Cultura dominant (XI)

Però resulta que no es poden recaptar massa recursos, perquè els diners que son “gravables” avui dia, el diners sobre els que els Estats i els Governs (amb aquests termes, em segueixo referint als ens públics que tenen potestat d’establir i fer cobrar impostos) tenen algun poder son, estrictament parlant, una petita part dels diners que hi ha en circulació al mon. Les grans (i no tan grans) fortunes ja se’n ocupen de no pagar impostos mai, o només pagar una petita fracció de la xifra que els correspondria. I quan hi ha crisi i “tothom” (aquells que es troben a l’abast” de l’Estat, es clar) va regular o malament, es pot recaptar menys que mai. Que es pot fer? Doncs gastar menys, els recursos disponibles s’ha esgotat, cal fer retallades i estalvis. Si no, si s’abusa del dèficit, i donades les dures regles que imposa la Unió Europea, la Reserva Federal i demés poders fàctics, les coses poden ser encara pitjor (ni tan sols jo em plantejo marxar de la Unió Europea). La socialdemocràcia, definida així, te un abast molt limitat, però es aquesta la “socialdemocràcia realment existent”.

I es aquí on agafa sentit la “Teoria de la Relativitat” econòmica: si ens entestem en ignorar aquest principi fonamental de que el Gran Capital es troba per sobre del be i del mal, llavors estarem tenint una visió i percepció molt parcial de la realitat, del mon real, dels factors que realment governen l’economia i la política del mon. Estarem (ja estem) condemnats a una política d’escassa volada, miop i estèril, perquè estarem partint d’una base i uns supòsits que son falsos o com a mínim parcials i molt restringits. Si només paguen impostos “els de sempre”, en realitat no s’estarà fent cap repartiment de la riquesa, sinó només una mena de “anivellament” entre aquells que ja no van massa sobrats. La “riquesa de debò”, aquella que hauria d’aportar els gran volum d’ingressos que l’Estat i el 99% de la població necessiten, sempre resta fora del “circuit”, sempre s’escapoleix. I com que aquest 1% posseeix cada cop mes riquesa, riquesa que marxa de les mans del 99%, cada cop hi ha menys possibilitats de recaptar recursos, per molt que s’apugin els impostos. Si no assumim que això es així, si no prenem consciència d’aquesta crua realitat, no podrem prendre cap mesura que tingui un mínim efecte, un mínim impacte, una mínima eficàcia, una mínima durada. No podem seguir ocultant a nosaltres mateixos quines son les autèntiques causes de tot el que està passant, les raons per les quals el mon es com es, l’arrel de la realitat. Ja estem molt a prop de un “forat negre” econòmic, l’indret on la “economia clàssica” o “ortodoxa” ja no es aplicable, l’entorn on entren en vigor les “lleis” (econòmiques i polítiques) creades per “aquell que no pot ser nombrat”. I si no tenim clar (o ens estimem ignorar-ho) de com es el mon i què es el que el fa girar, no podrem transformar-lo.

I es aquí on jo deixo enrere la socialdemocràcia (al menys, la que avui dia es proclama com a tal, no la d’altres èpoques) i vaig per un camí pel qual aquesta (mai) s’ha atrevit a transitar, al menys en els últims cinquanta anys. No havíem dit abans que la riquesa en realitat no desapareix, sinó que només es concentra en unes poques butxaques? Doncs cal anar a buscar-la allà! Cal fer que el Gran Capital pagui impostos, ni mes ni menys! I que sigui ell qui pagui el cost de les crisis, ja que es llavors quan guanyen mes diners, quan s’incrementa encara mes el seu patrimoni i els seus beneficis, conceptes que, segons totes les lleis fiscals (decents) que hi ha al mon (Occidental) son gravables. Disposant de mes recursos, l’Estat podrà seguir gastant, podrà seguir invertint, podrà rellançar el conjunt de l’economia, i podrà contrarestar els efectes de les crisis (que existiran sempre).

Es podria adduir que això no es una idea realment nova, però que es mes fàcil de dir que de fer, al menys en les actuals circumstàncies. Que ara les coses han arribat a un punt, que “atrevir-se” amb el Gran Capital no es prudent, que es extremadament difícil, que cap Estat ho podria fer de forma eficaç sense la col·laboració de tots els altres (“tots”, vol dir Unió Europea com a mínim). Una altra obvietat! Doncs cal deixar de lamentar-se i posar mans a l’obra! Qui ens ha portat fins a aquí? Qui ha encadenat renúncia rere renúncia? No es moment de plantar-se i canviar de rumb? No es el moment de reconèixer errades passades, o com a mínim, donar explicacions (convincents)? Ja n’hi prou amb proclamar que només hi ha una política (econòmica i social) possible! El primer pas, com passa a les teràpies, es reconèixer que hi ha un problema. Reconèixer que estem sota la influència de un “forat negre” que s’ho pot empassar tot, que cal canviar de paradigmes econòmics, que cal canviar de forma de pensar, de contemplar la economia, la política i els seus límits. De començar a combatre la “cultura dominant” i proposar una altra escala de valors. Si un sol pensador, economista, assagista, bloguer, periodista o líder polític ho fa, no tindrà massa efecte. Si ho fa un sol cap de govern, tampoc. Si ho fan una dotzena, i de països importants, la cosa ja serà diferent.