ICV-EUiA PREGUNTA AL DISTRICTE PER LA GESTIÓ CÍVICA DEL CC LES CORTS

La gestió cívica o ciutadana és una fórmula de gestió específica d’un equipament de titularitat municipal o d’un projecte d’intervenció, acordada entre l’Ajuntament de Barcelona i el teixit associatiu del territori objecte de la intervenció, per la qual una entitat sense ànim de lucre es fa càrrec de la gestió d’un equipament o projecte d’interès general.

S’està duent a terme el procés d’elaboració del plec de condicions per a la gestió cívica d’equipaments municipals a Les Corts, en concret referit al Centre Cívic Les Corts. Les entitats que utilitzen aquest equipament han mostrat la seva preocupació pel desenvolupament d’aquest procés i pel seu resultat final.

Per al grup municipal d’ICV-EUiA és imprescindible, en la definició del model d’entitat que pot accedir a la gestió cívica d’un equipament municipal, assegurar el caràcter local d’aquesta entitat, la seva vinculació al barri o a l’equipament en qüestió, per tal que doti al projecte de gestió cívica de la màxima representativitat i arrelament al territori i entre les entitats que l’han d’utilitzar, garantint la participació i la coresponsabilitat de totes elles en la mesura de les seves capacitats, que és el que al cap i a la fi permetrà un ús eficient dels recursos des d’una perspectiva social.

Després d'haver presentat un prec al darrer plenari del districte que el govern no va acceptar i per poder fer el seguiment oportú de la qüestió, ICV-EUiA Les Corts presenta dues preguntes al govern del districte sobre la situació del CC Les Corts perquè ens les respongui per escrit.
 
En la primera, davant els dubtes que ha generat el procés d'implantació d'un model de gestió cívica en aquest equipament, demanem que el govern ens informi per escrit sobre aquesta qüestió i que es debatexi en el consell plenari.

Pregunta escrita gestió cívica CC Les Corts

En la segona demanem explicacions sobre la retirada i no substitució del mobiliari del CC Les Corts, que està dificultant les activitats de les entitats.

Pregunta escrita mobiliari CC Les Corts

Farem el seguiment oportú i informarem de la resposta que rebem del govern del districte.

Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de les Corts

Ara és demà: connectem les lluites socials

En els darrers mesos, tant ICV com EUiA ens hem marcat una fita prioritària: obrir un nou temps per combatre i contrarestar el veritable procés deconstituent que patim. Un moment de creixement de les desigualtats, però també de desposseïment de drets i retrocés en les llibertats.

ET PROPOSEM CONSTRUIR UN ESPAI OBERT DE PARTICIPACIÓ I ACCIÓ, PER INTERCANVIAR EXPERIÈNCIES I PROPOSAR NOVES ACCIONS.

I és per això que volem trobar-nos el dissabte 1 de febrer al matí en l’Assemblea Oberta.

El mes important (i VI)

En realitat, ja resta ben poc a dir. Crec que he deixat ben clar que tot intent de reforma constitucional està condemnat al fracàs per manca de prou consens entre el conjunt de les forces polítiques espanyoles, que son les úniques que ho poden decidir, mes enllà de la voluntat expressada per les forces polítiques catalanes. Això només pot significar una cosa: que la concepció de l’Estat espanyol que existeix fora de Catalunya, i de que hi existeix a dins, son diferents. Donat que els ciutadans espanyols escullen lliurement als seus representants, i també ho fan els catalans, hem d’entendre que uns i altres no comparteixen el mateix projecte polític, o el mateix país. Es a dir, que Espanya i Catalunya son dos països diferents! Poden dos països diferents conviure dins d’un mateix estat, i compartir una mateixa Constitució? Un cop mes, afirmo que si, que es possible. Però no pas dins d’aquesta Constitució. Hauria ser dins d’una altra. Em sap greu dir això de la Constitució Espanyola de 1978, però l’evolució política ha demostrat que es així. Es reformable, doncs, aquesta Constitució, per a arribar a donar cabuda als drets, sensibilitats i interessos de tothom? Es reformable, sí, però jo no veig com, no ho veig viable, no ho veig realista, no soc capaç de trobar interlocutors autoritzats, tret de que alguna de les parts en litigi renunciï a algun principi fonamental i que es precisament la base del desacord. M’agradaria que s’arribés a aquest punt, que s’engegués aquesta dinàmica, però en el moment present ni tan sols la força política que ha demostrat alguna intenció de negociar (PSOE), ha donat a entendre que pot fer alguna concessió. I ja he dit que, fins i tot en el cas de que donés aquest pas (que no ha donat), seria del tot insuficient i fins i tot seria inútil perquè qui te la “clau” es la dreta espanyola, que segueix “enrocada”. Res a fer, res a esperar.

