suposa un enorme risc d’exclusió social”.

Gomà ha agraït “el suport del conjunt de grups”, als quals ha reclamat “coherència en tots els àmbits socials i polítics”, desitjant que “la unitat assolida avui no sigui retòrica i es traslladi també a tots els nivells de decisió”. En aquest sentit, ha lamentat que s’hagin “perdut oportunitats clau”, recordant que PSOE i CiU van votar al Congrés en contra d’una iniciativa presentada per ICV-EUiA amb el mateix objectiu.

El president d’ICV-EUiA ha remarcat la urgència de promoure aquest canvi normatiu, perquè “no és just ni acceptable que les conseqüències de la crisi, provocada pels especuladors i per la manca de responsabilitat supervisora del Banc d’Espanya, recaiguin sobre la part més vulnerable”. Gomà ha recordat, a més, que “els ajuntaments rebem els impactes directes” d’aquesta situació, i ha explicat que durant l’any passat, “el 70% dels ajuts econòmics tramitats per la xarxa de serveis socials de Barcelona es van destinar a situacions de risc de pèrdua de l’habitatge”.

En la seva intervenció al Consell Plenari, Gomà ha fet un reconeixement al paper que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) està jugant en l’impuls d’una modificació legislativa que ha considerat una “qüestió de justícia”.

dijous, 24 de març de 2011

Renovació del discurs ecosocialista

La nostra societat fa temps que està demanant grans canvis, ja que està inspirada en un model insostenible i poc solidari que, per raons diverses, ha entrat en crisi. Cal aprofitar l’oportunitat i replanteja-ho tot, sense por.

Per exemple, per què parlar només de reactivació econòmica, i de creació de llocs de treball confiant en un miraculós i enigmàtic green new deal? (La majoria dels ciutadans no saben què fou el new deal, i no poden imaginar-se què volem dir quan parlem d’aquest new deal verd). Per què no optar per una economia d’estat estacionari?

Les mesures per reduir l’atur, ¿han de fonamentar-se fatalment en un creixement de la inversió productiva? Es que ignorem que el país està sobrepassant els límits raonables del creixement, de manera desassenyada, i, d’altra banda, insolidària amb els països emergents que també tenen dret al creixement productiu que nosaltres ja hem fet?

La conservació –o fins i tot millora- del nostre estat del benestar, ¿només es pot garantir amb el creixement econòmic? O més aviat depèn dels canvis qualitatius i quantitatius a introduir desacomplexadament en el sistema fiscal?

Pel que fa a l’estructura del discurs, cal pensar que quatre anys és un termini massa curt per fer propostes convincents i viables de canvi. Hem de ser capaços d’imaginar com podria ser -i com volem que sigui- la nostra societat en deu o en vint anys, i fer-ne un dibuix i relat alhora atractiu i realista. Llavors els programes quadriennals, si ens acosten als objectius dissenyats prèviament, seran programes lògics i creïbles pels que val la pena apostar.

Per exemple, aconseguir una economia madura i competitiva en estat estacionari, introduir la renda bàsica de ciutadania, respectar de veritat el patrimoni natural, disminuir substancialment les hores de treball retribuït, reduir el consum desmesurat i l’empremta ecològica del país, tenir una vida més sana i equilibrada, tot això s’ha de plantejar en l’horitzó 2020 ó 2030 (un disseny per al 2020, i un altre per al 2030, amb objectius més ambiciosos o radicalitzats).

El full de ruta per a transitar cap a aquestes societats-meta és el que ens indicarà les propostes esglaonades successives per a cada contesa electoral.

Miquel Coll d’Alemany

dijous, 17 de març de 2011

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (i VIII)

