.

.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Cultura dominant (VIII)


Aquí va el nucli central (i dur) de la meva tesi. En la societat capitalista contemporània, la gran riquesa, el gran volum de capital, les grans fortunes (i les no tan grans), son tractades de forma diferent i amb evident privilegi que la immensa majoria de la població, que representa, numèricament, el 99%. Els mes rics ja fa temps que s’han escapolit de tot control per part de l’Estat (de qualsevol Estat), de qualsevol llei, de les institucions internacionals, i dels usos, obligacions i procediments que tothom, fora d’ells, estan obligats a seguir. Tot els està permès. Només es pot parlar d’ells en termes de gran lloança. No se’ls pot fer cap exigència, no se’ls pot donar cap ordre, no se’ls pot imposar cap obligació. No se’ls pot aplicar cap llei (que no els agradi). Mai. Quan es parla d’ells (molt poc), el tractament que reben es gran delicadesa, deferència, diplomàcia, discreció, reserva. Com s’estigués parlant de uns Deus baixats a la Terra. Hi ha molta por, humiliació, servilisme. Hi ha un autèntic pànic a com pot reaccionar quan no es sent mimat, acaronat, afalagat, lloat. A que no inverteixi, en definitiva. El gran capital es “allò que no ha de ser esmentat mai” (quan es parla d’obligacions tributàries), i alhora, l’autèntic protagonista i director de l’economia, el seu motor, l’autèntic poder. L’autèntica classe dominant. La que es troba darrera la “cultura dominant”.

Aquí va un exemple concret, recent i agafat de la premsa, per aclarir conceptes i baixar un tant del “núvols” de la teoria i les assumpcions. A la tornada de vacances, les grans companyies operadores de la telefonia mòbil que operen a la Unió Europea han afirmat, amb tota el desvergonyiment del que han estat capaces, que la possibilitat de que els usuaris contractin les seves línies allà on aquestes siguin mes barates i no tinguin que pagar tarifa de trucada a l’estranger a cap país de la Unió Europea seria un “abús”, mentre que el fet de que les companyies puguin escollir a on, i en quina quantitat, pagar els impostos que els proporcionaran aquestes tarifes, es “normal”, “lògic” i “legal”. Si algú encara tenia dubtes sobre el tractament que rep la “classe dominant”, i quina es aquesta, i de qui son els “guanyadors” (sempre) amb les regles de la globalització, espero que amb aquest cas concret i per desgràcia molt real, hagi aclarit els seus dubtes. Per desgràcia, es un exemple d’importància ínfima, purament anecdòtica.

La riquesa que hi ha en el mon no ha minvat, mes aviat tot el contrari: amb cada crisi econòmica, financera i el pet de la “bombolla” de torn, els diners no s’han esvaït, no han desaparegut, no s’han perdut. Senzillament, han canviat de mans un cop mes. Hi ha gent que s’ha empobrit, però no perquè els seus diners s’hagin cremat a una foguera, sinó perquè de la seva butxaca ha anat a un altre indret. I cada cop que un gran negoci (o qualsevol negoci) te èxit, passa una cosa semblant, tot i que no crida tant l’atenció, no es noticia, entra en la lògica del “sistema”: els mes rics es fan encara mes rics. La pura dinàmica del mercat porta a la concentració de capital. El moviment de diners per tot el mon es la cosa mes fàcil: ja no fan falta ni lingots d’or, ni diamants, ni bitllets de bans, ni tan sols documents de cap tipus. Els diners avui dia consisteixen només en uns quants bits d’informació. No fan falta caixes fortes, els bancs no tenen ni que existir físicament. I es allà, fora de tot abast i control, on viu avui el Gran Capital, els autèntics amos del planeta, la reduïda col·lectivitat de privilegiats la única preocupació dels quals es com fer-los créixer encara mes. Preocupació que no es tal, perquè la oportunitat arribarà segur a un indret o un altre del planeta.

El Gran Capital ja no te necessitat de cap Estat, ni cap associació d’estats. Pot existir i operar amb total independència. Fa molt de temps que han passat els temps en que el Capital requeria de l’Estat per a que li creés nous mercats (o en tanqués) mitjançant una guerra o un acte de força, o una negociació diplomàtica. Avui dia, totes les fronteres estan obertes, el mon sencer està a la seva disposició.
El Gran Capital tampoc necessita de cap Estat que els protegeixi de ningú. No te por de res, no li afecten els problemes d’ordre públic. En primer lloc, perquè físicament no hi es a cap país, no es enlloc (i alhora es, o pot ser, a tot arreu). No hi ha possibilitat que ningú li pugui fer mal físicament, les seves propietats mes valuoses no tenen existència física, ningú es pot apoderar d’ell, ningú el pot expropiar. En segon lloc, perquè allà on opera, es totalment impossible que esdevingui una revolució o s’introdueixi un canvi radical. El nivell de benestar assolit per la majoria de la població a Occident es (encara) tal, que tothom te masses coses a perdre si li proposen fer taula rasa i començar de zero. I encara que a algun indret (d’Occident) hi hagi possibilitat d’intentar alguna cosa semblant (cosa extremadament improbable, insisteixo), no podria sobreviure a mig i llarg termini, perquè cap país, ni tan sols un mínimament gran, pot sobreviure per si sol a una economia globalitzada i interrelacionada, i es trobaria envoltat per zones obertament hostils on seguiria manant la “cultura dominant”, i que de seguida prendrien mesures (econòmiques, no fa falta que siguin militars) per a que la “infecció” no s’estengués.