Si, segueixo considerant-me federalista, però no vull que em comptin en el bàndol d’aquests perquè no considero que l’estratègia consisteixi en negociar i esperar a que “passi alguna cosa” (aquesta “cosa”, com ja he esmentat abans, consistiria en una victòria electoral del PSOE en el conjunt d’Espanya, no necessariament en unes eleccions generals). I mentrestant (i pot ser molt de temps), doncs acotar els caps. Considero que aquest temps (polític) ja ha passat. Encara mes: em nego en rodó a que em segueixin considerant com a “unionista” com acostumen a fer els columnistes, comentaristes, periodistes i agents mediàtics en general contraris a la independència. Aquests, fent recomptes, sempre consideren “dels seus” als federalistes (i fins i tot als confederalistes) perquè, amb tots els matisos que es vulgui, segueixen defensant una Catalunya “unida” a Espanya. I per ells, “això es el mes important” (resulta curiós, però aquest va ser el lema electoral del partit de Fraga a les eleccions de 1977), per això a les seves sumes (via enquestes) els surten gairebé tants “unionistes” com independentistes. Però jo no vull que m’hi sumin.

Per a mi, “Espanya no es el mes important”. Es mes important la democràcia, la justícia, la convivència i el consens. L’existència de lleis i institucions ajustades a la voluntat popular. Sense minories (de cap tipus) excloses. Amb (tots) els drets humans. Amb llibertat(s), igualtat i solidaritat. Sense abusos de poder (siguin aquests via armes, lleis o diners). Si Espanya (a través dels seus representats democràtics) ho accepta així, endavant, fem tots un esforç de consens i canviem les regles de joc i de convivència. A mi m’agradaria, ho dic un cop mes per si no hagués quedat clar. Però soc pessimista: no veig cap indici de que el sistema polític espanyol vagi a patir una revolució o ni tan sols una forta sacsejada, ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Espanya seguirà sent la que es, i ho dic amb profund pesar perquè així ho decideixen els espanyols, que poden ser excel·lents persones, oberts de ments, tolerants i desitjant el millor per a tothom (incloent Catalunya i els catalans), però segueixen votant a qui voten. Si la cosa segueix així, la solució mes pràctica es trencar i intentar un projecte diferenciat i restringit a un territori menor. Si s’arribés a aquest punt, crec que seria mes factible. Se que no es una solució ni perfecta ni idònia, però les altres son encara menys viables (tret de que algú m’ho demostri). En política rara vegada tindràs la possibilitat d’escollir entre una opció bona i una dolenta, sempre toca escollir entre dues opcions dolentes. S’ha d’escollir entre companys de viatge desagradables, però per desgràcia arribarà (encara no ha arribat) el moment en que no es pot romandre en la indefinició (a mi em repugna veure als líders del meu partit al costat dels de la dreta catalanista, però l’alternativa a això es brindar amb els del PP i Ciutadans, que es pitjor). Pot arribar a ser traumàtic i provocar vertigen (a mi, personalment m’ho provoca), però serà la solució que provoqui un consens mes gran al si de Catalunya (em fan riure els que parlen de “fractura social” en cas d’independència: ja existeix la fractura social quan una majoria (independentista) es troba “presonera” d’un ordenament legal amb el que no està d’acord).