No soc totalment ingenu (esperançat si, però no pas ingenu). No es pot esperar que els nous règims siguin totalment pro occidentals. No oblidem que, a diferència del que va passar a Espanya, allà res ha quedat “lligat i ben lligat”. Els àrabs s’han revoltat jugant-se la vida, obertament, inequívocament, i no estaran disposats a conformar-se a que es “segresti” la seva voluntat, a que se’ls “tuteli”, se’ls “condicioni”. Tot es possible, en el sentit de que qualsevol pot guanyar les eleccions, fins i tot aquells que puguin resultar “incòmodes” per a Occident. I qui hi guanyi, tindrà tota la legitimitat per a implantar la seva política perquè tindrà el poder democràtic del seu país recolzant-lo, un poder tan potent i tan legítim com mai cap dirigent àrab va tenir a la història, mes fort que el que poden donar les bombes, els avions i els tancs. Amb això a la reraguarda, no cal esperar que les condicions dels tractats comercials siguin tan beneficioses per a Occident, ni que tot es farà com a Occident li agradaria, ni que res canviarà respecte a la situació actual fronteres enfora. Una cosa que s’haurà d’enllestir, i aquest cop sense allargament ni subterfugis, serà la configuració definitiva del binomi Israel – Palestina, i d’una forma que segurament no serà del tot del gust d’Israel, o al menys del seu govern actual. Però jo confio en el nou tarannà dels joves àrabs. Han tingut accés a Internet i a totes les noves tecnologies, la televisió per satèl•lit i la telefonia mòbil. La majoria entén i parla l’anglès i altres idiomes europeus. Molts han viatjat, o al menys han conegut a familiars i veïns que han viatjat i que han pogut conèixer com es el mon fora de casa seva. Han pogut aprendre dels errors dels seus pares i avis, i dels errors de tots els altres habitants del planeta en el passat. No soc capaç de creure, per exemple, que la seva màxima aspiració, després d’haver sortit al carrer a jugar-se la vida, i després de haver conegut la repressió i la presó per part dels seus dictadors, es viure sota un règim con el de Hamas a Gasa o els dels aiatol•làs a Iran, un altre cop entre misèria, repressió, aïllament i sense perspectives de cap tipus. No crec que es sentin realment realitzats fent la guerra (ni física, ni ideològica) a una civilització europea a la que admiren pel gran nivell de benestar que ha aconseguit assolir, i amb la que interactuen contínuament. Ni tan sols crec que vulguin veure l’estat d’Israel escombrat del mapa. Saben que el mon es troba interconnectat, que no es poden crear tanques ni paga la pena d’inaugurar “Guerres Fredes (o Santes)”, i que el benestar i prosperitat de tothom depèn de tothom. Se’ls ha de donar una oportunitat.



Eugeni Barco i Samodelov

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (VII)

La dictadura franquista hauria pogut sobreviure al dictador, perquè el seu aparell repressor i institucions van quedar totalment intactes a la seva mort, i el seu successor designat va heretar tots els seus poders. Tots els països que tenien relacions diplomàtiques amb el règim franquista van reconèixer el nou règim. Els Estats Units, els únics que tenien algun instrument de força recolzant la seva acció diplomàtica, no van realitzar (oficialment) cap declaració exigint reformes democràtiques de cap tipus. Però en canvi, sí que van tenir lloc importants mobilitzacions i manifestacions populars, en algun cas amb resposta violenta per part de l’aparell repressiu, símbol de que les coses no es podien mantenir en el mateix estat. I això que la situació econòmica no convidava a l’optimisme, al igual que la història recent. I malgrat tot, en tres anys, Espanya ja tenia una Constitució totalment democràtica, i força avançada, totalment equiparable amb la de qualsevol país europeu. I set anys mes tard, entrava amb ple dret a la Unió europea, en peu d’igualtat amb tots els seus membres. No es objectiu d’aquest text l’anàlisi dels “motors” i mecanismes que van permetre l’arribada de al democràcia, però que cal dir que absolutament totes les pors van resultar ser totalment infundades. Es cert que la dura repressió i el furibund discurs anticomunista del règim va fer que, per reacció, l’etiqueta o al menys el “posat” de comunista assolís una certa popularitat, però el pes electoral dels partits comunistes va resultar ser menor del esperat, i la seva acció política va resultar extremadament responsable i va provocar mes aviat consens que no pas inestabilitat. Avui dia ningú al mon sencer posa en dubte la capacitat dels espanyols per a viure en democràcia, cosa que sí es feia trenta anys abans.
Per què, llavors, tantes reticències envers les revoltes que sacsegen els països àrabs? Per què aquesta negativa a donar-los l’oportunitat de viure en democràcia, o al menys d’intentar-ho? Per què aquesta aposta pels interessos econòmics d’Occident per sobre dels drets humans? Per què aquesta manca de decisió per a acabar amb les dictadures? Per què costa tant posar en marxa els mecanismes que existeixen per a ajudar als oprimits? Hi ha realment tanta por de que els islamistes guanyin unes eleccions lliures i implantin un nou règim com el d’Iran, causant un terrabastall a tota la Mediterrània i l’Orient Mitjà, i tallant l’aixeta del petroli? Hi ha realment anàlisis seriosos que indiquen que això es possible? Es totalment inevitable? No paga la pena de córrer el risc? No es molt millor per a tothom (Occident, Israel, els palestins, i els mateixos àrabs de tots el països) que la regió estigui poblada per democràcies? Sota el meu modestíssim punt de vista, paga molt i molt la pena: un cop hi hagin països àrabs democràtics, caldria potenciant-los, signant tractats comercials amb ells i no pas amb les dictadures que podrien restar. De fet, caldria tancar totalment l’aixeta amb aquestes últimes, fent-les boicot, arraconant-les. I evidentment, no venent-les armes. Amb una part dels països àrabs del costat d’Occident, les dictadures àrabs caurien de seguida. Les mes important es la de l’Aràbia Saudita, que a mes es la mes integrista de totes, varis punts per sobre de la d’Iran. També es la que te mes petroli. Però si no el pogués vendre, el seu règim no duraria ni un matí.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (V)

