Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (IX)

Sobre el paper, tot això es impecable. Fins fa poc, “curiosament”, fins el moment en que l’Estatut català va ser recorregut, ningú va emetre queixen o objeccions sobre el funcionament o els mecanismes de renovació del Tribunal (tot i que sí sobre l’actitud i tarannà de determinat dels seus membres). El Constitucional ha gaudit d’un gran prestigi, i ha hagut un consens gairebé general sobre ell. Però durant els tres últims anys, es pot dir que no s’ha parlat d’altra cosa que de les seves deficiències, mancances, i s’ha posat obertament en dubte la seva competència i la seva idoneïtat per fer la funció que hauria de fer. Que ha passat?

Hem de retrocedir una mica en el temps. Resulta que va ser a l’any 2004, al començament de la primera legislatura amb Zapatero al cap del Govern, quan es van renovar per darrer cop quatre membres del Tribunal Constitucional. Es tractava dels dos que anomenava el Govern, i els dos del Consell General del Poder Judicial. Els altres vuit, els havien anomenat, entre 1998 i 2001, les dues càmeres de Les Corts. Quan van ser anomenats, el PP gaudia de majoria (sobretot a partir de 2000, quan van ser anomenats cinc membres del Tribunal) a les dues càmeres. Necessitava de l’acord del PSOE per a assolir les 3/5 parts de les dues càmeres, però no va tenir problemes per a aconseguir aquest acord. I quin acord va ser aquest? Doncs en la línia en que s’havien anat succeint els acords parlamentaris amb anterioritat, ja que sempre s’havia renovat el Tribunal Constitucional sense excessius problemes. El PP va pactar una majoria de membres “afins” a les seves posicions (les opinions polítiques dels magistrats no s’amagaven mai, tot i que, per coherència i prudència, mai s’arribava a escollir a ningú que pogués ser considerat “sectari” o “extremista”), i una minoria propera a les posicions del PSOE. Així havia estat sempre, i així es va fer llavors. Doncs be, el mandat dels quatre membres escollits pel Senat devia finalitzar al Desembre del 2007. En aquella data es va ajornar aquesta renovació degut a la proximitat de les eleccions (Març de 2008). Però es que, un cop celebrades les eleccions, la renovació tampoc va ser possible. El PP va “bloquejar” la renovació, negant-se a pactar una llista de quatre membres per a substituir els quatre el mandat dels quals va finalitzar mesos enrere. Públicament, no es van donar motius (excepció feta d’uns quants subterfugis), però el motiu no podia ser mes clar: amb una majoria d’esquerres (i nacionalista) al Senat, al PP li hauria estat impossible aconseguir una llista de quatre amb la mateixa composició que els quatre “cessants”: tres conservadors i un progressista. En el millor dels casos, només podria aconseguir dos i dos. I això podria modificar la votació que s’havia de produir sobre la constitucionalitat de l’Estatut (i que encara s’ha de produir). Des de llavors, la situació de “bloqueig” persisteix, i quatre membres (entre ells, la mateixa Presidenta del Tribunal) ja porten en el seu càrrec dos anys mes dels que el permet la llei. Però aquest es un cas no previst per la llei, i donat que no poden ser renovats, segueixen gaudint de totes les seves atribucions. Mai, en la història democràtica contemporània espanyola, s’havia produït una situació semblant.