Últim paràgraf. La consulta del 9 de Novembre (no em pregunteu si s’arribarà a celebrar o no: no estic en condicions de veure tant lluny, però, a canvi, no m’esmunyiré a l’hora de definir-me sobre el sentit del meu vot) ha de ser considerada com el que es: un mitjà i no un fi en si mateix. Diré que jo no hauria plantejat la pregunta d’aquesta forma, però soc conscient de la relació actual de forces. El meu vot, ara mateix, seria “si-si”. Si abans de la votació, arriba alguna proposta (autoritzada) que sigui interessant, podria modificar aquest vot, però el primer “si” seria sempre invariable. Però, insisteixo, es tracta d’un mitjà i no un fi. Jo considero que si s’aconsegueix una resposta inequívoca (la qual cosa no està tan clara), serviria per a assolir una posició de força, desbloquejar la situació i fer de palanca per a iniciar canvis en la direcció que he intentat explicar anteriorment. Però si res es mou, jo estic disposat a assumir el risc (notable) que suposa una declaració unilateral (tot i que m’agradaria que no fos unilateral) d’independència. Com a últim recurs, però ho acceptaria.

 

Eugeni Barco i Samodelov

 

Barcelona, 16 de Gener de 2014

El mes important (V)

Ja ho he esmentat abans, però ho repeteixo per si de cas: sense reforma constitucional, no resta el menor marge per a incrementar l’autogovern. Be, sí que es podria arribar a aconseguir una cosa, i només aquesta: un millor finançament. Sempre de forma temporal, i amb caràcter “reversible”, donat que sempre dependrà de la voluntat del Govern central. I els governs (de diferent signe) ja han dit ben a les clares que de cap de les maneres acceptaran res semblant a un Concerto una Sobirania econòmica. Es podria argumentar que “millor això que no res” (tornem al “peix al cove”), però dubto molt que hi hagi prou majoria política a Catalunya per a “conformar-se” amb tant poc: una Generalitat que s’avingui a signar això (i només això) no duraria “ni un telediari”. També s’ha de dir que tot plegat només entra en el terreny dels desitjos perquè en cap moment s’ha sentit a ningú (“amb galons”, i de fora de Catalunya) que ofereixi alguna cosa semblant.

Amb això vull dir que, després d’haver estudiat totes les possibilitats i tots els fets, només resta una postura lògica: la independència. Vol dir això que m’he tornat independentista? No seria del tot il·lògic: els “vells bolxevics” hem anat a parar a “indrets ideològics” molts diversos, però no es el meu cas. Considero que segueixo on estava, i es el lloc on he d’estar, però el que ha canviat ha estat el país. Em refereixo a Catalunya. No es el mateix fer política a un país on els independentistes son una petita minoria, que a un on son majoria (absoluta o no, això es una altra qüestió). Un país on la Constitució de 1978 ja no es la base del consens. Un país on tots els paràmetres de la política, tots els seus fonaments, s’han desplaçat radicalment. Tampoc es el mateix fer política al si d’un partit on la meitat dels teus companys son independentistes declarats, com es el cas d’ICV. També es important fer constar que, ni al si de Catalunya ni al si d’ICV, el fet de que un sigui independentista o no, no representi cap discriminació, diferència de tracte, “estigma” o menyspreu. Tot això influeix.

Jo, en el fons, em segueixo considerant federalista. Sempre ho he estat, no estat un “descobriment” recent. No actuo amb la fe del convers. A la fi i a les postres, les meves arrels (vitals, culturals, polítiques i ideològiques) procedeixen d’un país que era (al menys, formalment), federal. I de petit em van ensenyar que aquella era la millor forma de garantir la pluralitat, la cohesió i la convivència. Alguna cosa d’això m’ha quedat.

Ara be, els anys i l’experiència m’han ensenyat que cap construcció política pot sobreviure sense que al darrera hi hagi una clara voluntat popular, expressada democràticament mitjançant eleccions i consultes lliures i democràtiques. Sembla una obvietat, però es una obvietat que últimament s’ignora. Quan un ordenament polític i jurídic no s’ajusta a la voluntat popular, per els seus fonaments, ja que aquests estan bastits precisament sobre la voluntat popular. Llenço unes quantes preguntes, la resposta de les quals es molt òbvia (un cop mes), i crec que il·lustren perfectament el que vull dir. Per què Catalunya (des de que hi ha eleccions democràtiques per sufragi universal) te un sistema de partits polítics radicalment diferent a la resta d’Espanya? Per què els partits polítics majoritaris a la resta d’Espanya son minoritaris a Catalunya? Per què l’esquerra espanyola (o espanyolista) mai ha tingut el menor èxit a Catalunya? Per què fins i tot la dreta catalanista va fer front comú contra la dictadura franquista, a diferència del que va passar amb la resta de l’Estat? Per què els col·lectius amb mes afiliats de tota Catalunya (els sindicats de treballadors, amb 360.000 entre els dos majoritaris) reafirmen contínuament els seu caràcter de “nacionals”?