En realitat, amb aquella excepció, cap àrab mai havia pogut escollir lliurement a cap dels seus dirigents. Les eleccions, partits i institucions que han existit eren meres pantomimes (en el cas de que haguessin existit), sense autèntic pes a la vida política de cap país, que es trobava firmament en mans d’aparells estatals en el cim dels quals es troben els dictadors (vitalicis) o reis absoluts (també vitalicis). El fet de que aquest estat de coses hagi durat durant generacions, junt amb esdeveniments inquietants com el cas iranià o les eleccions palestines, junt amb la mala imatge general que els àrabs en conjunt tenen a Occident, i la seva històrica etiqueta de “dolents de la pel•lícula”, ha ajudat a fer assumir, pel conjunt de la opinió pública occidental, que les dictadures, estats d’excepció, o monarquies absolutes o règims integristes sin la solució “natural”, ideal, la “millor” i mes eficaç per a ells. Les experiències amb els canvis, en definitiva, havien estat força dolentes: han hagut inestabilitat o guerres. Mentre que amb les dictadures, tot ha estat estabilitat, pau, i subministrament de petroli sense entrebancs. La opinió dels habitants dels països àrabs no comptava, i en general ja s’assumia, que com que pels àrabs la democràcia, les llibertats clàssiques i el respecte als drets humans eren unes coses estranyes (o be no les entenien, o no eren capaços d¡apreciar-les), doncs tampoc els importava massa viure com fins ara, ja que formava “part de la seva cultura política”.
M’ha semblat molt i molt estrany que ningú s’hagués atrevit a establir un paral•lelisme i una gran semblança entre el que passa ara als països àrabs amb el que passava a Espanya feina uns quaranta anys. Als anys setanta, Espanya encara era “different”. Vivíem sota una dictadura (que es qualificava a sí mateixa com a “democràcia orgànica”), corrupta i repressora, molt retrògrada i a mes totalment confessional, en aquest cas, catòlica (oficialment, el 100% de la població ho era: no existia ni tan sols el casament civil, i molt menys el divorci, i tampoc existia l’ igualtat entre homes i dones). Era resultat d’un violent cop d’estat, i es basava sobretot en l’existència unes forces armades totalment fidels, i un gran aparell repressor. No hi havia reconegut cap dret a nivell individual ni tampoc col•lectiu (per no parlar de drets nacionals), i absolutament qualsevol llei que existia en vigor podia ser anul•lada de forma instantània en qualsevol moment. Tots, absolutament tots els poders, estaven concentrats en una sola persona, que podia dictar lleis i decrets sense tan sols la deliberació del Consell de Ministres, tots els quals havien estat anomenats per ell “a dit”. Tots els càrrecs del país havien estat anomenats, o be directament pel dictador, o be de forma indirecta per persones de la seva absoluta confiança. Tota activitat de l’oposició estava rigorosament prohibida, podent-se aplicar la pena de mort en qualsevol moment (i s’aplicava).
La justificació d’una dictadura semblant avui causaria una gran dosi de rialles, si no fos perquè llavors no feia riure en absolut: de no ser per la dictadura, el país estaria en mans dels comunistes. El règim havia fet de l’anticomunisme la raó de la seva existència, i havia aconseguit, afavorit pel context geopolític de la Gerra Freda el reconeixement internacional. Els Estats Units havien signat un tractat militar amb ell, i tenien vàries bases militars al seu territori. La Unió Europea havia signat un acord comercial (sense permetre-li l’entrada com a membre). Alguns caps d’estat democràtics (pocs, tot s’ha de dir, però importants) havia comés la gran ignomínia de visitar el país i ser rebuts pel dictador (en justícia, s’ha de dir que, després de la Segona Guerra Mundial, només el també dictatorial Portugal va convidar-ho com a visitant). Espanya era un destí turístic molt concorregut. No tenia recursos naturals realment dignes de ser explotats, però tenia ma d’obra barata, i així, per posar només un exemple, nombrosos fabricants europeus d’automòbil hi havia invertit en plantes industrials, sense que els amoïnés que els treballadors no tinguessin cap dret sindical (es clar que això ajudava a que els costos laborals no pugessin massa).

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (VI)

