El mes important (I)

El mes important

 

El 28 de Juny de 2010 el Tribunal Constitucional va emetre per fi la primera de les seves sentències sobre l’ajustament a dret del ja “devaluat” i “rebaixat” Estatut d’Autonomia de Catalunya. No entraré en detalls sobre la sentència i el llarg procés que va dur fins a la mateixa, però si que diré que a cap país (civilitzat) del mon cap persona física o jurídica hauria acceptat ser jutjat per un tribunal d’aquelles característiques i sota aquelles circumstàncies. A la fi i a les postres, les formes i l’esperit de les lleis i els procediments son tant o mes importants que la lletra dels mateixos, i va quedar molt clar des de bon començament que en aquella cas, el que es volia aconseguir era precisament, i a cost del que fos, una victòria que no s’havia aconseguit amb les votacions democràtiques. A molts (i a mi mateix) ens va donar la impressió de que el que es pretenia era (seguint un símil esportiu) “guanyar els despatxos allò que no s’havia pogut guanyar sobre el terreny de joc”.

Però el que es va aconseguir va anar molt mes enllà de la lletra de la sentència, i de l’anul·lació, total o parcial d’uns quants articles de l’Estatut. A aquell estiu això encara no es podia saber, però l’autèntic efecte de la sentència va consistir en una cosa que només algunes veus havien deixat anar: una creixent “desafecció” d’una proporció creixent dels catalans envers no només una classe política que s’havia “comportat” per sota de les expectatives, sinó envers tot un sistema polític, tot un estat de coses, de tot l’ordre constitucional, una “roca” contra la que havia xocat un procés de reforma molt consensuat i que havia seguit totes les pautes reglamentàries. Després del desconcert va venir la frustració, després el desencant, i mes endavant, el rebuig frontal a tot allò que no només la sentència, sinó l’actual Constitució (la de 1978) representava en quan a autogovern i “encaix” de Catalunya dins de l’Estat espanyol.

He d’afegir que, fins aquella data, jo era un ferm partidari de la dita Constitució i de fer política dins de la seva llera, per mes que hi havia coses, con la Monarquia i la absència de cap esment a les víctimes de la dictadura (entre altres coses) que no m’hi agradaven. Però encara era de l’opinió de que donades les circumstàncies, aquell text era el millor al que es podia aspirar tenint en compte les circumstàncies sota les quals es va redactar.

Després de l’estiu de 2010 tot el sistema polític, els esquemes i la concepció de la política catalana existents fins llavors van saltar pels aires, encara que això no va poder ser percebut de forma immediata, tot i que la manifestació del 10 de Juliol, encapçalada pel President de la Generalitat, el socialista Josep Montilla, ja apuntava en aquell sentit (el seu lema, i no ho oblidem, era: “Som una nació: nosaltres decidim”). Convocaven tots els partits amb representació parlamentària, tret del PP i Ciutadans.

En important tenir en compte una cosa per a entendre l’evolució de l’opinió pública catalana: cap partit d’àmbit català (o les seves “sucursals estatals”) es troba “còmode” amb la gestió del “status quo” actual, ningú ha donat ple recolzament a la sentència del Tribuna Constitucional, ningú ha manifestat que la seva estratègia política consisteix en gestionar la legalitat vigent. Ningú accepta que l’actual “encaix” (per a anomenar-ho d’alguna forma) de Catalunya dins de l’Estat es el millor possible i que cal treballar amb ell. Alguns, perquè creuen que hi ha massa autogovern (pot governar un partit que considera inconstitucional s 187 dels 223 articles de un text en el que precisament es basa aquest Govern? Pot governar un partit tan “antisistema”?). Una majoria, perquè creuen que hi ha massa poc.

Res s’ha fet en tres anys i mig per a donar resposta política a la sentència del Tribunal Constitucional i al desig de mes autogovern. S’han preferit ignorar totalment el tema, donant-li el tractament d’un “trastorn passatger”. No resulta sorprenent, per tant, que la opinió pública catalana hagi evolucionat en aquest temps. També es cert que la mes greu crisi econòmica de la que es te notícia ha influït, així com les polítiques que s’han posat en marxa per a solucionar-la (?), i altres factors, però això es perfectament lògic perquè les persones no tenen interessos únics ni son “unidireccionals”, i els importa tot el que els “cau” a sobre. El que resulta sorprenent es que alguns s’indignin o es sorprenguin de que les coses hagin anat com han anat (em refereixo a l’estat de la opinió pública, i concretament de la catalana).