Alguna cosa te Catalunya que la fa diferent (políticament), i no es tracta exclusivament de la llengua, la cultura, la història, l’economia, la geografia, l’orografia o la proximitat amb la frontera francesa. La immigració, la globalització, l’expansió (o crisi) de l’economia (i molt menys la repressió) no han “esborrat” aquest caràcter diferencial. Si fins i tot la Patronal catalana (la bancària, també) te un talant diferent! No parlo ni de sentiments identitàris (jo em considero “apàtrida que viu i treballa a Catalunya”: el país que sí considerava meu fa gairebé un quart de segle que no existeix), ni de greuges passats, ni de símbols, ni de cap “mística” vinculada amb alguna data històrica o un indret físic concret. Però cada cop que un ministre del Govern d’Espanya obre la boca, sento que està parlant per a una gent en la qual jo no m’hi incloc. I no importa que canviï el ministre o governi un altre partit, mai els puc arribar a considerar dels meus. Amb els Consellers de la Generalitat tinc un sentiment diferent: tampoc son dels meus, també rebutjo la seva política, però ja no els percebo com si fossin d’un altre planeta (geogràfic i ideològic). I no esperin que un republicà de naixement consideri un rei senil, malalt i a sobre vestit d’uniforme sigui un símbol d’unitat, modernitat i progrés. Ho dic un cop mes: es obvi que Catalunya es una entitat diferenciada de la resta d’Espanya. També es obvi que es una nació perquè així ho han decidit els seus representats, escollits democràticament, un cop i un altre, al llarg de dècades i de segles. Igualment es obvi que aquesta realitat no ha pogut ser recollida en cap text legal perquè l’ordenament jurídic actual no ho permet. La conclusió, un cop mes, es mes que òbvia: cal modificar l’ordenament legal per a que s’adapti a la voluntat popular, i no pas a l’inrevés. Perquè en això (entre moltes altres coses, però també en això) consisteix la democràcia.

El mes important (IV)

Hi ha un missatge implícit darrera d’aquest “federalisme constitucionalista” (o potser ni tan sols implícit): sí que hi ha algú que està disposat a assumir i gestionar l’actual marc legal, constitucional i estatutari. Donada la gran impopularitat i el nivell de rebuig que aquest marc te actualment a Catalunya, es de justícia reconèixer que s’ha trobat una forma d’acceptar-ho, però sense dir-ho.

Es clar que darrere d’aquesta retòrica hi ha un segon missatge, no massa subtil ni innovador: “si ens voteu a nosaltres (PSOE) o ens doneu suport, potser no tindreu federalisme perquè no hi ha prou majoria, però molt probablement les coses us aniran millor perquè nosaltres sí que us prometem canvis legislatius i noves competències i transferències, sempre dins dels límits de la Constitució”. Es tracta, mes o menys, del de sempre, d’escombrar cap a casa, amb un discurs lleugerament modificat (ara hi surt la paraula “federalisme”). Molt decebedor. En això consisteix la renovació política i la regeneració democràtica, versió PSOE? Amb això es pensa crear il·lusió? Amb això pensen convèncer a prou gent dins de Catalunya fins a arribar a la majoria? Amb això pensen sumar altres forces polítiques? Es possible que al si del PSOE de fora de Catalunya encara no s’hagin adonat del que està passant (a Espanya i a Catalunya)? Em sap greu dir-ho: si be el PP i el PSOE (fora de Catalunya) no son el mateix, però sí que s’assemblen força, massa pel meu gust. El PSOE (i el PSC, aquest amb matisos), cada cop que se li posa a prova de debò, decep (en matèria d’autogovern, en matèria econòmica, en matèria social). Ara, fins i tot, decep quan es troba a l’oposició a tot arreu. No oblidem que en el tema de la consulta / dret a decidir, el PSOE ni tan sols l’accepta (en cap circumstància), amb la qual cosa fa que la pretensió del PSC de celebrar-la un cop s’hagi rebut “llum verda” es converteixi en pur fum. Ni tan sols tinc clar que el federalisme d’IU sigui dels que m’agraden a mi, o que sigui el que jo entenc per federalisme. Com a molt, els puc oferir el benefici del dubte, per allò de que allà també hi ha bolxevics. Es clar que, en el pol (ideològic) oposat, es troben uns altres federalistes, els de UPyD, que propugnen un Estat espanyol federal, però amb competències pels diversos Estats Federals força disminuïdes respecte de les que gaudeixen ara mateix les Comunitats autònomes.