Des de l’estranger, el que passava dins d’Espanya era una “capsa tancada”. A ningú li importava especialment el que passava a dins. No hi havia cap instancia ni organisme internacional que denunciés a la dictadura. La imatge que es tenia d’Espanya era la d’un país endarrerit, mes proper al Tercer Mon que no pas a Europa, molt tradicional, molt tancat sobre si mateix, tot fruit d’una llarga i implacable decadència. La seva història recent no convidava a l’optimisme: la seva dictadura era fruit d’una dura guerra civil, amb la qual s’havia tancat una experiència democràtica molt breu i molt frustrant. I en sentit estricte, els poquíssims períodes durant els quals el país s’havia intentat dotar d’un règim democràtic havien estat grans fracassos, finalitzats amb durs enfrontaments armats, de vegades acompanyats d’intents de desmembrament territorial. A tot Occident s’havia assumit que el règim “natural” per a Espanya era la dictadura, la mes adient amb la seva “idiosincràsia” i la manca de “cultura democràtica”, sempre i quan aquesta no provoqués dificultats a nivell internacional (cosa que era certa) i que no tanqués el país a la inversió estrangera. No s’esperava res mes d’Espanya.
Lògicament, no tots els espanyols estaven d’acord amb la dictadura. Existia una oposició mínimament organitzada, la majoria a l’exili, però també a l’interior, on es jugava la vida cada dia que passava. El seu principal problema era que a nivell internacional no aixecava tampoc massa simpatia perquè els opositors millor organitzats tenien l’etiqueta de “comunistes”, be perquè tenien un carnet d’un partit que es qualificava com a tal, o be perquè no s’estaven de manifestar en tot moment la seva simpatia cap a aquest partit, o estaven disposats a acceptar-ho com a aliat en la seva oposició envers la dictadura. I això, en un context com el de la Guerra Freda, tenia el seu preu. No importava que feia dècades que els diferents partits comunistes que operaven a la clandestinitat a Espanya havien renunciat, i denunciat, el model soviètic política i econòmicament. No importava que els comunistes espanyols s’afartessin de proclamar que el que ell propugnaven era la recuperació de la democràcia, les llibertats i el pluripartidisme. No importava que els comunistes intentessin promoure tota mena de plataformes d’acció unitària on estaven presents representats de tota mena d’organitzacions d’orientació ideològica molt diversa. La comunitat internacional per por, per prudència, per ignorància o per pura comoditat, s’estimava mes donar credibilitat a la dictadura.
També s’ha de dir que l’oposició mai va ser capaç de grans mobilitzacions en cap moment. El gruix dels espanyols, amb honroses excepcions, va apostar per l’”abstenció” en qüestions públiques i polítiques, sense “mullar-se” a la hora de manifestar públicament el seu desafecte envers la dictadura, o alguns aspectes de la mateixa. Es cert que la por era gran, i els exemples de repressions i represàlies eren notables. I en vida del dictador, les perspectives d’una fi ràpida del seu règim eren gairebé nul•les. Per altra banda, el gran desenvolupament econòmic que havia experimentat el país durant les dècades dels seixanta i setanta feia que l’existència quotidiana per una important massa social fos “suportable”, i que no considerés la fi del règim entre les seves prioritats diàries. La dictadura era majoritàriament impopular, sobretot degut al important desenvolupament d’una “societat civil” equiparable a les europees que no es trobava en sintonia amb un règim molt immobilista que tenia creixents dificultats per a trobar justificacions a la majoria de les seves polítiques, com ara la censura i la evident manca de llibertats que sí es trobaven a l’altra banda d’unes fronteres cada cop mes transparents. Però no fins l’extrem de generar prou descontent que es pogués concretar en mobilitzacions.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (IV)

Les diferents guerres en les que es va veure implicat l’ Iraq no son mes que exemples de com “funciona” el Tercer Mon quan un determinat règim comença a tenir problemes (generalment econòmics) i busca la solució fora de les seves fronteres. A Europa mateix aquetes coses eren pa de cada dia fins a meitats del segle XX, i fins i tot als Balcans es van repetir exemples fins ben endins la dècada de 1990, i mes tard. La diferència era que en els fons de tot es trobava el control dels hidrocarburs del Golf Pèrsic i voltants, i va ser això el que li va donar la gran notorietat mediàtica que va tenir. La intervenció americana (en tots els casos) va tenir les típiques característiques de les intervencions militars colonials europees del segle XIX, però “disfressada” (força malament) per a que tingués un cert grau d’acceptació per la seva pròpia opinió pública. Com sempre, va acabar assolint el seu autèntic objectiu: el control del petroli, deixant en segon o tercer pla qualsevol altra consideració. Però també va ajudar a “reforçar” la idea de que, sense un règim dictatorial, o un control policial o militar absolut sobre tota l’activitat i tots els racons d’un país àrab, el que imperaria seria el caos mes absolut, la violència, l’enfrontament civil, ètnic i religiós constant, i que no seria possible un funcionament normal de les institucions de tipus occidentals.
Aquesta era la imatge global per a tot el mon àrab. La imatge d’un o altre règim va millorar (la diplomàcia, i l’aparell propagandístic oficial serveix per a això, entre altres coses) en funció dels seus esforços antiterroristes o antiintegristes, que podien incloure qualsevol tipus d’acció violenta i contundent, sense cap mirament. Be, també ajudava si el tractat comercial referit a hidrocarburs era mes o menys “sucós”, i també si havia signat un tractat de pau amb Israel (cosa poc habitual). Mai el grau de llibertats internes o el respecte als drets humans va ser requisit per a signar cap tractat, o de ser lloat per ser “amic d’Israel”, o de ser rebut en tota mena de cimeres i conferències multilaterals en peu d’igualtat amb dirigents democràtics de tot el mon. Aquests temes no semblaven importar a ningú, i encara menys després d’una certa “revifada” que va patir el radicalisme islamista arran dels atemptats del 11-S al 2001. Els únics moments en que es recordava el caràcter dictatorial dels règims àrabs va ser sempre que hi havia alguna novetat en el conflicte palestí, i sempre servia per a desqualificar a la part palestina, que no tenia la “qualitat democràtica” de l’altre bàndol, ni tampoc tenia “fadrins” amb aquesta qualitat democràtica.
Precisament la difícil situació dels palestins va ser aprofitada per a desqualificar i denigrar globalment al mon àrab un cop mes. L’únic indret on es van celebrar eleccions lliures (o al menys, en un grau de llibertat molt mes gran que sota qualsevol altre país àrab en cap època de la història) i amb supervisió internacional va ser precisament a Palestina. I els resultats no van ser del gust ni dels occidentals, ni d’Israel, ni de la resta dels països àrabs. A Gasa (no pas al conjunt de Palestina) va guanyar de forma abassegadora Hamas, amb el seu discurs radical en contra d’Israel (que certament els estava fent la vida impossible) i sobretot en contra de l’OAP, un antic moviment d’alliberament que havia esdevingut extremadament corrupte i mes acomodatici amb els interessos d’Israel (al menys, des del punt de vista de la població de Gasa). Els habitant de Gasa es van equivocar clarament: el fet de haver donat el poder a Hamas no va millorar la seva situació material (que es pitjor que mai), ni va facilitar la creació d’un estat palestí independent, ni va representar mes dificultats per a Israel, ni a incrementar el grau de simpatia envers la seva causa per part d’Occident, la seva única esperança d’ajut efectiu. Encara mes: va proporcionar a Israel l’excusa perfecta per a bombardejar-los de forma indiscriminada i amb total impunitat. I per a que Occident assumís, amb mes o menys matisos, que els àrabs, certament, no eren compatibles amb la democràcia, perquè a la mínima oportunitat, votaven allò que no els convenia. De fet, des de llavors, ni els habitants de Gasa, ni cap altre palestí, no han tornat a votar.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (III)

