Economia (II)

Ara passem a constatar un fet molt important, que normalment els economistes professionals donen per sabut i obvi, i que resulta una mica “incòmode” d’esmentar des de un punt de vista estrictament liberal. I ningú, normalment, ho fa. Jo sí que ho faré. Per a que funcioni (be) una economia de marcat, no només es imprescindible que hi hagin empreses privades, i facilitats per a que funcionin i siguin gestionades amb criteri propi. Potser mes important que això, es que hi hagi prou consumidors, i consumidors amb prou diners com per a fer despesa. Una economia (liberal i de marcat) on es faci poca despesa, acaba no només estancada, sinó enfonsada. Una economia on, per exemple, només es faci una despesa mínima (menjar i allotjament) de subsistència no funciona com a mercat perquè provoca el seu col.lapse. Està mes que demostrat que quan el percentatge de pobresa es molt elevat, el petit percentatge de població que te a les seves mans la riquesa no es suficient per a fer de “motor” de l’economia, per molta despesa que faci. Crido l’atenció sobre aquest punt, encara que pugui sembla pedant: quan sentiu parlar a un liberal que es important la “reducció de la pobresa”, es refereix exactament a això. Cal que hi hagi una proporció important de població que en faci, i que també inverteixi (que vol dir, mes o menys, que creï empreses, o entitats susceptibles de crear ocupació, es a dir, sous, o guanys addicionals). La població farà despesa i invertirà quan tingui diners, però els diners de la majoria dels mortals provenen dels seus sous i guanys, però aquests mai seran prou elevats, tret de que la economia estigui “llençada”. I l’economia mai estarà “llençada” si no hi ha ni despesa ni inversió. Es com un peix que es mossega la cua. Per a facilitar la sortida d’aquesta situació, i per a donar empenta a l’economia en general, es important que hi hagi diners disponibles per a tothom. I es per això que “interessa”, i molt, que “flueixi el crèdit”, que la gent disposi de diners per a fer despesa i inversió. I es per això tant important el paper de la banca en una economia de mercat. Sense banca, es pot dir que es impossible que hi hagi economia de mercat. Algú es podria preguntar: i d’on treu els diners la banca, ja que el sentit comú ens diu que les seves “entrades” no son mes que els mateixos diners que ja hi ha en circulació? Si en total hi ha pocs diners, d’on sortiran mes? Pot la banca fer una cosa equivalent al “miracle dels pans i els peixos”? Doncs com veurem a continuació, sí que ho pot fer. Es clar que, com també veurem, aquest “miracle” no es la única solució possible, ni tan sols dins de l’economia liberal de mercat.

Ara passarem a descriure aquest “miracle”, aquesta “multiplicació”, aquesta “creació de diners” del no-res. El punt de partida consisteix en el fet de que, per llei, tots els bancs poden disposar lliurement dels dipòsits bancaris per a efectuar qualsevol operació amb ells, com si fossin diners seus, amb una única i petita excepció: un petit percentatge, que a Espanya es el 2,5% de cada dipòsit, que va a parar al que s’anomena “Fons de Garantia de Dipòsits”, que controla el Banc Central d’Espanya. Aquests diners estan destinats per a garantir, precisament, els dipòsits que hi ha a qualsevol entitat d’estalvi d’Espanya, fins a una quantitat de 100.000 Euros per persona (no pas per dipòsit) i entitat bancària. Dit en llenguatge planer: per molts diners que es dipositin en un banc, o una caixa d’estalvis, en realitat nomes hi ha garanties legals sobre 100.000 Euros. Si les coses es posen difícils, no hi haurà forma humana (legal) de que el banc et torni mes d’aquesta quantitat. Podem donar-nos per satisfet, perquè altres països propers asseguren encara menys quantitat a tots els estalviadors. Als anomenats “paradisos fiscals”, o països menys “civilitzats” (des del punt de vista bancari) ni tan sols existeix aquesta garantia. Les xifres garantides es troben, lògicament, en proporció al percentatge que es destina al “Fons de Garantia de Dipòsits” de cada país respectiu. Però aquest es el preu que s’ha de pagar per a que la banca pugui fer el seu “miracle”.