El mes important (i VI)

En realitat, ja resta ben poc a dir. Crec que he deixat ben clar que tot intent de reforma constitucional està condemnat al fracàs per manca de prou consens entre el conjunt de les forces polítiques espanyoles, que son les úniques que ho poden decidir, mes enllà de la voluntat expressada per les forces polítiques catalanes. Això només pot significar una cosa: que la concepció de l’Estat espanyol que existeix fora de Catalunya, i de que hi existeix a dins, son diferents. Donat que els ciutadans espanyols escullen lliurement als seus representants, i també ho fan els catalans, hem d’entendre que uns i altres no comparteixen el mateix projecte polític, o el mateix país. Es a dir, que Espanya i Catalunya son dos països diferents! Poden dos països diferents conviure dins d’un mateix estat, i compartir una mateixa Constitució? Un cop mes, afirmo que si, que es possible. Però no pas dins d’aquesta Constitució. Hauria ser dins d’una altra. Em sap greu dir això de la Constitució Espanyola de 1978, però l’evolució política ha demostrat que es així. Es reformable, doncs, aquesta Constitució, per a arribar a donar cabuda als drets, sensibilitats i interessos de tothom? Es reformable, sí, però jo no veig com, no ho veig viable, no ho veig realista, no soc capaç de trobar interlocutors autoritzats, tret de que alguna de les parts en litigi renunciï a algun principi fonamental i que es precisament la base del desacord. M’agradaria que s’arribés a aquest punt, que s’engegués aquesta dinàmica, però en el moment present ni tan sols la força política que ha demostrat alguna intenció de negociar (PSOE), ha donat a entendre que pot fer alguna concessió. I ja he dit que, fins i tot en el cas de que donés aquest pas (que no ha donat), seria del tot insuficient i fins i tot seria inútil perquè qui te la “clau” es la dreta espanyola, que segueix “enrocada”. Res a fer, res a esperar.

Si, segueixo considerant-me federalista, però no vull que em comptin en el bàndol d’aquests perquè no considero que l’estratègia consisteixi en negociar i esperar a que “passi alguna cosa” (aquesta “cosa”, com ja he esmentat abans, consistiria en una victòria electoral del PSOE en el conjunt d’Espanya, no necessariament en unes eleccions generals). I mentrestant (i pot ser molt de temps), doncs acotar els caps. Considero que aquest temps (polític) ja ha passat. Encara mes: em nego en rodó a que em segueixin considerant com a “unionista” com acostumen a fer els columnistes, comentaristes, periodistes i agents mediàtics en general contraris a la independència. Aquests, fent recomptes, sempre consideren “dels seus” als federalistes (i fins i tot als confederalistes) perquè, amb tots els matisos que es vulgui, segueixen defensant una Catalunya “unida” a Espanya. I per ells, “això es el mes important” (resulta curiós, però aquest va ser el lema electoral del partit de Fraga a les eleccions de 1977), per això a les seves sumes (via enquestes) els surten gairebé tants “unionistes” com independentistes. Però jo no vull que m’hi sumin.

Per a mi, “Espanya no es el mes important”. Es mes important la democràcia, la justícia, la convivència i el consens. L’existència de lleis i institucions ajustades a la voluntat popular. Sense minories (de cap tipus) excloses. Amb (tots) els drets humans. Amb llibertat(s), igualtat i solidaritat. Sense abusos de poder (siguin aquests via armes, lleis o diners). Si Espanya (a través dels seus representats democràtics) ho accepta així, endavant, fem tots un esforç de consens i canviem les regles de joc i de convivència. A mi m’agradaria, ho dic un cop mes per si no hagués quedat clar. Però soc pessimista: no veig cap indici de que el sistema polític espanyol vagi a patir una revolució o ni tan sols una forta sacsejada, ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Espanya seguirà sent la que es, i ho dic amb profund pesar perquè així ho decideixen els espanyols, que poden ser excel·lents persones, oberts de ments, tolerants i desitjant el millor per a tothom (incloent Catalunya i els catalans), però segueixen votant a qui voten. Si la cosa segueix així, la solució mes pràctica es trencar i intentar un projecte diferenciat i restringit a un territori menor. Si s’arribés a aquest punt, crec que seria mes factible. Se que no es una solució ni perfecta ni idònia, però les altres son encara menys viables (tret de que algú m’ho demostri). En política rara vegada tindràs la possibilitat d’escollir entre una opció bona i una dolenta, sempre toca escollir entre dues opcions dolentes. S’ha d’escollir entre companys de viatge desagradables, però per desgràcia arribarà (encara no ha arribat) el moment en que no es pot romandre en la indefinició (a mi em repugna veure als líders del meu partit al costat dels de la dreta catalanista, però l’alternativa a això es brindar amb els del PP i Ciutadans, que es pitjor). Pot arribar a ser traumàtic i provocar vertigen (a mi, personalment m’ho provoca), però serà la solució que provoqui un consens mes gran al si de Catalunya (em fan riure els que parlen de “fractura social” en cas d’independència: ja existeix la fractura social quan una majoria (independentista) es troba “presonera” d’un ordenament legal amb el que no està d’acord).

Últim paràgraf. La consulta del 9 de Novembre (no em pregunteu si s’arribarà a celebrar o no: no estic en condicions de veure tant lluny, però, a canvi, no m’esmunyiré a l’hora de definir-me sobre el sentit del meu vot) ha de ser considerada com el que es: un mitjà i no un fi en si mateix. Diré que jo no hauria plantejat la pregunta d’aquesta forma, però soc conscient de la relació actual de forces. El meu vot, ara mateix, seria “si-si”. Si abans de la votació, arriba alguna proposta (autoritzada) que sigui interessant, podria modificar aquest vot, però el primer “si” seria sempre invariable. Però, insisteixo, es tracta d’un mitjà i no un fi. Jo considero que si s’aconsegueix una resposta inequívoca (la qual cosa no està tan clara), serviria per a assolir una posició de força, desbloquejar la situació i fer de palanca per a iniciar canvis en la direcció que he intentat explicar anteriorment. Però si res es mou, jo estic disposat a assumir el risc (notable) que suposa una declaració unilateral (tot i que m’agradaria que no fos unilateral) d’independència. Com a últim recurs, però ho acceptaria.

 

Eugeni Barco i Samodelov

 

Barcelona, 16 de Gener de 2014