Durant uns pocs anys, a finals dels anys 60 i començaments dels 70, va semblar que a la riba oriental de la Mediterrània podria crear-se un nou focus de tensió entre Occident i el bloc soviètic, un nou escenari d’enfrontament militar indirecte, per mitjà d’actors interposats, com els ja existents a Vietnam, Corea o Cuba. Tot va acabar, i de cop, amb la històrica desfeta àrab a la guerra de l’Octubre de 1973: a partir d’aquella data, i retòrica apart, fins a l’últim país àrab va assumir que era impossible vèncer a Israel per la força.
I també a partir d’aquella data tot el mon àrab, i tot l’Orient mitjà, va quedar configurat de la forma en que el coneixem ara, o al menys fins fa molt poc temps. Els països àrabs van adonar-se de que tenien una cosa que Occident necessitava com el menjar: hidrocarburs en grans quantitats, que evidentment van pujar de preu astronòmicament. La quantitat d’ingressos que van aconseguir amb la venda de petroli i gas va superar tot el que qualsevol hagués pogut imaginar. I els ingressos, evidentment, no van quedar repartits de forma equitativa ni de bon lluny. L’antic esquema de la dominació colonial es va reproduir, i amb molta fidelitat: uns règims que garantien l’explotació dels recursos petroliers i el subministrament a Occident, i un Occident totalment interessat en el manteniment dels dits règims. Hi havia algunes diferències, es clar: la quantitat de diners que es movia era molt mes gran, i per tant, hi havia molt a perdre per part de tothom si les coses canviaven ni que fos una mica, i no havia cap factor exterior, cap enemic, cap altra potència que pogués interferir en aquell estat de les coses. Hi havia mes motius que mai per a que tot seguís immutable per temps infinit. Les dictadures, ara ja sense rastre de cap discurs revolucionari, o les monarquies absolutes, tenien el seu futur garantit.
Aquesta “idíl•lica” situació, al menys des del punt de vista d’Occident, va trencar-se amb la revolució Islàmica al Iran al 1979. Un cop mes, les coses no van anar com s’esperava. Quan Occident creia que tot el mon musulmà estava embarcat en una “occidentalització” ja irreversible, una ideologia en absolut nova, sinó tot el contrari, va ressorgir i arrossegar a grans masses. Pels mateixos iranians, les coses realment no van anar massa a millor amb els nous dirigents, però tampoc se’ls va oferir la possibilitat d’escollir-los: seguia sent una forma de dictadura. Però era una dictadura rabiosament antioccidental, amb un discurs específicament musulmà, propi, no importat, molt arrelat en la cultura, tradició i evidentment, la religió de la majoria dels àrabs. Per a Occident, va significar la confirmació de que no era convenient tolerar canvis de cap tipus perquè implicaven anar a pitjor. De fet, algunes coses van anar a pitjor, ja que el prou dels hidrocarburs va tornar a pujar, es va desestabilitzar un país molt pro occidental com Líban, i va enfortir a tot el mon àrab l’integrisme islàmic com a corrent política important, i que calia reprimir de la forma que fos. Els increments de les polítiques repressives, i els “autocops” d’estat per a frenar els avenços islamistes van ser saludats a occident molt efusivament, fins i tot a països, com ara Líbia, que fins llavors eren considerats com a enemics absoluts (i promotors de terrorisme convictes i confessos) i als que no se’ls podia donar “ni aigua”. Aquelles dictadures àrabs que encara no havien estat “beneïdes” per Occident amb contractes comercials i fins i tot tractats militars, ben aviat van gaudir d’uns i d’altres, sempre i quan tinguessin cura de mantenir als nous enemics a ratlla.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (II)

