Què ha fet ICV amb el meu vot o per què no tots som iguals

En temps de desafecció política, abstencionisme galopant,"fatigues" de certs consellers (que més aviat provoquen una inmensa fatiga en els seus soferts docents), i dubtes exitencials en certs partits que no saben què volen ser quan siguin grans, ICV posa sobre la taula un document on explica perquè ha servit el vot a ICV-EUiA. Una mica llarg per un blog, però val la pena fer una ullada. Cliqueu aquí: http://www.iniciativa.cat/icv/documents/2173

Més sobre el Miniestadi. Per què hem votat que no a aquesta requalificació

Elsa Blasco: “Amb la requalificació del Miniestadi qui hi guanya és el Barça”


La regidora d’ICV-EUiA vota en contra del projecte a la Comissió d’Urbanisme i acusa PSC, CiU i ERC de “col•laborar a fer més ric” el club blaugrana
La Comissió d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment el projecte de transformació dels terrenys del Miniestadi, que compta amb el vistiplau de PSC, CiU i ERC, i l'oposició del grup municipal d'ICV-EUiA. La regidora ecosocialista Elsa Blasco ha argumentat que "aquest projecte prima els interessos del Barça per sobre les necessitats de Les Corts", i ha assegurat que "no només ho dic jo, els mateixos propietaris del terreny asseguren que amb aquesta requalificació el club serà més ric".

"No ens estan regalant res", ha assegurat Blasco, advertint que en les compensacions de sòl pactades en el projecte "el Barça no fa res més que complir la llei". "A més", va afegir al·ludint unes declaracions de membres de la directiva del club, "ja han dit que no tenen cap pressa per fer la transformació, perquè la millora del barri els és ben igual i esperaran un moment en què el mercat immobiliari els sigui més favorable per fer negoci".

Blasco ha recordat que "nosaltres, com no ha fet cap altre grup, vam presentar una proposta detallada perquè mai hem estat en contra de transformar aquest espai, però la negociació no va reeixir". Segons ha explicat, "va ser del tot impossible reduir el volum de sostre edificable que exigia el Barça", cosa que, al seu entendre, prova que l'expectativa de benefici per al club se situa com a motor de la transformació.

La regidora d'ICV-EUiA ha denunciat també que en el projecte resultant "no hi ha mixtura d'usos" i la reserva de sòl d'equipaments que es queda a Les Corts "és insuficient per donar resposta als dèficits històrics del districte i a la demanda generada per la nova població". Blasco ha lamentat també que amb l'operació "la ciutat perdi 50.000 metres quadrats de sòl d'equipament esportiu, que hauran de ser compensats fora del terme municipal, a Montcada i Reixac.

D'altra banda, ha advertit que la reserva de sostre per a habitatge protegit no supera el límit legal del 40%, incomplint així la previsió del Pla Municipal de l'Habitatge, que estableix per a les zones de nova urbanització un compromís de tendir a un volum d'entre el 50 i el 60% de pisos de protecció.

RICARD GOMÀ: “EL PROJECTE DEL MINIESTADI SEGUEIX PRIMANT ELS INTERESSOS DEL BARÇA A LES NECESSITATS DE LES CORTS”

El president del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà, ha assegurat avui que “no hi ha hagut cap canvi substancial en el projecte de reordenació dels terrenys del Miniestadi que replantegi el nostre rebuig”, ja que “el document que demà sotmetrà a votació la Comissió d’Urbanisme continua primant els interessos el FC Barcelona a les necessitats socials de Les Corts”.

Ni el canvi d’ubicació dels terrenys on s’ha de produir la compensació de sòl d’equipament, ni tampoc el que finalment s’hi faci suposa cap nova exigència per al FC Barcelona, que manté intactes les seves expectatives de benefici en la transformació”, ha assegurat Gomà. Segons ha afegit, “és rotundament fals que les condicions que s’imposen al club siguin més exigents que les d’altres operacions similars, sinó tot el contrari”.

El president d’ICV-EUiA ha recordat que “la nostra formació defensa per a aquest espai una proposta amb menys sostre edificable i més permanència de sòl d’equipament en la zona de transformació, per donar resposta tant a les necessitats històriques del districte de Les Corts com a la nova demanda generada per la construcció d’un nou teixit urbà”.