Petit incís: pot ajudar a fer un millor anàlisi de la situació el fer-se a la idea de que en tot país (Catalunya mes que a Espanya) el sistema de partits politics no te per què romandre estable. No existeix cap llei que obligui, per exemple, a que CiU sigui el primer partit en nombre de vots (a qualsevol elecció), o que PSC (o PSOE) sigui el principal partit de l’esquerra, o que hi apareguin nous partits que desplacin als ja existents. I cap partit es “imprescindible” o “obligatori”. Ja no existeixen els mateixos “complexos d’inferioritat”: ja no es cert que existeixin “lleialtats indestructibles” (només resten les dels aparells mediàtics), “partits imbatibles”, “bases sòlides”, “reductes inexpugnables”, o fites que una determinada força no pugui assolir, sola o acompanyada. I per contra, tot partit es susceptible de desaparèixer, escindir-se o quedar reduït a la irrellevància (això a ICV, sobretot, o sabem millor que ningú). Ens hem acostumat a que la ideologia (o fins i tot la ètica i la coherència) hagi deixat de ser la base de l’existència d’un partit. Potser està tornant el temps en que els principis son una cosa que els votants tornin a exigir.

Pot resultar xocant per a alguns, però arriba el moment de fer servir un aforisme de ni mes ni menys Sherlock Holmes (esmentat a dues de les seves històries) com a base per a justificar les afirmacions que venen a continuació. Diu així: “quan s’ha descartat tot allò que es impossible, allò que resta, per molt improbable que sembli, ha de ser per força la veritat”.

Crec que ha quedat prou clar per a tothom que la reforma constitucional no es viable, entre moltes altres coses perquè el redactat de la mateixa Constitució de 1978 ja es va encarregar de que fos així. I les circumstàncies no ajuden. Siguem realistes: pactar un nou Estat Federal  (o Confederal) amb una força com el PP, que va declarar la guerra a l’Estatut? Algú veu a la totalitat dels diputats del PSOE votant el reconeixement de Catalunya com a nació, o la sobirania fiscal, o el “blindatge” de determinades competències? M’agradaria que no fos així, m’agradaria molt que el panorama polític a Espanya fos un altre, però per desgràcia les dades que es disposen sobre aquests assumpte apunten en sentit contrari. Per aquesta via no anem enlloc, no te sentit intentar negociar amb algú que no està disposat ni tan sols a parlar. Es una pura pèrdua de temps. I ja s’han perdut uns deu anys en matèria d’autogovern, no es poden perdre mes.

El mes important (III)

Arriba el moment de parlar del federalisme. Jo sempre m’havia considerat a mi mateix com a federalista. Als documents d’ICV hi ha molt nombroses referències al federalisme. Tradicionalment, l’esquerra catalana havia considerat el federalisme com la millor fórmula per a aconseguir un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya i alhora assolir el màxim de drets i llibertats nacionals. El federalisme, en abstracte, sobre el paper i en la teoria era (es) força atractiu, força enriquidor, força pràctic, sembla donar satisfacció a tothom. Sembla una paraula màgica. El problema arriba quan es tracta de posar-ho en pràctica, o al menys donar les primeres passes per a posar-ho en pràctica.

El “problema” del federalisme era (es) que no es podia exercir unilateralment, tal com el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’establir (l’Estatut era un “exercici federalista”, però la sentència s’ha encarregat de dir que no era una via vàlida). No només feia falta un interlocutor, sinó que feia falta reformar la Constitució  Espanyola. Alguns (ja he parlat d’ells) afirmen que no es així, que l’actual Estat de les Autonomies ja es un Estat federal excepte en el nom, i fins i tot millor, però això no deixa de ser una opinió.

