.

.

dilluns, 30 de setembre del 2013

PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DE LES CORTS 3/10/2013


El proper dijous 3 d'octubre tindrà lloc el plenari del Consell de Districte de les Corts. Aquestes són les iniciatives que presenta ICV-EUiA



En primer lloc, plantegem una proposta entorn la nova ordenança de terrasses que està elaborant l'Ajuntament de Barcelona. Considerem que cal garantir el dret dels ciutadans a utilitzar i gaudir de l'espai públic per sobre de possibles beneficis econòmics privats, evitant un augment del nombre i superfície de les terrasses i la privatització de l'espai públic. Proposem també que els Consells de Barri siguin consultats pel que fa a la regulació dels espais on es poden ubicar les terrasses. Cal fomentar la participació ciutadana també en aquest procés.

A les Corts hi ha un carrer dedicat a Jordi Girona. L'únic mèrit d'aquest personatge és, segons es recull al nomenclàtor de carrers de Barcelona, haver participat en la sublevació militar del 19 de juliol de 1936. Des d'ICV-EUiA considerem que cal canviar el nom d'aquest carrer. Considerem també que cal cercar la complicitat i el consens amb els veïns per, a través d'un procés de participació, trobar un nou nom pel carrer, més digne que el d'aquest personatge. 


Fer una ciutat inclusiva és una prioritat per ICV-EUiA. A vegades, però, no s'ha prestat prou atenció a discapacitats poc visibles, com la de les persones celíaques. Presentem un prec en el que demanem que el govern del districte asseguri que en els actes públics i en els equipaments municipals es proporcioni una oferta suficient de productes alimentaris per celíacs; alhora, demanem també que es treballi per aconseguir que els establiments privats de restauració de les Corts també ofereixin productes per celíacs.


En diverses ocasions al llarg d'aquest mandat hem presentat propostes sobre la necessitat que el districte de les Corts compti amb un pla d'equipaments elaborat des de la participació ciutadana. El govern no ha complert el que va aprovar el Plenari del districte, ni pel que fa a la participació ciutadana, fonamental per nosaltres, ni pel que fa a la presentació del document final en el plenari. Demanem, en un prec de seguiment, què pensa fer el govern del districte amb aquestes propostes. 


Estem a les portes de la Festa Major de les Corts, dies en que els nostres barris es converteixen en el cor festiu de Barcelona. Agraïm a totes les entitats la seva participació i la seva feina, imprescindible perquè la Festa Major sigui un èxit. Us convidem a l'acte que organitza ICV en el marc de la Festa Major de les Corts 2013, una animació infantil amb l'Oriol Canals, el dissabte 12 d'octubre a les 17 hores, a la plaça Comas.



Molt bona Festa Major a tothom!

Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de les Corts

dimarts, 24 de setembre del 2013

La paràbola del sol•licitant d’augment de sou (i IV)


Però encara queda un capítol final, o un epíleg, a aquesta història. Independentment de quina hagi estat la finalització de la negociació, es produiran danys i “desperfectes” diversos, i també cal tenir-los en compte. Si un decideix restar on estava (sota les circumstàncies que siguin, havent o no assolit els seus objectius), qui quedarà descontenta serà l’organització aliena que li ha fet l’oferta. Considerarà que haurà estat utilitzada per a una maniobra legal, però no del tot ètica, i evidentment canviarà la percepció que tenia de la persona en qüestió. Es possible, també, que els “ecos” d’aquesta maniobra s’escampin, i llavors a aquesta persona li serà molt mes difícil tornar a repetir la “jugada” mes endavant. També s’ha de dir que pel sol·licitant, tot i romandre en el mateix lloc, les coses en realitat ja no seran les mateixes perquè les relacions amb la seva superioritat hauran canviat, a millor o a pitjor. Ell, haurà pogut apreciar que no sempre li estan dient la veritat (perquè, de haver passat a dir que una cosa era impossible, li han acabar concedint). I els seus gestors hauran pogut comprovar que el sol·licitant no era una persona tan “dòcil” com es pensaven que era. O be poden considerar que la seva “implicació” i “compromís” amb l’organització no es incondicional. I això, molt o poc, afecta a les condicions de treball i les relacions humanes.

En cas de que el nostre sol·licitant hagi canviat de feina, qui guardarà ressentiment serà l’organització on treballava abans. Li consideraran un desagraït, que s’ha aprofitat dels anys durant els quals hi ha estat i que han contribuït al seu currículum, formació, experiència i habilitats professionals, per a poder guanyar mes diners a un altre lloc. Per no parlar dels secrets tècnic i industrials que pugui haver-se endut (això podria arribar a generar plets en els tribunals). Les portes d’aquesta organització li restaran tancades, al menys durant un temps. I es possible que determinades relacions personals quedin irreversiblement danyades.

