Cultura dominant (i XIII)

Arribats a aquest punt, ens haurien de plantejar una altra qüestió. Tot aquest esforç i tot aquest temps (que podria requerir de vàries generacions), realment hauria pagat la pena? El volum d’impostos “repatriats” des els paradisos fiscals o països “complaents” amb el Gran Capital compensaria el volum de negoci que determinades empreses deixarien de fer perquè les seves operacions haurien deixat de ser rendibles si tenien que pagar els mateixos impostos que la majoria dels mortals? Un expert, i amb mes dades i informació que el que escriu això, segurament podria donar una resposta mes clara que jo. Jo només puc dir que només de pensar en la feina i les complicacions que tot plegat implica, i mes enllà dels resultats, em fa girar el cap. Però espero que el concepte de “cultura dominant” hagi quedat aclarit. Puc afegir, amb un grau potser excessiu d’optimisme i ingenuïtat que, si la “cultura dominant” fos una altra, els paradisos fiscals deixarien d’existir en una sola tarda.

I com a última paràgraf, una petita llum d’esperança. Mentre redactava aquest text, a aparegut als mitjans la notícia de la multa a Apple de 13.000 milions d’euros per evadir impostos. Una bona senyal en la bona direcció. Per desgràcia, encara son massa pocs diners. Fan falta molts mes per a poder canviar de política econòmica, entre altres coses, perquè primer s’ha pagar l’astronòmic deute que tenen els Estats (en el cas de la República de Irlanda farien falta mes de quinze vegades aquesta quantitat per a poder pagar-la). Però només espero que aquest cas doni idees de on treure els diners per a pagar el que resta, tenint en compte que, en bona part, aquest deute en realitat es degut a que ha hagut qui s’ha “esmunyit” de pagar el que li pertocava: formalment, la República de Irlanda no es un paradís fiscal, però a efectes pràctics la seva política fiscal respecte a les grans corporacions internacionals hi es perfectament equiparable.

I una reflexió a mode de corol·lari. Sabem que la Unió Europea no es partidari de “perdonar” impostos, però el que no està clara es la seva motivació última. De moment, sembla que ha donat un bon “avís als navegants”, però també sabem que la seva màxima “obsessió”, ara mateix, es reduir el deute i el dèficit. Estic en sintonia amb els molt liberals membres de la Comissió Europea respecte a la idea de que el Gran Capital ha de posar la seva part (que es molta) per a pagar aquest deute. Ara be, estarà la Comissió europea d’acord amb mi en que els impostos s’han de seguir pagant, encara que no hi hagi dèficit? Estaran també d’acord (i no ho crec) en que, quan els Estats europeus tinguin els comptes sanejats, es posin a gastar diners, sempre d’acord amb la voluntat popular? O llavors, per la Comissió europea, haurà arribat el moment d’afluixar la ma i deixar que el Gran Capital torni a flotar lliure (d’impostos)?

I un segon corol·lari: en tot aquest text, no he fet servir ni un sol cop la paraula “creixement”, l’obsessió de tot economista (o no economista) liberal. Per què? Doncs perquè no fa falta créixer per a que la riquesa i el benestar arribi a tothom. Ja hi ha prou riquesa al mon, riquesa suficient per a proporcionar benestar a tothom. El que cal es repartir-la be.

Eugeni Barco i Samodelov

Barcelona, 8 de Setembre de 2016