Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (IV)

Com ja es sabut, el Cap de Govern, i molt menys el seu partit (fora de Catalunya), no van respectar la seva prometença del Novembre de 2003, i el projecte d’Estatut que va arribar a les Corts Espanyoles a la tardor de 2005 va ser rebut amb una forta hostilitat. La paraules del Cap de Govern van ser reveladores: “No es l’Estatut que jo esperava”. Aquesta frase revela, o be una gran ingenuïtat, o una gran frivolitat en el moment d’haver fet la seva famosa prometença, o be un profund desconeixement de la realitat política catalana, possiblement influït per la falsa imatge o percepció que s’havia tingut fins llavors, des de l’altra banda de l’Ebre, de que Catalunya, políticament, i durant dues dècades i mitja, havia estat una “balsa d’oli”. O be, que ni tan sols coneixia prou be el tarannà i les posicions ideològiques de la federació socialista catalana, ni el què implicava que Maragall fos el seu cap de llista i president del mateix. Possiblement, una combinació de les quatre coses, la qual cosa es greu, i les conseqüències de la qual les ha hagut de patir sobretot Catalunya.
Però, amb hostilitat o sense, amb bona voluntat o sense ella, els tràmits per l’aprovació del nou Estatut tenien que prosseguir, sempre seguint rigorosa i escrupolosament els procediments establerts. Mai, en la moderna història política espanyola, un Estatut d’Autonomia havia estat el centre d’una “batalla” (i baralla) política de tanta intensitat, i amb una càrrega ideològica tan forta, totalment desconeguda a les Corts Espanyoles des de feia mes de dues dècades. També es cert, s’ha de dir, que per primer cop, arribava per a ser aprovat un Estat d’Autonomia amb l’oposició frontal (a pràcticament tots els seus punts) del primer partit de l’oposició. No era estrany, tenint en compte que va ser l’únic partit que va votar en contra al Parlament de Catalunya. No era estrany, tenint en compte la seva frontal oposició a la inclusió del terme “nació” a qualsevol punt de l’Estatut, qüestió de la qual van fer bandera de forma permanent. No era estany, tenint en compte les afirmacions de José Maria Aznar (7 d’Octubre de 2005), anunciant la “desintegració i balcanització d’Espanya” gràcies a l’Estatut, paraula ratificades per la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. No era estrany, tenint en compte que, segons paraules del seu president, els governs autonòmics devien dedicar-se a “Construir carreteres, i poca cosa mes” (roda de premsa a Barcelona, 27 de Desembre de 2005). No era estrany, tenint en compte que aquesta mateixa persona anunciés que “avui dia, a Catalunya, s’està fent amb el castellà el mateix que en temps de Franco amb el català” (14 de Febrer de 2006), afirmació que després va desmentir, o negar que l’hagués pronunciada mai (però de la qual ha quedat constància a hemeroteques i registres televisius). No era estrany, ja que força abans de que l’Estatut català arribés a les Corts, havien proclamat la seva “doctrina” al respecte de qualsevol reforma de qualsevol estatut d’autonomia: era necessari el seu acord, es a dir, que s’atorgava el dret de “veto”, mes enllà de que numèricament no pogués aturar la seva tramitació. Tenien mitjans per a fer sentir la seva veu, mes enllà de la tribuna parlamentària, i els van fer servir a fons.