.

.

divendres, 31 d’agost del 2012

Economia (III)


I com es fa, doncs, aquest miracle? Es tan senzill, que sembla fins i tot el mecanisme d’una estafa, però no ho es, es 100% legal, 100% reglamentat, 100% legítim, i de fet, constitueix en la base de l’economia de mercat, tal com funciona aquesta a la segona dècada del segle XXI. Anem a pams. Quan algú realitza un dipòsit a una entitat bancària, autoritza a que aquesta entitat pugui fer amb aquests diners el que vulgui, excepció feta del famós 2,5%. A segons quins països, com ja s’ha dit, aquesta xifra pot ser menor, i fins i tot pot no existir. Doncs be, el banc, sempre en funció de la seva política d’inversions, començarà a “moure” els diners d’aquest primer dipòsit. Fer préstecs forma part del negoci bancari, i acostuma a ser una inversió rendible. Es molt i molt probable que, en condicions normals, que gairebé tots aquests diners vagin a parar a un crèdit a una segona persona, física o jurídica. Aquesta segona persona rebrà uns diners, que ja no son seus, prestats per una entitat bancari, que també disposa d’uns diners que tampoc son seus. Però son diners de debò, bitllets i monedes, físics, tangibles, i es poden fer servir per a fer despesa i/o inversió, i que, amb tota seguretat, aniran a parar a un altre dipòsit bancari, a la mateixa entitat o una de diferent, la qual cosa no te la major importància. I el cicle es repeteix. Per cada dipòsit que es faci, es pot generar un crèdit, el qual, a la vegada, tornarà a generar un crèdit. Amb l’obligació de reservar un 2,5% de cada dipòsit pel “Fons de Garantia de Dipòsits” (o el seu equivalent), el càlcul es senzill: cada Euro dipositat originàriament pot generar fins a 40 Euros destinats a consum i inversió. Si el percentatge fons d’un 1%, es generarien 100 euros. Si no hi hagués cap percentatge, la xifra de diners generada no tindria límits. Això, i no pas cap altra cosa, es el “miracle” bancari. Be, també s’ha de tenir en compte les noves possibilitats que obre la banca electrònica, Internet i els diners “de plàstic” i els “virtuals”: ni tan sol fa falta tenir físicament bitllets de banc per a tenir diners, i fer-los servir per a pagar bens i serveis. Un “miracle” extremadament fràgil i inestable, doncs tot, absolutament tot, es basa en l’endeutament i en la capacitat de tots els actors que hi intervenen en poder pagar els seus deutes i naturalment els seus interessos.

Però això no es tot. Com podem veure, el sistema bancari pot “generar”, “crear” del no-res, xifres ingents de diners, sense recórrer a cap factor exterior, a cap ajut, a cap altra instància fora del sistema bancari. Però es que hi ha previstos mecanismes  addicionals per a “injectar” diners en el “circuit” bancari, per tal de facilitar el crèdit, i la quantitat de diners en circulació.

Una altra forma que te la banca d’aconseguir diners, es demanar ella mateixa préstecs. A qui? Doncs a altres bancs. Ho put fer com qualsevol particular, o qualsevol empresa, a qualsevol banc, però això no li convé fer-ho, entre altres coses, perquè hauria de pagar uns interessos alts, i a mes, es clar, li estaria fent guanyar diners a la competència. No, el “banc dels bancs” es, avui dia, el Banc Central Europeu (BCE). En altres èpoques, aquesta missió, a l’Estat espanyol, la feia el Banc d’Espanya, però una de les conseqüències de l’aparició de l’Euro es que els Bancs Centrals de cada país de la zona Euro perdien aquesta potestat. El BCE presta diners a qualsevol banc a una taxa d’interès molt baixa, i d’aquesta forma els altres bancs poden fer préstecs a una taxa d’interès que el fa guanyar diners a ells. Un detall de gran importància, que no cal oblidar: el BCE no presta diners mes que als bancs.
El BCE te a mes una segona missió de gran importància per a la Unió Europea (per a la zona Euro, especialment, però també, indirectament, per als països que no hi son). Es la entitat que emet la moneda comú, i es la entitat que decideix quina quantitat d’Euros es troba en circulació. Abans, aquesta funció, també, la feien els Bancs Centrals de cada Estat, però amb una diferència molt important: cada Banc Central estava totalment controlat pel seu respectiu Govern. El BCE es un Banc que es troba totalment lliure de tot control de cap Govern, i ni tan sols les institucions europees tenen influència sobre ell: tot això va quedar acordat en un tractat posterior al de Maastrich, el d’Amsterdam de 1998. Això explica algunes coses sobre les que tornarem mes endavant.

