Economia (I)

Que vagi aquest avis per endavant: aquest escrit parla de la banca contemporània. I l’autor no es ni economista, ni financer, ni te mes vincles amb la banca que qualsevol ciutadà de a peu. I potser  precisament per aquest motiu, el llenguatge que es fa servir, la terminologia, les sigles, els conceptes, la base teòrica, no son els habituals que es fan servir per a parlar d’aquest tema. També hi ha una certa dosi d’ingenuïtat. L’autor tampoc es un liberal. I només es capitalista de forma “passiva” perquè li ha tocat viure en un mon capitalista, no perquè en sigui un entusiasta.

Woody Allen, en el seu to habitual d’humor aparentment lleuger però que en definitiva, ofereix un relat realista del mon, diu que la vida es com jugar a un casino: hi ha períodes de temps en que ets feliç perquè sembla que hi estiguis guanyant. Però al final, sempre guanya la banca.

No soc un expert, ni tan sols un entès en economia. Tot i que d’adolescent havia planejat Ciències Econòmiques, “animat” pels generosos salaris que per llavors es pagaven als empleats de banca, i en contra de les meves vocacions, al final em vaig decidir per una cosa ben diferent. Es cert que a la Universitat vaig fer unes quantes assignatures específiques de teoria econòmica i de gestió, però mai hi vaig arribar a aprofundir en el tema. En un debat o una discussió amb un economista, el mes segur es que acabés perdent per golejada. I no obstant, i malgrat que sembla que tenim (els habitants dels Planeta Terra) uns economistes molt experts, i que a mes tenen una gran perspectiva històrica (entenc que tots ells saben llegir), i bagatge teòric com mai cap altre economista de la història de la Humanitat ha tingut, no ens estalviem les crisis econòmiques catastròfiques.

Els experts econòmics ens diu que ha quedat ben clar on es troba la causa i el rovell d’ou de la crisi (en això sí que son bons els economistes: explicar què ha passat, un cop ja ha passat, però això em sembla que ja es un tòpic): hi ha un deute excessiu. Però atenció! Anem a pams. Expliquem tot pas a pas, amb senzillesa, amb termes molt simples, per a que tothom ho pugui entendre. Un “deute”, en economia, es una quantitat de diners que algú li deu a algú altre. Quan es tracta de dues persones físiques, es una concepte ben fàcil d’assimilar. Quan el deute d’algú es amb una entitat financera, la cosa es complica una mica, perquè significa que pel mig hi ha un contracte, i aquest contracte obliga a pagar el deute amb interessos, i en general a terminis. Hi ha variants una mica mes complicades: el deute pot ser hipotecari, la qual cosa vol dir que algú ha signat un contracte (una “hipoteca”) per a aconseguir diners per a comprar un ben immoble (un habitatge, per exemple), i que aquest mateix immoble li serveix de garantia pel crèdit hipotecari: si deixa de pagar, la entitat financera es pot quedar amb el ben immoble, o una part d’ell.

El sentit comú (que es el menys comú dels sentits), però també les pràctiques habituals en el mon de la banca, i també la legislació, obliguen a que els crèdits es donin només en determinades condicions. I la primera condició, i també la primera obligació d’una entitat bancària, es assegurar-se de que el crèdit que es dona serà realment pagat pel deutor en els terminis establerts. El guany de la entitat estarà representat pels interessos, i habitualment aquests interessos seran mes alts quan mes risc es detecti en la operació de crèdit que es signa. En el cas de les hipoteques, el risc es considera relativament baix, donat que hi ha un ben immoble com a garantia, la qual cosa, tradicionalment, s’ha considerat un valor segur. Naturalment, darrera de tot crèdit hi ha analistes professionals que, en funció de les dades de que disposen (nivell d’ingressos i/o situació econòmica de qui demana el crèdit, edat, situació familiar, altres bens i altres elements), avaluen el nivell de risc de la operació. Només si el nivell de risc es acceptable, l’operació es tira endavant. A les entitats financeres no els interessa, en cap cas, que un crèdit no es torni, ni que fos un crèdit hipotecari. Naturalment, existeixen “mecanismes” per a que una entitat financera recuperi els diners que ha prestat si sorgeixen dificultats: embargaments, interessos addicionals i l’execució de la hipoteca, es a dir, l’acte pel qual el ben immoble passa a ser legalment de la entitat financera que havia prestat els diners. Però això, habitualment, fins a la present crisi, eren expedients excepcionals i que gairebé mai tenien lloc. Els bancs tendien a ser prudents i molt conservadors: només prestaven diners quan les garanties del seu retorn eren molt sòlides.