El mes important (III)

Arriba el moment de parlar del federalisme. Jo sempre m’havia considerat a mi mateix com a federalista. Als documents d’ICV hi ha molt nombroses referències al federalisme. Tradicionalment, l’esquerra catalana havia considerat el federalisme com la millor fórmula per a aconseguir un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya i alhora assolir el màxim de drets i llibertats nacionals. El federalisme, en abstracte, sobre el paper i en la teoria era (es) força atractiu, força enriquidor, força pràctic, sembla donar satisfacció a tothom. Sembla una paraula màgica. El problema arriba quan es tracta de posar-ho en pràctica, o al menys donar les primeres passes per a posar-ho en pràctica.

El “problema” del federalisme era (es) que no es podia exercir unilateralment, tal com el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’establir (l’Estatut era un “exercici federalista”, però la sentència s’ha encarregat de dir que no era una via vàlida). No només feia falta un interlocutor, sinó que feia falta reformar la Constitució  Espanyola. Alguns (ja he parlat d’ells) afirmen que no es així, que l’actual Estat de les Autonomies ja es un Estat federal excepte en el nom, i fins i tot millor, però això no deixa de ser una opinió.

Es reformable la Constitució Espanyola? Indiscutiblement que sí. Aquest es el principal argument que presenten els partidaris del federalisme (entre els quals m’agradaria incloure’m, però per desgràcia se’m fa cada dia mes difícil). “Reforma constitucional” es una frase que “sona” molt be, sembla també molt atractiva i inclusiva. Per desgràcia, es una reforma que, en la pràctica, resulta del tot impossible de fer-la. No es tracta d’una reforma qualsevol. En realitat, depèn de l’abast que se li vulgui donar al “federalisme” que es vulgui posar en pràctica. Perquè de “federalismes”, n’hi ha tants com partidaris del mateix. N’hi ha “federalistes” que es conformen amb canviar de nom algunes institucions: on abans deia “comunitats autònomes”, que es digui “estat federal” (o un terme semblant), i assumpte resolt. O alguna altra reforma cosmètica semblant (l’anomenada “Declaració de Granada” del PSOE es pobríssima: “ofereix” un nivell autogovern que no arriba ni al de la versió de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya al 2005). No cal dir que el “meu” federalisme (ni el de ICV) no es aquest. El que jo veig com a “federal” va molt mes enllà: implica modificar el Títol Preliminar, on es parla de la nació espanyola i de la seva “indivisibilitat”. Tot el que no impliqui reformar radicalment això em sembla només una operació cosmètica, una enganyifa, un federalisme buit de contingut.

Es possible modificar aquesta part de la Constitució? Un cop mes, la resposta es “si”. Ara be, per a aconseguir-ho fan falta unes majories molt fortes a les dues Cambres de les Corts espanyoles, una dissolució de les mateixes, una ratificació per part de les dues Cambres novament electes, i després, una ratificació per part d’un referèndum. Deu n’hi do!  Es possible aconseguir que les dues forces polítiques majoritàries acceptin que Espanya deixi de ser una única nació? Acceptarien que hi haguessin altres nacions, amb dret reconegut d’autodeterminar-se? Ho acceptaria el conjunt del cos electoral espanyol? M’agradaria que la resposta a aquestes preguntes fos positiva, però per desgràcia no ho es. Ara mateix, ni tan sols el PSOE ho accepta plenament. Que es pot esperar? M’agradaria que algú m’argumentés en sentit contrari, però per desgràcia no he aconseguit trobar res semblant.

Sempre des del meu modest punt de vista, declarar-se “federalista”, avui dia, a Catalunya, es tot menys “trencador”, o innovador, i només serveix per a “quedar be”. Donat que reclamar un Estat Federal no es una cosa que depengui en exclusiva del “federalista”, sinó de la bona voluntat (inexistent) d’un tercer (molt poderós), el seu abast polític no passa de les bones intencions (i que consti que jo respecto les bones intencions en aquest terreny) i la retòrica. No implica el menor compromís, descarrega la responsabilitat última en un altre, permet “salvar la cara” (fins a un cert punt). Avui dia, reclamar federalisme a Catalunya es la mes còmoda i fàcil de les postures polítiques perquè ve a dir, mes o menys, el següent: “jo vull reformes, vull que l’Estat Espanyol sigui federal; vull que es reconegui a Catalunya com a nació; ara be, per a això sigui una realitat fa falta que el PP també ho accepti, i no es el cas. Llàstima! De debò que em sap greu! Però això es el que diu la Constitució, i cal sotmetre’ns-hi. No podem passar d’aquí. Esperem, negociem, mirem de pactar, a veure que podem aconseguir i mentrestant, les coses tampoc estan tan malament. I ningú em podrà acusar d’immobilista”. Com ja he dit, es donar en el fons la raó a la dreta espanyola (i la espanyolista), acceptar en la pràctica el “status quo” i acceptar que hi ha un dret de “veto” que no es pot superar.