“La resta del sòl d’equipament s’hauria de reposar substancialment, al nostre entendre, al terme municipal de Barcelona, ja que no ens podem permetre com a ciutat renunciar a una superfície de sòl d’equipament esportiu equivalent a cinc illes de l’Eixample”, ha advertit Gomà.

El president d’ICV-EUiA al Consistori ha defensat també la reserva de “com a mínim, la meitat del sostre edificable per a habitatge protegit”. “Amb aquesta qüestió no s’hi val a fer trampes, confonent el volum de sostre amb el nombre total de pisos”, ha alertat.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (i XII)

Es normal que un Tribunal Constitucional deliberi en aquestes condicions? No ha quedat mes que evidenciat, que tot plegat es una maniobra d’un partit polític en concret que lluita fins a les últimes conseqüències per a combatre un Estatut del qual abomina? No es tracta d’una situació d’excepcionalitat, ni d’emergència: les institucions democràtiques funcionen, els actors es troben en plena possessió de les seves facultats, el Congrés i el Senat estan perfectament capacitats per a realitzar la seva funció de renovació del tribunal, a manca de la voluntat política d’un sol partit. Per què, en aquest cas, no es respecten, com ha passat en els tràmits anterior, totes les “regles del joc”, i no només aquelles que interessen a aquest partit? S’estima mes aconseguir una sentència favorable, que arruïnar de forma greu el prestigi d’uns institució tan important? No te por de crear un precedent, i que futurs governs puguin manipular al Tribunal de la forma que els interessi llavors?

No es l’Estatut que mes m’hauria agradat tenir, crec que no es el millor estatut per a Catalunya, crec que en podríem de tenir un de millor, i també totalment constitucional (només cal bona voluntat, i voluntat política, es clar), però hem treballat molt, i molt honestament per a tenir aquest, que es el millor que Catalunya ha tingut mai. Es per això que dic, sincerament que, malgrat tot, me l’estimo.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (XI)

Però el “culebró” de l’Estatut encara no havia acabat. Les deliberacions es van anar allargant i allargant, entre rumors i especulacions, però res definitiu. I així, al Maig de 2008, un membre del sector “conservador”, Garcia-Calvo, va morir (per causes naturals), deixant el seu lloc vacant. Havia estat anomenat pel Congrés, però per a substituir-ho, calia una majoria de tres cinquenes parts del mateix, que tampoc va ser possible d’aconseguir per “bloqueig” del PP (igual que al Senat). El PP no estava disposat de cap de les maneres que la majoria del Congrés, ara d’esquerres (i nacionalista), anomenés un membre contrari a les seves tesis, i es va estimar deixar que el seu lloc romangués vacant. Quedaven, per deliberar, només deu jutges, quatre dels quals amb el seu mandat esgotat, la qual cosa no els inhabilita per a les deliberacions.A tot això, al Març del 2008 es van tornar a celebrar Eleccions Generals al Congrés i Senat, tal com estava determinat pels terminis. El PP havia viscut en un estat de perpètua campanya electoral durant els quatre anys precedents, i confiava en que tots els seus intents de desgastar Zapatero els permetessin de recuperar el poder llavors. Evidentment, d’haver-ho aconseguit, el futur del nou Estatut, i el seu desplegament, haurien quedat molt compromesos. Es podria interpretar la negativa del PP a renovar a membres del tribunal es devia a una estratègia de dilació, a l’espera de majories parlamentàries mes favorables. Però els resultats no van ser com ells esperaven (i de fet, no van ser del gust de gairebé ningú). El socialistes tornarien a repetir victòria, mantenint l’avantatge respecte al PP, i sense arribar a la majoria absoluta. Però, un cop mes, els resultats mes interessants, els mes plurals (fins a cinc partits amb representació parlamentària, cas únic a tota Espanya, de llarg) i mes significatius van tenir lloc a Catalunya. Aquí, el partit socialista va aconseguir una victòria històrica, amb 25 del 47 escons en disputa. El PP, tot i aconseguir un lleuger augment en percentatge de vot (menys d’un punt percentual), es va quedar en 8 escons, i va tenir l’”honor” d’haver assolit el percentatge mes baix de tota Espanya, i en la línia de les darreres dues dècades (amb la única excepció de l’any 2000). Els partits que defensaven l’Estatut aprovat al referèndum del 2006 van aconseguir 36 dels 47 escons. Els que van aprovar l’Estatut del 2005, 39. Fora del PP, cap dels partits que havien fet de l’oposició de l’Estatut l’eix central del seu discurs va tenir un resultat digne de consideració. Al Senat, el resultat va ser encara mes abassegador: 12 de 16 per la coalició PSC-ERC-ICV-EUiA, i els 4 restants per CiU. El mateix resultat que al 2004. El PP, igual que llavors, es va quedar amb un sol senador, el anomenat pel Parlament de Catalunya. Un cop mes, el poble de Catalunya havia parlat. També va dir alguna cosa mes: la participació, tot i que alta, va ser de gairebé cinc punt menor a la de feia quatre anys. Aquest repartiment d’escons, però, no va modificar substancialment la situació pel que es refereix a l’Estatut català, ni al Tribunal Constitucional. El PP va seguir manifestat la seva oberta animadversió envers el text, sense cap canvi, en un discurs orientat mes a la resta d’Espanya que no pas a Catalunya, on no els sembla importar la “rebuda” que pugui tenir. I la situació de “bloqueig” de cara a la renovació del Tribunal va persistir, amb la relativa novetat de que el PP va fer pública i explícita la seva intenció de no permetre el nomenament de nous jutges fins que no hi hagi sentència sobre l’Estatut.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (X)

