.

.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Cultura dominant (VII)


Altres àmbits on la iniciativa privada està intervenint creixentment en els últims temps son les pensions, la sanitat i la educació. Els temps encara no estan prou “madurs” (al menys, no a tot arreu) com per a proclamar obertament que aquests tres casos de prestacions socials també son terreny per a fer negoci i per tant, haurien d’estar en mans privades. Els governs (al menys, els europeus) encara no s’atreveixen a donar aquest pas perquè darrera hi ha una llarga “tradició” de gestió pública i una liberalització “salvatge” podria tenir conseqüències imprevisibles, en el sentit de que el funcionament d’aquests mercats podria resultar poc plàcid (m’estic referint a vagues, mobilitzacions i protestes) i per tant, poc propici per a que sigui realment un bon negoci. Els sindicats, encara forts a l’administració pública (al menys, a Europa), encara representen un dur obstacle. Però el canvi està en camí. La “cultura dominant” ja ha incorporat el “principi” de que si un vol rebre educació de qualitat, i estalviar-se les llistes d’espera, o cobrar una pensió decent el dia que plegui de treballar, ha de deixar de confiar exclusivament en l’Estat.

Però tot això, sent greu, alarmant i inacceptable, no es encara el pitjor. La “cultura dominant” te corol·laris encara mes punyents. Comencem amb un exemple. Agafem una notícia econòmica en la que es parli d’una inversió o negoci de magnitud mitjana o una mica gran (evidentment, no son les úniques activitats econòmiques que existeixen, però tampoc vull parlar de qualsevol activitat econòmica, de de qualsevol agent econòmic). Invariablement, i a qualsevol mitjà de comunicació, i de qualsevol tendència (no hi ha mitjans que no comparteixin la “cultura dominat” que tinguin un mínim ressò, ja ho he dit abans). No importa la natura d’aquesta inversió. Sempre es destaquen dues xifres: el nombre de llocs de treball que es creen, i l’impacte econòmic (o be, els diners totals invertits). Son les dades positives, la cara amable de la noticia, les dades que els protagonistes volen que es facin públiques. I ningú pot negar que crear llocs de treball i impulsar l’activitat econòmica a base de inversions es bo per a tothom (absolutament per a tothom). Però tots tenim prou anys per a saber que el mon no es només com ens el volen presentar els departaments de relacions públiques. I es que precisament el mes interesant d’aquest tipus de noticies serà que ens constarà mes d’esbrinar, fins a l’extrem de que, de fet, pels ciutadans de a peu, no hi haurà mes informació.

No m’estic referint a poder conèixer l’origen dels diners que s’inverteixen, ni qui es qui realment pren les decisions importants en última instància, ni la llista (segurament no massa llarga) dels beneficiaris de la inversió, o la seva història com a inversors. Son coses que qualsevol milionari amb mig dit de front sap com amagar o fer que no es facin públiques, ni ara, ni mai. El dret a la intimitat i a la no exposició excessiva al públic es sagrat, fins i tot per a aquells que tenen coses que amagar, o que tindrien molt a perdre per un excés de publicitat. El mon dels negocis es una jungla, on tot s’hi val, i on les errades es paguen cares.

Ni tan sols estic exigint una cosa tan obvia com fer un mínim contrast entre la morterada de milions que algú (renuncio a saber qui) guanyarà, i els sous que es pagaran als afortunats que deixaran les rengleres de l’atur, ni saber quants d’aquests contractes tindran una durada mínimament decent, ni si compleixen la llei o els convenis establerts. Deixem-ho així. S’han creats llocs de treball i ens quedem amb aquesta lectura.

No. El que jo pretenc (i no crec que ho aconsegueixi) es que algú em demostri una cosa aparentment tan senzilla com que a tots els actors econòmics que intervenen a aquesta inversió se’ls està aplicant la llei de la mateixa forma i amb el mateix rigor (la mateixa llei, vaja). Res mes. Davant d’una inversió milionària m’interessa, i molt, mes que qualsevol altra cosa, saber si els enormes beneficis que sense dubte obtindran els inversors tributaran el que correspon (i a on), de la mateixa forma que els salaris que cobraran els beneficiaris dels llocs de treball estaran subjectes al tipus corresponent de l’Impost sobre la Renda (un impost que es paga a tot Occident). I ja, posats a demanar, m’agradaria saber quin ha estat el benefici en relació amb la inversió realitzada (per a tenir una idea de quan tocaria pagar en impostos), però se que saber això (pel simples mortals) es pràcticament impossible. Però si que vull saber, vull estar segur de que les finances públiques també es beneficien amb guanys que genera el mercat. A mi no em convenç el principi liberal de que tot guany resulta beneficiós, directa o indirectament, per a tothom.
Com em considero a mi mateix força radical, exigiria que el tipus tributari sigui igual per a totes les rendes, les del treball i les del capital (d’acord amb les estadístiques, també oficials, del que es paga de mitjana en concepte d’Impost sobre la Renda, els inversors son mes pobres que les rates, molt mes que els seus empleats), però, de moment, em conformo amb saber que el capital paga uns impostos que no siguin irrisoris o simbòlics, i que en cada inversió digna d’aquest nom, no culmina, invariablement, i gràcies a un bon treball d’enginyeria fiscal, comptable i financera, i un bon us d’una legislació ja molt favorable (o la possibilitat d’ignorar-la), un cop i un altre, i sempre, sempre, sempre, en evasió fiscal a costa de l’erari públic.