.

.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Cultura dominant (III)


Un factor o actor econòmic que diferencia als capitalisme contemporani dels capitalisme “clàssic” o “ortodox” es el sistema impositiu. M’estic referint a les polítiques fiscals que tenen com a finalitat la distribució de la renda. Amb matisos i moltes reticències, la “cultura dominant” ha acabat assolint la evidència de que la oferta i la demanda, per si sola, no garanteix una distribució justa de la riquesa, tot i que s’hauria de debatre molt sobre què vol dir “justa” per a segons qui. Però no ens entretinguem en això. Resumint, direm que el creixement de l’aparell estatal i les nombroses polítiques socials (es el que es coneix com a “Estat del Benestar”) que s’han anat implantat a les societats occidentals al llarg del segle XX s’han pogut finançar amb tota mena d’impostos, els quals, també a grans trets, acostumen a ser mes elevats quan mes gran sigui la renda del subjecte o persona fiscal que els suporta. Com que els beneficiaris de les polítiques socials que es financen amb aquests impostos acostumen a ser les persones de rendes mes baixes, sí que es pot concloure que un sistema impositiu ben concebut i eficaç es un molt eficaç instrument de distribució de la renda i de justícia social. Aquest ha estat, tradicionalment, el discurs de la socialdemocràcia dels segles XX i XXI. Tot i que, pel fet de ser part de la “cultura dominant”, aquestes polítiques no les ha aplicat només la socialdemocràcia, sinó governs de tota orientació política, fins i tot dictadures.

Les polítiques distributives i la intervenció de l’Estat a l’economia i en els serveis socials han fet esvair-se el model social i econòmic existent fins la Segona Guerra Mundial. El pas de una economia bàsicament industrial a una on predominen els serveis i on el volum de transaccions purament financeres no ha fet mes que créixer han fet també la seva part. Ja havíem esmentat abans l’”aristocràcia obrera”, però aquesta ja no resulta representativa de la societat contemporània (del mon Occidental, que quedi clar en tot moment). Aquesta s’ha tornat molt mes heterogènia, inabastable, diversa, complexa, contradictòria, difícil d’interpretar i descriure. No hi ha uns trets o costums que defineixin les classes socials, la “consciència de classe” ha desaparegut, o al menys, ja no es el que era. El concepte “classe mitjana” es extremadament difós, ja no es, ni de lluny, sinònim de “burgesia”, es a dir, els “propietaris dels mitjans de producció”, tal com va establir Marx. Avui dia, s’inclou a la “classe mitjana” a tothom que es guanya mes o menys be la vida, sigui amb un negoci, sigui amb un sou. Les classes socials, han deixat d’existir segons la seva definició tradicional, tret d’alguns casos molt evidents i minoritaris.

Les “fronteres” entre classes i grups socials s’han tornat extremadament “sinuoses” i difícils d’establir. Resulta molt difícil determinar qui explota o s’aprofita de qui. Cada empresa (les de una determinada grandària, i especialment les que abans es deien “multinacionals”) es en realitat un “microcosmos” que es un perfecte reflex de la complexitat que impera en el conjunt de la societat. Els empleats, o treballadors, o “proletaris” han deixat de formar un “bloc”, o “classe” o “subjecte” monolítics. Es molt difícil trobar una “dialèctica” nítidament definida entre amos i assalariats: hi ha empleats que poden percebre que els seus interessos es troben mes a prop dels seus patrons formals que no dels seus (formalment) companys assalariats. Existeixen empleats (o persones que ho son formalment) que cada mes tenen mes guanys que els seus patrons formals, i que es beneficies de la bona marxa de l’empresa, hi ha empleats que, pel fet ser accionistes, son també propietaris de les empreses que els donen feina, o sense ser-ho, cobren una part dels beneficis empresarials. El talent, l’esforç, el coneixement, la competència i el compromís son compensats amb ascensos a l’escalafó de les empreses (grans, i pertanyents a sectors pròspers). Aquesta es la forma que te la “cultura dominant” de mostrar resultats: al seu si, hi ha possibilitats de prosperar per a molts. No per a tothom, però si per a molts. Per altra banda, el 99% de les empreses d’Espanya i Catalunya son molt petites, els seus propietaris son també els seus únics treballadors, i les seves condicions de treball i nivells d’ingressos son molt sovint mes precàries que les dels treballadors de determinades empreses, per no parlar dels quadres i directius d’aquestes. Hi ha empreses sense treballadors en nòmina. I hi han treballadors que no tenen, formalment, cap patró: el autònoms, o els que formen la seva pròpia societat.
Vol dir això que, malgrat tot, s’ha assolit la utopia marxista d’una societat sense classes, i per tant, sense injustícies ni explotació? La solució definitiva es una bona política fiscal redistributiva i una bona dinàmica empresarial a un entorn propici? Ni de bon tros. La prova es que les estadístiques (oficials, gens sospitoses de ser tendencioses; la última diu, que mes de un de cada deu catalans viu per sota del llindar de la pobresa extrema) sobre desigualtat social no han fet altra cosa que créixer a les últimes dècades, i tot apunta a que seguiran creixent. I a tots els països, incloent els mes rics i “pròspers” en quant al seu PIB i el seu creixement. La riquesa global segueix creixent, i a un gran ritme, però no només no es reparteix, sinó que mes aviat es concentra. I el que resulta realment preocupant, es la evidència de que, d’acord amb la “cultura dominant”, ningú amb capacitat de fer-ho està disposat a emprendre aquesta tasca. Una mica mes endavant veurem per què no, i tindrem una breu pinzellada de com de difícil resulta fer-ho.