El mes important (II)

Però, existeixen possibilitats reals d’incrementar el grau d’autogovern i de reconeixement nacional per a Catalunya dins de l’actual ordenament legal? La resposta es que sí, es pot, al menys pel que a competències es refereix. Però el que passa, i degut a la famosa sentència del 28 de Juny de 2010, es que aquests canvis han passat a dependre en exclusiva de la voluntat del Govern espanyol de torn, i no pas de la voluntat de la Generalitat o el Parlament de Catalunya. I aquesta “concessió” pot quedar revertida mes endavant per la voluntat d’un futur Govern espanyol de diferent signe, o de les Corts espanyoles, on el pes dels diputats catalans es i serà sempre minoritari. No hi ha, ni hi haurà, cap altra “palanca” o “instància d’apel·lació” a la qual recórrer. Ni tan sols es pot parlar de “blindatge” o salvaguarda de drets, competències i atribucions: només hi ha “garantia” per a aquelles que son específicament esmentades a l’article 148. Tota la resta poden ser “revocades” o minvades, com per exemple les competències lingüístiques o l’ensenyament. Això es el que, segons la dita sentència, afirma la Constitució espanyola. Això no es una opinió o interpretació: en el temps transcorregut des de l’estiu del 2010 ha passat exactament això, i no hi ha cap indici de que res hagi de canviar. La LOMCE (“llei Wert”) es un clar exemple. La manca d’entusiasme envers el Corredor Mediterrani es un altre. La llei de la unitat de mercat, un tercer. En el millor dels casos (sempre hipotèticament), el que pot passar es que canviï la composició política de les Corts espanyoles, però això es un factor sobre el que des de Catalunya no es possible influir, com ja s’ha dit. En altres paraules: el futur de Catalunya queda en mans de votants que no resideixen a Catalunya.

La primera conseqüència, i ben lògica, d’aquest estat de coses es que, a Catalunya, i de forma majoritària (però no pas unànime), el terme “Constitució” o “constitucionalisme” ha quedat força devaluat. Partits i persones han canviat d’opinió al respecte (jo, entre ells, tot i que em va costar reconèixer-ho). Si la Constitució ja no es sinònim d’autogovern, sinó mes aviat una reducció, o en el millor dels casos, “congelació” del mateix, la seva reivindicació i defensa ha passat a mans d’aquells que propugnaven precisament això, un fre o disminució de l’autonomia política de Catalunya. Cada cop que s’invoca la Constitució referida a Catalunya cal parar l’orella: es tracta de defensar una actuació del Govern central de signe centralitzador o per a contrarestar o criticar una actuació o declaració del Govern de la Generalitat o del Parlament.

Des del meu modest punt de vista, no es possible que, ni a curt ni a llarg termini els partidaris del “status quo” (o de rebaixar el “status quo”: recordar el contingut del recurs d’inconstitucionalitat) es converteixin en força majoritària a Catalunya. També des del meu punt de vista, el seu “atractiu” no es troba en ells mateixos (existeix ara mateix algun líder carismàtic i indiscutible que, amb les seves premisses polítiques, aspiri a convertir-se en majoritari? Poden presumir d’algun càrrec electe atractiu, reeixit i solvent, passat o present? I que a mes no sigui de dretes?), sinó en el que ells representen: la seva oposició frontal a una independència de Catalunya, al seu èmfasi únic en que el mes important es preservar la unitat d’Espanya. A dins de Catalunya, en realitat, les forces polítiques que els representen semblen capficades en aquest únic tema, que es “tradueix”, de portes enfora, en una defensa aferrissada de la Constitució.

Que vull dir amb això? Doncs que no es cert que a Catalunya no es deixin sentir diferents veus i diferents opinions sobre el que s’ha anat denominant com “el problema català”. Hi ha opinions per a tots els gustos. Però que ningú s’indigni, sorprengui o intenti negar l’evidència: els (partits) que s’anomenen a si mateixos “constitucionalistes” son de dretes o molt de dretes. Al menys, no els he vist secundar vagues generals o participar en manifestacions contra les retallades (a les quals jo si he anat). Tampoc he aconseguit que ningú em demostrés que oposant-me al dret d’autodeterminació aconseguiré que es nacionalitzi la banca, l’avortament lliure i gratuït, s’aboleixi la monarquia, es garanteixi la desaparició de l’atur, la laïcitat o la sanitat pública sense llistes d’espera, o es jutgin els crims de la dictadura (si fos així, segurament m’ho repensaria, però tinc la sensació de que es mes aviat tot el contrari). Això també s’ha de tenir en compte.