Naturalment, la forma de dominació colonial europea va ser diferent en funció del indret, les seves potencials recursos naturals o estratègics, i el nom de la potència colonial que va exercir el domini. En tots els casos, eren “fórmules” d’èxit provat a altres indrets, i que molt sovint implicaven el sosteniment d’una dinastia mes o menys “titella”, qui “pagava” als europeus per tenir la seva sobirania formal recolzada amb armes i subsidis amb tot allò que a aquells els interessava, sigui en forma de concessió minera, bases militars o privilegis comercials exclusius. En això, les coses en realitat no han canviat massa, però amb la diferència de que durant moltes dècades, i fons i tot segles, els països àrabs no podien oferir res que realment interessés als europeus, fora del control del Canal de Sues. Si els europeus van aspirar a controlar el mon àrab era, essencialment, per a no donar facilitat a altres potències per a dominar les regions adjacents, i per a disposar de territoris que bescanviar per altres, o per alguna altra cosa, en algun nou tractat resultat d’una crisi o una guerra.
Morts el colonialisme i el imperialisme “clàssics” a començament dels anys seixanta del segle XX, durant dues dècades, aproximadament, va semblar possible que la extinta Unió Soviètica podria arribar a tenir alguna ascendència sobre els països àrabs, amb el seu discurs oficial anticolonialista i antioccidental (un tret d’identitat tradicional, per altra banda), i el fet de que era la única potència europea envers la qual cap país àrab tenia cap greuge històric, i de fet alguns d’ells van arribar a tenir tractats militars i d’assistència mútua amb ella, cosa que els va valer rebre el qualificatiu de “règim comunista” de part dels Estats Units. Durant uns pocs anys va donar la molt equivocada impressió de que totes les antigues colònies d’Àfrica i Àsia, de l’Atlàntic al Mar de la Xina, s’acabarien convertint en satèl•lits o al menys simpatitzants soviètics, seguint l’exemple de Cuba i de Vietnam. Es cert que els moviments de resistència nacional enfront del poder colonial van adoptar alguns eslògans socialistes, i alguns dels seus dirigents es van qualificar com a tals en algun moment de la seva trajectòria (gairebé sempre, per necessitat mes que per conviccions sinceres, ja que necessitaven el suport soviètic, o de qui fos, per a posar en marxa els nous estats). La trajectòria dels nous estats, en alguns casos, va arrencar amb un cert biaix “esquerranista”, i una certa retòrica i estètica “castrista”, i evidentment, antioccidental. I fins i tot, a imitació del cas cubà es van dur a terme mesures clarament progressistes, com ara la reforma agrària i la nacionalització del Canal de Sues a Egipte. L’ imposició del model polític del partit únic, tot i que d’una ideologia mes aviat “difosa”, mes “arabista” que altra cosa, i difícilment “homologable” a cap model existent a Europa (de l’Oest o de l’Est), van contribuir a donar la impressió de que el model soviètica s’hi estava implantant. Però tot això només passava a alguns països: a molts altres, generalment aquells on hi havia alguna institució monàrquica consolidada, la influència i la presència occidental es va mantenir, i els països no van patir cap transformació institucional. Però uns i altres també van compartir un problema afegit (i comú a tot el Tercer Mon): es tractava d’estats de base feble, “artificials”, amb fronteres heretades de la època colonial, traçades molt arbitràriament, en absolut equiparables a estats nacionals de tipus europeu (ni tan sols a un país com Turquia), de població ètnica, cultura i religiosa heterogènia, amb divisions tribals encara vigents, molt proclius a la inestabilitat i al desmembrament. Tots aquests factors van ajudar poderosament a la sistematització de les dictadures i governs autoritaris, els únics que podien garantir el manteniment de les fronteres i l’estabilitat i pau interna, encara que fos per la força.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (I)