Es reformable la Constitució Espanyola? Indiscutiblement que sí. Aquest es el principal argument que presenten els partidaris del federalisme (entre els quals m’agradaria incloure’m, però per desgràcia se’m fa cada dia mes difícil). “Reforma constitucional” es una frase que “sona” molt be, sembla també molt atractiva i inclusiva. Per desgràcia, es una reforma que, en la pràctica, resulta del tot impossible de fer-la. No es tracta d’una reforma qualsevol. En realitat, depèn de l’abast que se li vulgui donar al “federalisme” que es vulgui posar en pràctica. Perquè de “federalismes”, n’hi ha tants com partidaris del mateix. N’hi ha “federalistes” que es conformen amb canviar de nom algunes institucions: on abans deia “comunitats autònomes”, que es digui “estat federal” (o un terme semblant), i assumpte resolt. O alguna altra reforma cosmètica semblant (l’anomenada “Declaració de Granada” del PSOE es pobríssima: “ofereix” un nivell autogovern que no arriba ni al de la versió de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya al 2005). No cal dir que el “meu” federalisme (ni el de ICV) no es aquest. El que jo veig com a “federal” va molt mes enllà: implica modificar el Títol Preliminar, on es parla de la nació espanyola i de la seva “indivisibilitat”. Tot el que no impliqui reformar radicalment això em sembla només una operació cosmètica, una enganyifa, un federalisme buit de contingut.

Es possible modificar aquesta part de la Constitució? Un cop mes, la resposta es “si”. Ara be, per a aconseguir-ho fan falta unes majories molt fortes a les dues Cambres de les Corts espanyoles, una dissolució de les mateixes, una ratificació per part de les dues Cambres novament electes, i després, una ratificació per part d’un referèndum. Deu n’hi do!  Es possible aconseguir que les dues forces polítiques majoritàries acceptin que Espanya deixi de ser una única nació? Acceptarien que hi haguessin altres nacions, amb dret reconegut d’autodeterminar-se? Ho acceptaria el conjunt del cos electoral espanyol? M’agradaria que la resposta a aquestes preguntes fos positiva, però per desgràcia no ho es. Ara mateix, ni tan sols el PSOE ho accepta plenament. Que es pot esperar? M’agradaria que algú m’argumentés en sentit contrari, però per desgràcia no he aconseguit trobar res semblant.

Sempre des del meu modest punt de vista, declarar-se “federalista”, avui dia, a Catalunya, es tot menys “trencador”, o innovador, i només serveix per a “quedar be”. Donat que reclamar un Estat Federal no es una cosa que depengui en exclusiva del “federalista”, sinó de la bona voluntat (inexistent) d’un tercer (molt poderós), el seu abast polític no passa de les bones intencions (i que consti que jo respecto les bones intencions en aquest terreny) i la retòrica. No implica el menor compromís, descarrega la responsabilitat última en un altre, permet “salvar la cara” (fins a un cert punt). Avui dia, reclamar federalisme a Catalunya es la mes còmoda i fàcil de les postures polítiques perquè ve a dir, mes o menys, el següent: “jo vull reformes, vull que l’Estat Espanyol sigui federal; vull que es reconegui a Catalunya com a nació; ara be, per a això sigui una realitat fa falta que el PP també ho accepti, i no es el cas. Llàstima! De debò que em sap greu! Però això es el que diu la Constitució, i cal sotmetre’ns-hi. No podem passar d’aquí. Esperem, negociem, mirem de pactar, a veure que podem aconseguir i mentrestant, les coses tampoc estan tan malament. I ningú em podrà acusar d’immobilista”. Com ja he dit, es donar en el fons la raó a la dreta espanyola (i la espanyolista), acceptar en la pràctica el “status quo” i acceptar que hi ha un dret de “veto” que no es pot superar.