Però això es només el començament. Existeix, en el funcionament del Tribunal Constitucional, un “mecanisme” pensat, en principi, per a garantir la màxima imparcialitat, equanimitat i neutralitat en les votacions. Es tracta de la “recusació”: quan es presenta un recurs, aquell que ho presenta pot exigir que algun membre del tribunal quedi exclòs de les deliberacions i naturalment de les votacions sobre la matèria perquè es consideri (i es demostri) que la seva opinió sobre la matèria a decidir podria estar ja preestablerta. La natura i el pes de les proves a aportar al respecte no estan massa clares (tenint en compte, com ja s’ha dit, que els magistrats tenen la seva ideologia i opinions, i no les amaguen), ja que fins el 2006, mai s’havia produït una sola recusació de cap membre del tribunal, malgrat que si s’havia demanat en diferents ocasions. De fet, ja a començaments del 2006, el PP havia demanat la recusació de Pablo Perez Tremps, un membre progressista del Tribunal (anomenat pel Govern 2 anys abans), quan va demanar la inconstitucionalitat del tràmit parlamentari de l’Estatut. El motiu adduït va ser la elaboració per la seva part (de forma remunerada), i en qualitat de Catedràtic de Dret, d’un informe sobre les relacions exteriors de la Generalitat de Catalunya, mesos abans de ser anomenat membre del Tribunal. Per llavors, ni tan sols s’havien iniciat els tràmits al Parlament de Catalunya per la elaboració de l’Estatut, per la qual cosa la relació entre aquest i el dit jutge s’escapa a tota compressió.

Doncs be, alguns mesos mes tard, i després d’una dura i intensa campanya destinada a atacar la seva figura (el mateix Secretari General del PP va afirmar obertament que “Seria inadmissible que Perez Tremps participés”), es va produir una nova recusació, pel mateix motius i amb idèntics arguments. Es van succeir molts i molt tensos debats al respecte en el si del Tribunal. I finalment, per un estret marge de sis contra cinc, a Perez Tremps se li va negar la possibilitat d’intervenir en l’anàlisi del recurs d’inconstitucionalitat que el PP va presentar el 31 de Juliol del 2006. Com va ser possible?
Va passar que, en el moment de produir-se la recusació, el tribunal comptava amb sis membres anomenats “progressistes” (o afins, en línies generals, a les tesis del partit que els va proposar pel càrrec, el PSOE), i sis de “conservadors” (el mateix, però respecte al PP). Es un proporció que explica moltes coses, però es igual digne de ser esmentat que no existeix, ara mateix, cap membre que es pugui qualificar de “neutral”, o “apolític”, la qual cosa evidentment no es bona en absolut pel conjunt de Tribunal i, tal com s’ha pogut comprovar, per la vida política espanyola en general. En una recusació, el jutge recusat no pot votar i es la resta, els altres 11, la que decideix sobre ell. A començaments del 2006, tres membres anomenats “conservadors”, van votar en contra de la recusació de Perez Tremps. Uns mesos mes tard, aquests tres van canviar el seu vot (cal recordar que la matèria a jutjar, i els motius de recusació seguin sent els mateixos), i van votar a favor. Degut el seu especial estatus, no son responsables davant de ningú, i ningú els pot demanar explicacions sobre el motiu del seu vot. La mateixa Presidenta del Tribunal, també “progressista”, va ser recusada (per motius encara mes “eteris”), però la recusació no va prosperar. El Govern de la Generalitat va intentar recusar un jutge “conservador”, però tampoc es va acceptar la recusació. Així que, en total, van quedar onze jutges per a jutjar, i amb majoria de “conservadors”, la qual cosa semblava, de moment, afavorir les tesis del PP: efectivament, després de tots els tràmits, aquella era la única votació que realment podien aspirar a guanyar.

Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (IX)

Sobre el paper, tot això es impecable. Fins fa poc, “curiosament”, fins el moment en que l’Estatut català va ser recorregut, ningú va emetre queixen o objeccions sobre el funcionament o els mecanismes de renovació del Tribunal (tot i que sí sobre l’actitud i tarannà de determinat dels seus membres). El Constitucional ha gaudit d’un gran prestigi, i ha hagut un consens gairebé general sobre ell. Però durant els tres últims anys, es pot dir que no s’ha parlat d’altra cosa que de les seves deficiències, mancances, i s’ha posat obertament en dubte la seva competència i la seva idoneïtat per fer la funció que hauria de fer. Que ha passat?

Hem de retrocedir una mica en el temps. Resulta que va ser a l’any 2004, al començament de la primera legislatura amb Zapatero al cap del Govern, quan es van renovar per darrer cop quatre membres del Tribunal Constitucional. Es tractava dels dos que anomenava el Govern, i els dos del Consell General del Poder Judicial. Els altres vuit, els havien anomenat, entre 1998 i 2001, les dues càmeres de Les Corts. Quan van ser anomenats, el PP gaudia de majoria (sobretot a partir de 2000, quan van ser anomenats cinc membres del Tribunal) a les dues càmeres. Necessitava de l’acord del PSOE per a assolir les 3/5 parts de les dues càmeres, però no va tenir problemes per a aconseguir aquest acord. I quin acord va ser aquest? Doncs en la línia en que s’havien anat succeint els acords parlamentaris amb anterioritat, ja que sempre s’havia renovat el Tribunal Constitucional sense excessius problemes. El PP va pactar una majoria de membres “afins” a les seves posicions (les opinions polítiques dels magistrats no s’amagaven mai, tot i que, per coherència i prudència, mai s’arribava a escollir a ningú que pogués ser considerat “sectari” o “extremista”), i una minoria propera a les posicions del PSOE. Així havia estat sempre, i així es va fer llavors. Doncs be, el mandat dels quatre membres escollits pel Senat devia finalitzar al Desembre del 2007. En aquella data es va ajornar aquesta renovació degut a la proximitat de les eleccions (Març de 2008). Però es que, un cop celebrades les eleccions, la renovació tampoc va ser possible. El PP va “bloquejar” la renovació, negant-se a pactar una llista de quatre membres per a substituir els quatre el mandat dels quals va finalitzar mesos enrere. Públicament, no es van donar motius (excepció feta d’uns quants subterfugis), però el motiu no podia ser mes clar: amb una majoria d’esquerres (i nacionalista) al Senat, al PP li hauria estat impossible aconseguir una llista de quatre amb la mateixa composició que els quatre “cessants”: tres conservadors i un progressista. En el millor dels casos, només podria aconseguir dos i dos. I això podria modificar la votació que s’havia de produir sobre la constitucionalitat de l’Estatut (i que encara s’ha de produir). Des de llavors, la situació de “bloqueig” persisteix, i quatre membres (entre ells, la mateixa Presidenta del Tribunal) ja porten en el seu càrrec dos anys mes dels que el permet la llei. Però aquest es un cas no previst per la llei, i donat que no poden ser renovats, segueixen gaudint de totes les seves atribucions. Mai, en la història democràtica contemporània espanyola, s’havia produït una situació semblant.