Fins i tot si el nostre sol·licitant acaba per no fer res, si ni no es decideix a anar a buscar una oferta fora, o ni tan sols es decideix a sol·licitar la promoció que es el subjecte d’aquest escrit, si es resigna a la seva condició actual, haurà espatllat alguna cosa: a ell mateix, a la seva autoestima i autoconfiança (indirectament, haurà transmès senyals en aquest sentit al seu entorn i a la seva organització, els quals en prendran nota), la qual cosa també tindrà conseqüències en el futur. El silenci davant de determinats fets i realitats no significa que aquests desapareguin o siguin acceptables. El no prendre una decisió es també prendre una decisió, i acostuma a ser una decisió equivocada.

En definitiva, al final de la nostra història, el nostre sol·licitant haurà aconseguit millores, totes, moltes o poques, però sempre a un cert cost. El com evolucioni la seva vida laboral d’aquí en endavant dependrà del seu caràcter, de la fermesa de les seves conviccions, del seu ordre de prioritats, de les circumstàncies, de l’entorn, i de les personalitats de la resta dels actors. Però res seguirà com abans, res.
I insisteixo un cop mes: no cal prendre’s aquestes paraules estrictament al peu de la lletra, perquè això només pretén ser una paràbola.

La paràbola del sol•licitant d’augment de sou (III)


La passa de la que estem parlant consisteix en tornar a la taula de negociacions, però ara amb dos factors dos: una oferta a la butxaca, i un canvi en les pròpies conviccions. Una cosa sense l’altra, com ja s’ha dit, invalida tota l’estratègia. Un cop allà, s’ha de tornar a fer la mateixa petició. Potser una petició mes ambiciosa, mes agosarada, mes exigent, que el cop anterior, i que fins i tot vagi mes enllà de l’oferta que es te (s’ha de saber negociar). Naturalment, convé no perdre el temps i cal explicar ben a les clares què pot passar de no ser acceptades les seves (noves) peticions. Naturalment, guardant les formes.

Es poc probable que el mur aquest cop faci acte de presència. Es impensable que l’organització es resigni a perdre un capital humà com el que te sense fer un esforç. Hi haurà una contraoferta. Ara be, aquesta contraoferta podria, o no, igualar l’oferta que ja te el sol·licitant. La situació ideal pel sol·licitant seria en que, efectivament, la igualés (o fins i tot anés una mica mes enllà, cosa no probable però no descartable). Llavors hauríem arribat fins gairebé la fi d’aquesta història, tot i que no del tot, i animo a seguir llegint.

Que passa si les ofertes no s’igualen, i una queda per sota de l’altre? Llavors serà cosa del sol·licitant decidir, en base a totes les dades que te sobre la taula, de les seves circumstàncies personals, i de les seves conviccions, què vol fer. No es una decisió fàcil. No es només sumar i restar, hi ha molts mes imponderables. Com ja s’ha dit, cada persona, i cada organització son un univers independent i es inútil pretendre exposar aquí tota la casuística possible. Parlant en abstracte, en general, no es bon “negoci” acceptar una oferta de la qual una part consisteix només en prometences i futuribles, encara que aquests estiguin posats per escrit (ni que fos en paper oficial), perquè allò que es promet i es deixa pel futur mai es pot comparar amb es realitats sòlides i reals. Però la natural resistència al canvi de tota persona pot acabar sent un factor mes decisiu que les pures xifres i quantitats. Fins i tot mes important que allò que un considera son les seves conviccions i principis, i encara mes: mes important que el seu propi interès material. Les persones poden ser contradictòries.
Ara be, si un accepta (com els existencialistes) que tota persona no es altra cosa que la suma de decisions que pren per si mateixa al llarg de la seva vida, i que un no està en condicions de modificar el resultat de cap decisió que hagi pres en el passat, també ha d’assumir que l’oportunitat de prendre una bona decisió potser no es torni a presentar (el tren de la vida, igual que el de la història, només acostuma a passar un cop per la mateixa estació). Una decisió que afectarà la resta de la seva vida, i no només la seva, sinó també la del seu entorn, i fins i tot la dels seus descendents. La responsabilitat d’haver pres una decisió dolenta serà només seva, i així serà recordat.

