Cultura dominant (X)

I quan parlo de “gastar diners”, no m’estic referint només a sanitat, educació, medi ambient, infraestructures pensions i despesa social en general. Això es imprescindible, però en realitat ni tan sols es el mínim desitjable. L’Estat ha d’anar molt mes enllà, moltíssim mes. L’Estat ha d’intervenir en l’economia, l’Estat no s’ha de resignar a deixar tota l’economia en mans privades, l’Estat ha de promoure empreses públiques, l’Estat ha d’impulsar la reindustrialització, ha d’impulsar de forma directa l’activitat econòmica, ha d’invertir allà on cal que es generin mes llocs de treball, sense esperar que algú altre ho faci. Ha d’haver una banca pública, xarxes de comunicacions públiques (les digitals, les metàl·liques i les d’asfalt), gestió de les vies de comunicacions (incloent ports i aeroports) públiques, fonts d’energies (renovables) públiques. Com a novetat, afegiré que “públiques”, en el cas de la Unió Europea, podria significar que la titularitat o la gestió no estiguessin en mans de un sol país o ens sobirà, sinó compartida entre varis, una cosa que no s’ha intentat mai (i molt poc liberal, per altra banda). Esmento quatre motius d’ordre social i econòmic pel qual paga la pena anar contra el “primer manament” de la “cultura dominant”: primer, es redueix l’atur, i amb condicions de treball dignes, segon, tots els beneficis tornen cap als contribuents, sigui en forma de salaris, sigui en forma d’impostos, sigui en forma de benefici empresarial, tercer, en cas de mala gestió (que no te per què donar-se), els gestors hauran de retre comptes públicament, el procés de presa de decisions es clar i transparent, i es sabrà que s’ha fet malament i per què, i es repartiran justament tant els mèrits com les culpes, i no s’acabarà tot ni amb xifres de beneficis escandaloses (i opaques) en cas d’èxit, ni amb acomiadaments, tancaments, vendes i tancament en cas de fracàs, on uns (els de sempre) guanyen i uns altres (també els de sempre) es queden al carrer, i quart, i el mes dogmàtic i ideològic, mes diners en mans de l’Estat en comptes de mans privades significarà sempre, sempre, sempre, menys desigualtat perquè mai no nodriran cap fortuna privada (corrupció apart, es clar). I com a efecte “addicional” i secundari però no menys important, una empresa pública que funcioni be serà sempre una font de recursos addicionals per l’Estat, i mes possibilitats d’oferir nous serveis, recursos, ajudes i prestacions (en llenguatge liberal, menys necessitat de recórrer al dèficit o a l’increment de la pressió fiscal). No se quants Tractats o Directives de la Unió Europea contravé aquesta idea, però tant si ho fa com si no, aquesta “Nova política Econòmica” (em permeto una petita llicència “leninista”) obligaria, com a mínim, als seus opositors, a exposar arguments, i només amb això, reconèixer implícitament que existeixen alternatives.

Per a reforçar les polítiques econòmiques i socials públiques, i per a conformar una política coherent, serà imprescindible emprendre una altra mesura que també va en contra del “signe dels temps” i de la “cultura dominant”: caldrà tornar a regular moltes coses (llegir “mercats”) que s’han anar desregulant en els últims trenta o quaranta anys. I regular a nivell supranacional, el mon ja no permet (ni falta que fa) tornar al proteccionisme a nivell estatal. Aquí es on s’aixecaran les veus de protesta amb mes força: a un mercat mes regulat els guanys son mes reduïts, i per tant, l’activitat serà menor. Es obvi, però jo no estic adoptant el punt de vista liberal. Es necessita un mercat regulat per a que la despesa pública sigui eficient (a un entorn “campi qui pugui”, els diners públics no tindrien res a fer). I a mes, a un mercat regulat, es mes difícil que hi hagi (excessiva) concentració de capital, que com ja he mirat d’explicar abans, es la “mare de tots els vicis” (econòmics), i també la “mare de totes les crisis” (econòmiques), a les quals sembla condemnat el capitalisme pels segles dels segles, malgrat que, poc abans de que esclati una, es diu que “aquest cop, està tot previst”.

Possiblement, fins aquí, fins i tot em seguirien alguns socialdemòcrates, possiblement els mes heterodoxos, i evidentment cap que hagi fet de Cap de Govern, ministre de l’àrea econòmica, ni ningú que hagi assolit càrrecs supranacionals. Però sense dubte que hi ha socialdemòcrates que segueixen estant a favor d’un sector públic potent, encara que això estigui en contra de la “cultura dominant” i també en contra de la “Construcció Europea”... des de una perspectiva liberal.

Per a tenir diners que gastar, direm un parell d’obvietats mes. Una: s’han de recaptar molts diners. Dues: si no es recapta molt, es pot recórrer al dèficit, però això no es sostenible durant massa temps. Avui dia, les autoritats monetàries es troben tan “blindades” (al si de la Unió europea, i fora d’ella) i tenen un poder (també polític) tan gran, que si algú tingués la “temptació” de finançar despesa pública amb dèficit, senzillament, no podria. Per tant, només resta en peu la primera possibilitat. Be, resta fer la revolució, però també ho havien descartat abans.