Economia (III)

I com es fa, doncs, aquest miracle? Es tan senzill, que sembla fins i tot el mecanisme d’una estafa, però no ho es, es 100% legal, 100% reglamentat, 100% legítim, i de fet, constitueix en la base de l’economia de mercat, tal com funciona aquesta a la segona dècada del segle XXI. Anem a pams. Quan algú realitza un dipòsit a una entitat bancària, autoritza a que aquesta entitat pugui fer amb aquests diners el que vulgui, excepció feta del famós 2,5%. A segons quins països, com ja s’ha dit, aquesta xifra pot ser menor, i fins i tot pot no existir. Doncs be, el banc, sempre en funció de la seva política d’inversions, començarà a “moure” els diners d’aquest primer dipòsit. Fer préstecs forma part del negoci bancari, i acostuma a ser una inversió rendible. Es molt i molt probable que, en condicions normals, que gairebé tots aquests diners vagin a parar a un crèdit a una segona persona, física o jurídica. Aquesta segona persona rebrà uns diners, que ja no son seus, prestats per una entitat bancari, que també disposa d’uns diners que tampoc son seus. Però son diners de debò, bitllets i monedes, físics, tangibles, i es poden fer servir per a fer despesa i/o inversió, i que, amb tota seguretat, aniran a parar a un altre dipòsit bancari, a la mateixa entitat o una de diferent, la qual cosa no te la major importància. I el cicle es repeteix. Per cada dipòsit que es faci, es pot generar un crèdit, el qual, a la vegada, tornarà a generar un crèdit. Amb l’obligació de reservar un 2,5% de cada dipòsit pel “Fons de Garantia de Dipòsits” (o el seu equivalent), el càlcul es senzill: cada Euro dipositat originàriament pot generar fins a 40 Euros destinats a consum i inversió. Si el percentatge fons d’un 1%, es generarien 100 euros. Si no hi hagués cap percentatge, la xifra de diners generada no tindria límits. Això, i no pas cap altra cosa, es el “miracle” bancari. Be, també s’ha de tenir en compte les noves possibilitats que obre la banca electrònica, Internet i els diners “de plàstic” i els “virtuals”: ni tan sol fa falta tenir físicament bitllets de banc per a tenir diners, i fer-los servir per a pagar bens i serveis. Un “miracle” extremadament fràgil i inestable, doncs tot, absolutament tot, es basa en l’endeutament i en la capacitat de tots els actors que hi intervenen en poder pagar els seus deutes i naturalment els seus interessos.

Però això no es tot. Com podem veure, el sistema bancari pot “generar”, “crear” del no-res, xifres ingents de diners, sense recórrer a cap factor exterior, a cap ajut, a cap altra instància fora del sistema bancari. Però es que hi ha previstos mecanismes  addicionals per a “injectar” diners en el “circuit” bancari, per tal de facilitar el crèdit, i la quantitat de diners en circulació.

Una altra forma que te la banca d’aconseguir diners, es demanar ella mateixa préstecs. A qui? Doncs a altres bancs. Ho put fer com qualsevol particular, o qualsevol empresa, a qualsevol banc, però això no li convé fer-ho, entre altres coses, perquè hauria de pagar uns interessos alts, i a mes, es clar, li estaria fent guanyar diners a la competència. No, el “banc dels bancs” es, avui dia, el Banc Central Europeu (BCE). En altres èpoques, aquesta missió, a l’Estat espanyol, la feia el Banc d’Espanya, però una de les conseqüències de l’aparició de l’Euro es que els Bancs Centrals de cada país de la zona Euro perdien aquesta potestat. El BCE presta diners a qualsevol banc a una taxa d’interès molt baixa, i d’aquesta forma els altres bancs poden fer préstecs a una taxa d’interès que el fa guanyar diners a ells. Un detall de gran importància, que no cal oblidar: el BCE no presta diners mes que als bancs.

El BCE te a mes una segona missió de gran importància per a la Unió Europea (per a la zona Euro, especialment, però també, indirectament, per als països que no hi son). Es la entitat que emet la moneda comú, i es la entitat que decideix quina quantitat d’Euros es troba en circulació. Abans, aquesta funció, també, la feien els Bancs Centrals de cada Estat, però amb una diferència molt important: cada Banc Central estava totalment controlat pel seu respectiu Govern. El BCE es un Banc que es troba totalment lliure de tot control de cap Govern, i ni tan sols les institucions europees tenen influència sobre ell: tot això va quedar acordat en un tractat posterior al de Maastrich, el d’Amsterdam de 1998. Això explica algunes coses sobre les que tornarem mes endavant.