La paràbola del sol•licitant d’augment de sou (II)


Quines opcions, resten, doncs, quan la negociació individu – organització no ha donat els fruits esperats (per individu, s’entén)? Queda la resignació, es clar. També queda la paciència. Potser un temps mes tard les circumstàncies canviïn. Potser  s’incrementa el bagatge de mèrits del sol·licitant, o potser canviï el seu interlocutor en la negociació, o les directives que li arriben a aquest des de mes a dalt. Cadascú haurà d’avaluar si paga la pena d’esperar. Esperar mai es garantia de res (deia Winston Churchill que “el problema del llarg termini, es que a llarg termini estarem tots morts”), les circumstàncies podrien no canviar, o fins i tot canviar a pitjor, i el temps sempre va en contra d’aquell que aspira a canviar: quan mes temps tot resta igual, mes difícil es que es generin dinàmiques de canvi.

Però si un no es resigna i no vol esperar, li resta una altra sortida, i mai millor dit. Aquesta sortida consisteix, ni mes ni menys, que enfortir la seva pròpia posició negociadora. La única forma es deixar d’actuar de bona fe i emprendre accions que es podrien qualificar, sempre dins de l’entorn de la relacions laborals, de “contundents”. Això no resultarà “gratuït”: pot implicar emprendre accions que vagin en contra de la ètica i les conviccions personals de la persona que les fa, o patir canvis dramàtics en la seva vida que li agradaria poder evitar, però un ha de tenir clar el seu objectiu final i les prioritats, i ha de fer-se a la idea que, possiblement, hagi de renunciar a algunes coses. Però es que la vida adulta consisteix en una successió de tries entre dues opcions desagradables.

La forma que te un individu que vulgui aconseguir una promoció que la organització a la que pertanyi li nega es buscar-la fora de la dita organització. En altres paraules, ha de buscar-se una altra feina, una feina on les condicions siguin aquelles a les que aspira i no aconsegueix allà on es ara. Això es mes fàcil dir que fer, però no resulta ni utòpic, ni impossible. Si un esbrina, veurà que es una cosa relativament corrent, habitual, especialment en aquells àmbits professionals on el talent, el coneixement, l’experiència i les habilitats tenen cotització. Es molt probable que a algun altre indret n’hi hagi que sigui molt mes receptiu a les pretensions del nostre peticionari.

Si el que un pretén es, senzillament, marxar perquè la vida (professional i personal) li resulta insofrible allà on es, i no creu que res pugui modificar això, o be l’oferta aliena rebuda li resulta tan irresistible, ideal i perfecta des de tots els punts de vista, la nostra història s’acaba aquí. Ara be, en el mon real (i fins i tot en el “mon de les paràboles”), això no acostuma a passar. Han d’haver inconvenients i contrapartides que “espatllin” aquesta perfecció. I també es cert que en el mon real ningú marxa de on es (on viu i treballa, s’entén) per marxar, tret de circumstàncies molt extremes.

De forma que seguim amb la nostra història. S’assumeix que aquesta oferta aliena es concreta, sòlida, ferma i real, no pas hipotètica. I el sol·licitant ho ha de tenir molt i molt clar: ha d’estar realment disposat a acceptar-la, ha d’assumir que realment existeix una possibilitat molt seriosa de deixar la seva feina actual. Si no, res del que ve a continuació tindrà sentit, ni tan sols podrà tenir lloc, perquè reaIment, res haurà canviat respecte a la situació en la que, amb una ma per davant i una altra per darrera, havia demanat el seu ascens o promoció (seguirà amb una ma per davant i una altra per darrera).
Perquè la nostra parabòlica història tot just es troba a la seva meitat, o poc mes. Per a poder aprofitar totes les possibilitats que la seva recentment guanyada posició de força li donen, el sol·licitant encara ha de donar una passa abans de tenir totes les dades a la ma per a decidir-se a un canvi que, com ja he dit, pot ser traumàtic i incòmode, sobretot psicològicament, perquè va mes enllà de pures xifres i condicions materials, sinó molts altres factors. Un lloc de treball no es només una forma de guanyar-se la vida. Es també un entorn format per factors humans, emocionals i fins i tot legals (una autèntica xarxa) als quals pot costar de dir adéu: clàusules contractuals (sovint determinades per canvis en la legislació laboral), vincles personals, familiars o d’amistat, sinèrgies i rutines establertes, estima per la tasca que fa habitualment, comoditat de la ubicació de lloc de feina, la pura prudència o aversió al risc (tot canvi implica un risc) i tota una infinitat de variables que condicionen la vida professional de les persones que cal tenir en compte. Acceptar un canvi radical es sempre difícil.

La paràbola del sol•licitant d’augment de sou (I)


Avis inicial (per si algú no s’ha llegit el títol): això pretén ser una paràbola. Una pista: en aquest bloc es parla molt sovint sobre l’actualitat política de Catalunya. Crec que amb això quedarà tot prou aclarit.