Un cop mes, la Història ens ha sorprès. Del lloc mes inesperat, del indret mes improbable, d’aquells de qui no s’esperava res, ha sorgit una espurna d’una lluentor inconcebible, que ha crescut i s’ha enfortit, i s’ha convertit en un sol d’allò mes càlid i esplendent. Els àrabs s’han posat en peu, han aixecat la seva peu, han exposat valentament els seus pits, han decidit apostar la seva vida per una causa per la qual realment paga la pena lluitar, i han deixats bocabadats a tothom. Realment a tothom: des dels experts occidentals en geopolítica, fins als fanàtics jihadistes mes retrògrads, passant pels governs del mon sencer, avaladors incansables, per por, interès, acomodament i pragmatisme, del “status quo”. Tots s’han quedat realment sense res a dir.
A Occident havia “calat” el missatge de que tots els àrabs, sense excepció ni matisos, eren una mena de “massa opaca”, un “ramat amorf”, una “multitud passiva”, un col•lectiu estrany, esquerp, obscurantista, de costums, cultura i religió estranyes (pel occidental mitjà), obscurantistes i retrògrads, potencialment hostils i perillosos per a Europa i el mon occidental. No era una qüestió de propaganda o “bombardeig” informatiu: durant a prop de catorze segles, el mon cristià i musulmà havien estat enemics implacables. Les, a una i altra riba de la Mediterrània, enfrontament que només havia passat a un molt discret segon pla durant les dècades centrals del segle XX, amb l’adveniment de la Guerra Freda, i el desplaçament de la dialèctica i l’enfrontament a un altre eix. Desapareguda aquella, les coses han tornat, i amb sorprenent velocitat, a on sempre havien estat. Els que passava era que, des de començaments del segle XX, ja no quedava en pau cap gran potència ni àrab ni musulmana, i des de llavors Occident ja no mirava al conjunt dels àrabs com una amenaça directa, ni un perill concret, ni tan sols un agent capaç d’iniciatives pròpies. El sentiment predominant era de superioritat, menyspreu i d’ignorància, com si fossin una molèstia abans que qualsevol altra cosa. Els àrabs, tant individual com a col•lectivament, eren vistos com a endarrerits, empobrits, incompetents per a tot, anàrquics, imprevisibles,arrauxats, ingovernables, i sobretot, gens de fiar. Els àrabs eren un mon apart, vivien per a ells mateixos, feien la seva, i “no interessaven” per a res a Occident, excepte per dues qüestions molt concretes: el subministrament d’hidrocarburs i les possibles amenaces terroristes. Be, el tema d’Israel i Palestina reapareixia molt de quant en quant, però en realitat no era un problema que tingués efectes pràctics sobre la política de cap país occidental (ni cap país no àrab), en el sentit de que el poble palestí no tenia cap “padrí” amb capacitat d’influència. A la fi i a les postres, també eren àrabs, amb tot el que això significava.
Occident tenia des del segle XV la seva forma de “tractar” als pobles no europeus i als territoris fora del Vell Continent: colonialisme i imperialisme. Les regles eren sempre les mateixes: màxim profit econòmic, i mínims (o cap ) escrúpols morals. La configuració del Tercer Mon que coneixem avui es conseqüència directa i immediata dels tràfec i afanys de les potències europees en el seu repartiment del botí, ignorant totalment ni tan sols l’existència de la població autòctona (a menys que la població autòctona constituís també un factor per a treure’n profit). L’existència de fronteres perfectament rectilínies, traçades amb esquadra i cartabó sobre la taula d’algun despatx, a milers de quilòmetres del lloc de la seva aplicació, per tant de gent que mai hi havia estat, es la prova mes evident d’aquest fet. També s’ha de dir que les circumstàncies jugaven en favor dels europeus: només a Europa havia tingut lloc la Il•lustració, només a Europa havia hagut la Revolució Industrial, només a Europa havia tingut lloc la Revolució Científica, només a Europa havien hagut lloc les revolucions democràtico-liberals, només a Europa s’havien arribat a formar els estats nacionals, mentre que als territoris colonitzats només hi havia tribus històricament enemistades entre elles, amb , divisions culturals i religioses irreductibles, una població en general escassa i amb una economia en conjunt pròpia de l’Alta Edat mitjana. I els àrabs, a sobre, estaven a l’abast de la ma, a l’altra banda un mar fàcilment accessible i encara mes fàcil de creuar. Era com robar-li una joguina a un nen petit. A l’imaginari col•lectiu els àrabs (com la resta de totes les persones no europees) es van convertir en uns éssers desvalguts, febles i impotents que no tenien mes remei que acceptar el domini, control i superioritats dels europeus. Era el seu “destí històric”.

divendres, 4 de març de 2011

PLENARI DEL DISTRICTE. BALANÇ DE MANDAT

Ahir dijous es va celebrar el darrer plenari del districte d'aquest mandat i el punt principal de l'ordre del dia era la presentació per part del govern de l'avaluació final del Pla d'Actuació del Districte (PAD). Pel grup municipal d'ICV-EUiA la valoració és plenament positiva. El PAD, elaborat de manera participativa el 2007 i que ha estat el full de ruta de l'actuació del govern del districte en aquest mandat, s'ha assolit en un 94%, 186 mesures que abasten els tres barris del districte, i s'ha explicat amb total claretat perquè no s'han dut a terme les vuit restants. I el que és més important per nosaltres, aquest PAD i la feina que s'ha fet des del govern del districte per desenvolupar-lo mostren quin és el model de barris, districte i ciutat que hem defensat i en el qual creiem, una ciutat sostenible, inclusiva i que té cura de les persones, que dóna valor polític i té com a centre de la seva actuació la vida quotidiana dels veïns i veïnes, i que fa de la defensa i desenvolupament del que és públic (educació, sanitat, atenció a les persones...) un objectiu estratègic de la seva gestió i acció política.