dimecres, 29 d’agost del 2012

Economia (II)


Ara passem a constatar un fet molt important, que normalment els economistes professionals donen per sabut i obvi, i que resulta una mica “incòmode” d’esmentar des de un punt de vista estrictament liberal. I ningú, normalment, ho fa. Jo sí que ho faré. Per a que funcioni (be) una economia de marcat, no només es imprescindible que hi hagin empreses privades, i facilitats per a que funcionin i siguin gestionades amb criteri propi. Potser mes important que això, es que hi hagi prou consumidors, i consumidors amb prou diners com per a fer despesa. Una economia (liberal i de marcat) on es faci poca despesa, acaba no només estancada, sinó enfonsada. Una economia on, per exemple, només es faci una despesa mínima (menjar i allotjament) de subsistència no funciona com a mercat perquè provoca el seu col.lapse. Està mes que demostrat que quan el percentatge de pobresa es molt elevat, el petit percentatge de població que te a les seves mans la riquesa no es suficient per a fer de “motor” de l’economia, per molta despesa que faci. Crido l’atenció sobre aquest punt, encara que pugui sembla pedant: quan sentiu parlar a un liberal que es important la “reducció de la pobresa”, es refereix exactament a això. Cal que hi hagi una proporció important de població que en faci, i que també inverteixi (que vol dir, mes o menys, que creï empreses, o entitats susceptibles de crear ocupació, es a dir, sous, o guanys addicionals). La població farà despesa i invertirà quan tingui diners, però els diners de la majoria dels mortals provenen dels seus sous i guanys, però aquests mai seran prou elevats, tret de que la economia estigui “llençada”. I l’economia mai estarà “llençada” si no hi ha ni despesa ni inversió. Es com un peix que es mossega la cua. Per a facilitar la sortida d’aquesta situació, i per a donar empenta a l’economia en general, es important que hi hagi diners disponibles per a tothom. I es per això que “interessa”, i molt, que “flueixi el crèdit”, que la gent disposi de diners per a fer despesa i inversió. I es per això tant important el paper de la banca en una economia de mercat. Sense banca, es pot dir que es impossible que hi hagi economia de mercat. Algú es podria preguntar: i d’on treu els diners la banca, ja que el sentit comú ens diu que les seves “entrades” no son mes que els mateixos diners que ja hi ha en circulació? Si en total hi ha pocs diners, d’on sortiran mes? Pot la banca fer una cosa equivalent al “miracle dels pans i els peixos”? Doncs com veurem a continuació, sí que ho pot fer. Es clar que, com també veurem, aquest “miracle” no es la única solució possible, ni tan sols dins de l’economia liberal de mercat.
Ara passarem a descriure aquest “miracle”, aquesta “multiplicació”, aquesta “creació de diners” del no-res. El punt de partida consisteix en el fet de que, per llei, tots els bancs poden disposar lliurement dels dipòsits bancaris per a efectuar qualsevol operació amb ells, com si fossin diners seus, amb una única i petita excepció: un petit percentatge, que a Espanya es el 2,5% de cada dipòsit, que va a parar al que s’anomena “Fons de Garantia de Dipòsits”, que controla el Banc Central d’Espanya. Aquests diners estan destinats per a garantir, precisament, els dipòsits que hi ha a qualsevol entitat d’estalvi d’Espanya, fins a una quantitat de 100.000 Euros per persona (no pas per dipòsit) i entitat bancària. Dit en llenguatge planer: per molts diners que es dipositin en un banc, o una caixa d’estalvis, en realitat nomes hi ha garanties legals sobre 100.000 Euros. Si les coses es posen difícils, no hi haurà forma humana (legal) de que el banc et torni mes d’aquesta quantitat. Podem donar-nos per satisfet, perquè altres països propers asseguren encara menys quantitat a tots els estalviadors. Als anomenats “paradisos fiscals”, o països menys “civilitzats” (des del punt de vista bancari) ni tan sols existeix aquesta garantia. Les xifres garantides es troben, lògicament, en proporció al percentatge que es destina al “Fons de Garantia de Dipòsits” de cada país respectiu. Però aquest es el preu que s’ha de pagar per a que la banca pugui fer el seu “miracle”.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Economia (I)


Que vagi aquest avis per endavant: aquest escrit parla de la banca contemporània. I l’autor no es ni economista, ni financer, ni te mes vincles amb la banca que qualsevol ciutadà de a peu. I potser  precisament per aquest motiu, el llenguatge que es fa servir, la terminologia, les sigles, els conceptes, la base teòrica, no son els habituals que es fan servir per a parlar d’aquest tema. També hi ha una certa dosi d’ingenuïtat. L’autor tampoc es un liberal. I només es capitalista de forma “passiva” perquè li ha tocat viure en un mon capitalista, no perquè en sigui un entusiasta.