El mes important (II)

Però, existeixen possibilitats reals d’incrementar el grau d’autogovern i de reconeixement nacional per a Catalunya dins de l’actual ordenament legal? La resposta es que sí, es pot, al menys pel que a competències es refereix. Però el que passa, i degut a la famosa sentència del 28 de Juny de 2010, es que aquests canvis han passat a dependre en exclusiva de la voluntat del Govern espanyol de torn, i no pas de la voluntat de la Generalitat o el Parlament de Catalunya. I aquesta “concessió” pot quedar revertida mes endavant per la voluntat d’un futur Govern espanyol de diferent signe, o de les Corts espanyoles, on el pes dels diputats catalans es i serà sempre minoritari. No hi ha, ni hi haurà, cap altra “palanca” o “instància d’apel·lació” a la qual recórrer. Ni tan sols es pot parlar de “blindatge” o salvaguarda de drets, competències i atribucions: només hi ha “garantia” per a aquelles que son específicament esmentades a l’article 148. Tota la resta poden ser “revocades” o minvades, com per exemple les competències lingüístiques o l’ensenyament. Això es el que, segons la dita sentència, afirma la Constitució espanyola. Això no es una opinió o interpretació: en el temps transcorregut des de l’estiu del 2010 ha passat exactament això, i no hi ha cap indici de que res hagi de canviar. La LOMCE (“llei Wert”) es un clar exemple. La manca d’entusiasme envers el Corredor Mediterrani es un altre. La llei de la unitat de mercat, un tercer. En el millor dels casos (sempre hipotèticament), el que pot passar es que canviï la composició política de les Corts espanyoles, però això es un factor sobre el que des de Catalunya no es possible influir, com ja s’ha dit. En altres paraules: el futur de Catalunya queda en mans de votants que no resideixen a Catalunya.

La primera conseqüència, i ben lògica, d’aquest estat de coses es que, a Catalunya, i de forma majoritària (però no pas unànime), el terme “Constitució” o “constitucionalisme” ha quedat força devaluat. Partits i persones han canviat d’opinió al respecte (jo, entre ells, tot i que em va costar reconèixer-ho). Si la Constitució ja no es sinònim d’autogovern, sinó mes aviat una reducció, o en el millor dels casos, “congelació” del mateix, la seva reivindicació i defensa ha passat a mans d’aquells que propugnaven precisament això, un fre o disminució de l’autonomia política de Catalunya. Cada cop que s’invoca la Constitució referida a Catalunya cal parar l’orella: es tracta de defensar una actuació del Govern central de signe centralitzador o per a contrarestar o criticar una actuació o declaració del Govern de la Generalitat o del Parlament.

Des del meu modest punt de vista, no es possible que, ni a curt ni a llarg termini els partidaris del “status quo” (o de rebaixar el “status quo”: recordar el contingut del recurs d’inconstitucionalitat) es converteixin en força majoritària a Catalunya. També des del meu punt de vista, el seu “atractiu” no es troba en ells mateixos (existeix ara mateix algun líder carismàtic i indiscutible que, amb les seves premisses polítiques, aspiri a convertir-se en majoritari? Poden presumir d’algun càrrec electe atractiu, reeixit i solvent, passat o present? I que a mes no sigui de dretes?), sinó en el que ells representen: la seva oposició frontal a una independència de Catalunya, al seu èmfasi únic en que el mes important es preservar la unitat d’Espanya. A dins de Catalunya, en realitat, les forces polítiques que els representen semblen capficades en aquest únic tema, que es “tradueix”, de portes enfora, en una defensa aferrissada de la Constitució.

Que vull dir amb això? Doncs que no es cert que a Catalunya no es deixin sentir diferents veus i diferents opinions sobre el que s’ha anat denominant com “el problema català”. Hi ha opinions per a tots els gustos. Però que ningú s’indigni, sorprengui o intenti negar l’evidència: els (partits) que s’anomenen a si mateixos “constitucionalistes” son de dretes o molt de dretes. Al menys, no els he vist secundar vagues generals o participar en manifestacions contra les retallades (a les quals jo si he anat). Tampoc he aconseguit que ningú em demostrés que oposant-me al dret d’autodeterminació aconseguiré que es nacionalitzi la banca, l’avortament lliure i gratuït, s’aboleixi la monarquia, es garanteixi la desaparició de l’atur, la laïcitat o la sanitat pública sense llistes d’espera, o es jutgin els crims de la dictadura (si fos així, segurament m’ho repensaria, però tinc la sensació de que es mes aviat tot el contrari). Això també s’ha de tenir en compte.