Qui hagi treballat en el mon de l’empresa privada, haurà aprés aquesta lliçó: vista des de l’interior de l’organització, des del punt de vista de qualsevol persona que hi formi part, la prioritat número u de tota empresa (privada) no es guanyar diners, ni crear productes, ni oferir serveis (que son formes de guanyar diners), sinó estalviar, o dit en un terme que potser sigui d’us mes habitual en els últims anys, retallar despeses. Això es fins a cert punt lògic i comprensible, i en principi podria semblar fins i tot “neutre”, coherent amb el desig comú de que la empresa rutlli i no hagi de tancar, fins que arriba el moment de la seva aplicació pràctica a la persona de cadascú. Mes tard o mes d’hora, un aconsegueix arreplegar suficient presència d’ànim, i també arguments favorables, i es decideix a demanar un augment de sou. Em refereixo a un augment de sou individual, específic, personal, basat en mèrits, capacitats, currículum i laboriositat demostrada. I no només ha de ser un augment de sou: pot tractar-se d’altres coses igual d’importants, com ara un ascens, un trasllat, condicions de treball, horaris, vacances o altres beneficis que hom pot obtenir de l’organització a la que pertany.

Estic parlant d’aquell tipus d’augment que un ha de negociar forçosament tot sol, ja que els que s’aconsegueixen per la negociació col·lectiva, comitè d’empesa del pel mig, que son generalment els únics que es poden aconseguir mitjançant una negociació de bona fe, son una altra història i no son d’aplicació en aquesta història. I no oblidem que això es una paràbola.

No descobreixo la Mediterrània quan dic que, amb tota probabilitat, el peticionari enfront es trobarà un mur. Un mur ben fet, sòlid, format per arguments perfectament enraonats i lligats, perfectament preparats, enfront del qual, els seus propis arguments, tinguin o no base sòlida s’estavellaran inevitablement. No importa l’objectivitat dels mèrits demostrats ni la lògica de la seva correspondència amb la petició realitzada: com ja he dit abans, a l’altra part, el que de debò l’importa, es estalviar despeses, i un increment de sou, o un increment de la despesa que implicaria atendre, ni que fos parcialment, les peticions d’un dels seus empleats, va en contra d’aquesta directiva. No cedirà, al menys no de bones a primeres. Tota negociació de bona fe, basada en les dades, impressions, percepcions i opinions,  que pot exhibir el sol·licitant, està condemnada a exhaurir-se de seguida: encara que l’altra part arribi a reconèixer explícitament la justícia i la lògica de la petició, sempre hi haurà una raó de mes pes que avali la seva negativa. I aquesta raó no es altra que, en aquest assumpte, es ella la que te la posició de força. Es la negociació d’un sol individu contra una organització que, gran o petita, feble o potent, sempre serà mes poderosa que ell. Poden haver altre argument que reforcin encara mes aquest, però encara que no hi fossin, aquest ja resulta suficient de per si.
El sol·licitant haurà de marxar amb la cua entre les cames, desfet, impotent i decebut. La solidaritat dels seus companys de feina, en aquest cas, servirà de ben poc. Excepte casos aïllats i poc comuns, la promoció i l’assoliment d’èxits en una carrera professional es considera cosa de cadascú i del seu talent, i la frontera de l’actuació sindical s’acostuma a situar en evitar discriminacions, degradacions, maltractament, arbitrarietats i favoritismes, i fer el possible per a que hi hagi igualtat d’oportunitats. Això, quan l’acció sindical realment funciona, cosa que no passa a tot arreu, ni a totes les organitzacions, ni a tot arreu de determinades organitzacions. I no es poc, però l’experiència ens diu que no es suficient en el nostre cas, i fins i tot por arribar a ser contraproduent. Un es troba lliurat als seus propis recursos.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Recollida de signatures per la Renda Garantida de Ciutadania

Ahir dissabte, la coalició ICV-EUiA al Districte de Les Corts va dur a terme, amb notable èxit entre els veïns, una recollida de signatures en favor de la Iniciativa Legislativa Popular per regular la Renda Garantida de Ciutadania.

El dret de cada ciutadà, en allò que els és fonamental per a la vida, no pot dependre de qüestions administratives o de què hi hagi o no consignació pressupostària. És tracta del dret individual a una vida digna, anterior a qualsevol altre dret. En conseqüència, per a les autoritats és una obligació prèvia a qualsevol altra obligació.

La dignitat col·lectiva d’una societat no es mesura per les possibilitats que tenen els sectors econòmicament més benestants, sinó pel respecte i l’estima amb la que són tractats els grups més castigats.