Crec que des del nostre punt de vista, tot i que evidentment assumim com a propi el conjunt del PAD, cal destacar tres aspectes. En primer lloc, el desenvolupament del pla de medi ambient del districte, que ha aconseguint que la consciència mediambiental i les pràctiques sostenibles no siguin una excepció sinó que formin part de l'actuació quotidiana del districte. És un èxit que modestament podem afirmar que hem liderat, i que ara ja és de tots. El segon aspecte seria l'extensió per tot el territori d'un urbanisme de proximitat que millora la qualitat de l'espai urbà, un urbanisme lligat a les necessitats de les persones, amb millores de places i carrers, donant preferència al vianant, que ha eliminat un munt de barreres de tota mena, i que ha fet un districte d'escala humana. El tercer element a destacar seria el de la participació ciutadana, que s'ha donat des de l'elaboració del PAD al desenvolupament de moltes mesures; només cal esmentar el disseny participatiu del futur parc de Can Rigal que ha recollit les aportacions de tothom, o l'experiència de la posta en marxa dels Consells de Barri, que valorem molt positivament i de la que hem aprés moltes coses de la realitat dels barris i de la seva gent. No queda més que agrair a veïns i entitats la seva contribució.

L'oposició ha exposat, contràriament, una visió catastrofista del districte, que en el cas del PP arriba a l'extrem de mostrar Les Corts com una mena de ghetto ple de delinqüència i prostitució. No és aquesta la realitat que vivim els veïns i veïnes de Les Corts. Ningú no nega que cal continuar treballant per millorar el districte, que problemes nous venen a substituir el vells, que tenim problemes que la situació de crisi global que vivim els ha agreujat, i només cal citar com a exemple el cas de la Colònia Castells, sobre el que s'ha de continuar treballant per portar-lo a bon port, però si es fa una anàlisi rigorosa del desenvolupament del PAD no es pot negar, sense faltar a la veritat, que el districte de Les Corts no només no s'ha aturat sinó que ha millorat i avançat substancialment en aquest mandat.

D'entre les altres propostes debatudes en el ple vull destacar la que vam presentar els grups d'ICV-EUiA i el PSC per instar la Generalitat a iniciar immediatament la construcció de la Residència per Gent Gran i Centre de Dia del carrer Benavent. En aquest sentit cal esmentar que l'Ajuntament de Barcelona va tramitar i aprovar definitivament en data 30 de gener de 2009 el pla especial d’ordenació volumètrica de l’equipament; s'han tramitat i atorgat les llicències d'obra major (concedida el 8 d'abril de 2010) i d'activitat (concedida el 22 de març de 2010); GISA té redactat el projecte executiu a punt per licitar des de l’any 2010; l'anterior Govern de la Generalitat de Catalunya, en sessió del dia 9 de novembre de 2010 va aprovar la dotació econòmica de 35.638.561 € per a la construcció de la Residència. És a dir, tot està a punt, només cal començar l'obra, i el plenari així ho va votar. De la mateixa manera, un altre equipament del Districte molt necessari i llargament esperat està pendent de la seva posta en marxa tot i estar finalitzades les obres, la llar residència per persones amb malalties mentals del C/Equador. Igualment s'ha instat a la Generalitat que ho faci amb urgència.
I un moment alegre i de consens, que també els tenim al plenari, va ser l'aprovació per unanimitat del candidats de Les Corts a Medalles d'Or de la Ciutat, la Carme Maggí, del grup Mou-te, i la Plataforma d'Entitats de Persones amb Discapacitat de Les Corts.

Finalment, tots els grups vam signar una declaració institucional en suport de la celebració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Tot i que aquest era l'últim plenari del mandat, encara ens queda força feina, consells sectorials i de treball, comissions de seguiment i consells de barri, tasques de govern... El grup municipal d'ICV-EUiA continuarà treballant com sempre fins a l'últim dia del mandat en defensa de les nostres idees i model de ciutat, en representació dels ciutadans i ciutadanes que ens van atorgar la seva confiança en les darrers eleccions municipals. Estem preparats i a punt per presentar-nos davant els veïns i veïnes del districte amb el bagatge de la feina feta, del treball desenvolupat, amb propostes de futur i amb el nostre compromís amb Les Corts.

Per mi ha estat tot un honor i un plaer exercir el càrrec de conseller portaveu d'ICV-EUiA al districte de Les Corts.

Albert Pérez i Núñez
Conseller de Districte