El mes important (I)

El mes important

 

El 28 de Juny de 2010 el Tribunal Constitucional va emetre per fi la primera de les seves sentències sobre l’ajustament a dret del ja “devaluat” i “rebaixat” Estatut d’Autonomia de Catalunya. No entraré en detalls sobre la sentència i el llarg procés que va dur fins a la mateixa, però si que diré que a cap país (civilitzat) del mon cap persona física o jurídica hauria acceptat ser jutjat per un tribunal d’aquelles característiques i sota aquelles circumstàncies. A la fi i a les postres, les formes i l’esperit de les lleis i els procediments son tant o mes importants que la lletra dels mateixos, i va quedar molt clar des de bon començament que en aquella cas, el que es volia aconseguir era precisament, i a cost del que fos, una victòria que no s’havia aconseguit amb les votacions democràtiques. A molts (i a mi mateix) ens va donar la impressió de que el que es pretenia era (seguint un símil esportiu) “guanyar els despatxos allò que no s’havia pogut guanyar sobre el terreny de joc”.

Però el que es va aconseguir va anar molt mes enllà de la lletra de la sentència, i de l’anul·lació, total o parcial d’uns quants articles de l’Estatut. A aquell estiu això encara no es podia saber, però l’autèntic efecte de la sentència va consistir en una cosa que només algunes veus havien deixat anar: una creixent “desafecció” d’una proporció creixent dels catalans envers no només una classe política que s’havia “comportat” per sota de les expectatives, sinó envers tot un sistema polític, tot un estat de coses, de tot l’ordre constitucional, una “roca” contra la que havia xocat un procés de reforma molt consensuat i que havia seguit totes les pautes reglamentàries. Després del desconcert va venir la frustració, després el desencant, i mes endavant, el rebuig frontal a tot allò que no només la sentència, sinó l’actual Constitució (la de 1978) representava en quan a autogovern i “encaix” de Catalunya dins de l’Estat espanyol.

He d’afegir que, fins aquella data, jo era un ferm partidari de la dita Constitució i de fer política dins de la seva llera, per mes que hi havia coses, con la Monarquia i la absència de cap esment a les víctimes de la dictadura (entre altres coses) que no m’hi agradaven. Però encara era de l’opinió de que donades les circumstàncies, aquell text era el millor al que es podia aspirar tenint en compte les circumstàncies sota les quals es va redactar.

Després de l’estiu de 2010 tot el sistema polític, els esquemes i la concepció de la política catalana existents fins llavors van saltar pels aires, encara que això no va poder ser percebut de forma immediata, tot i que la manifestació del 10 de Juliol, encapçalada pel President de la Generalitat, el socialista Josep Montilla, ja apuntava en aquell sentit (el seu lema, i no ho oblidem, era: “Som una nació: nosaltres decidim”). Convocaven tots els partits amb representació parlamentària, tret del PP i Ciutadans.

En important tenir en compte una cosa per a entendre l’evolució de l’opinió pública catalana: cap partit d’àmbit català (o les seves “sucursals estatals”) es troba “còmode” amb la gestió del “status quo” actual, ningú ha donat ple recolzament a la sentència del Tribuna Constitucional, ningú ha manifestat que la seva estratègia política consisteix en gestionar la legalitat vigent. Ningú accepta que l’actual “encaix” (per a anomenar-ho d’alguna forma) de Catalunya dins de l’Estat es el millor possible i que cal treballar amb ell. Alguns, perquè creuen que hi ha massa autogovern (pot governar un partit que considera inconstitucional s 187 dels 223 articles de un text en el que precisament es basa aquest Govern? Pot governar un partit tan “antisistema”?). Una majoria, perquè creuen que hi ha massa poc.

Res s’ha fet en tres anys i mig per a donar resposta política a la sentència del Tribunal Constitucional i al desig de mes autogovern. S’han preferit ignorar totalment el tema, donant-li el tractament d’un “trastorn passatger”. No resulta sorprenent, per tant, que la opinió pública catalana hagi evolucionat en aquest temps. També es cert que la mes greu crisi econòmica de la que es te notícia ha influït, així com les polítiques que s’han posat en marxa per a solucionar-la (?), i altres factors, però això es perfectament lògic perquè les persones no tenen interessos únics ni son “unidireccionals”, i els importa tot el que els “cau” a sobre. El que resulta sorprenent es que alguns s’indignin o es sorprenguin de que les coses hagin anat com han anat (em refereixo a l’estat de la opinió pública, i concretament de la catalana).