Woody Allen, en el seu to habitual d’humor aparentment lleuger però que en definitiva, ofereix un relat realista del mon, diu que la vida es com jugar a un casino: hi ha períodes de temps en que ets feliç perquè sembla que hi estiguis guanyant. Però al final, sempre guanya la banca.

No soc un expert, ni tan sols un entès en economia. Tot i que d’adolescent havia planejat Ciències Econòmiques, “animat” pels generosos salaris que per llavors es pagaven als empleats de banca, i en contra de les meves vocacions, al final em vaig decidir per una cosa ben diferent. Es cert que a la Universitat vaig fer unes quantes assignatures específiques de teoria econòmica i de gestió, però mai hi vaig arribar a aprofundir en el tema. En un debat o una discussió amb un economista, el mes segur es que acabés perdent per golejada. I no obstant, i malgrat que sembla que tenim (els habitants dels Planeta Terra) uns economistes molt experts, i que a mes tenen una gran perspectiva històrica (entenc que tots ells saben llegir), i bagatge teòric com mai cap altre economista de la història de la Humanitat ha tingut, no ens estalviem les crisis econòmiques catastròfiques.

Els experts econòmics ens diu que ha quedat ben clar on es troba la causa i el rovell d’ou de la crisi (en això sí que son bons els economistes: explicar què ha passat, un cop ja ha passat, però això em sembla que ja es un tòpic): hi ha un deute excessiu. Però atenció! Anem a pams. Expliquem tot pas a pas, amb senzillesa, amb termes molt simples, per a que tothom ho pugui entendre. Un “deute”, en economia, es una quantitat de diners que algú li deu a algú altre. Quan es tracta de dues persones físiques, es una concepte ben fàcil d’assimilar. Quan el deute d’algú es amb una entitat financera, la cosa es complica una mica, perquè significa que pel mig hi ha un contracte, i aquest contracte obliga a pagar el deute amb interessos, i en general a terminis. Hi ha variants una mica mes complicades: el deute pot ser hipotecari, la qual cosa vol dir que algú ha signat un contracte (una “hipoteca”) per a aconseguir diners per a comprar un ben immoble (un habitatge, per exemple), i que aquest mateix immoble li serveix de garantia pel crèdit hipotecari: si deixa de pagar, la entitat financera es pot quedar amb el ben immoble, o una part d’ell.
El sentit comú (que es el menys comú dels sentits), però també les pràctiques habituals en el mon de la banca, i també la legislació, obliguen a que els crèdits es donin només en determinades condicions. I la primera condició, i també la primera obligació d’una entitat bancària, es assegurar-se de que el crèdit que es dona serà realment pagat pel deutor en els terminis establerts. El guany de la entitat estarà representat pels interessos, i habitualment aquests interessos seran mes alts quan mes risc es detecti en la operació de crèdit que es signa. En el cas de les hipoteques, el risc es considera relativament baix, donat que hi ha un ben immoble com a garantia, la qual cosa, tradicionalment, s’ha considerat un valor segur. Naturalment, darrera de tot crèdit hi ha analistes professionals que, en funció de les dades de que disposen (nivell d’ingressos i/o situació econòmica de qui demana el crèdit, edat, situació familiar, altres bens i altres elements), avaluen el nivell de risc de la operació. Només si el nivell de risc es acceptable, l’operació es tira endavant. A les entitats financeres no els interessa, en cap cas, que un crèdit no es torni, ni que fos un crèdit hipotecari. Naturalment, existeixen “mecanismes” per a que una entitat financera recuperi els diners que ha prestat si sorgeixen dificultats: embargaments, interessos addicionals i l’execució de la hipoteca, es a dir, l’acte pel qual el ben immoble passa a ser legalment de la entitat financera que havia prestat els diners. Però això, habitualment, fins a la present crisi, eren expedients excepcionals i que gairebé mai tenien lloc. Els bancs tendien a ser prudents i molt conservadors: només prestaven diners quan les garanties del seu retorn eren molt sòlides.