El mes important (IV)

Hi ha un missatge implícit darrera d’aquest “federalisme constitucionalista” (o potser ni tan sols implícit): sí que hi ha algú que està disposat a assumir i gestionar l’actual marc legal, constitucional i estatutari. Donada la gran impopularitat i el nivell de rebuig que aquest marc te actualment a Catalunya, es de justícia reconèixer que s’ha trobat una forma d’acceptar-ho, però sense dir-ho.

Es clar que darrere d’aquesta retòrica hi ha un segon missatge, no massa subtil ni innovador: “si ens voteu a nosaltres (PSOE) o ens doneu suport, potser no tindreu federalisme perquè no hi ha prou majoria, però molt probablement les coses us aniran millor perquè nosaltres sí que us prometem canvis legislatius i noves competències i transferències, sempre dins dels límits de la Constitució”. Es tracta, mes o menys, del de sempre, d’escombrar cap a casa, amb un discurs lleugerament modificat (ara hi surt la paraula “federalisme”). Molt decebedor. En això consisteix la renovació política i la regeneració democràtica, versió PSOE? Amb això es pensa crear il·lusió? Amb això pensen convèncer a prou gent dins de Catalunya fins a arribar a la majoria? Amb això pensen sumar altres forces polítiques? Es possible que al si del PSOE de fora de Catalunya encara no s’hagin adonat del que està passant (a Espanya i a Catalunya)? Em sap greu dir-ho: si be el PP i el PSOE (fora de Catalunya) no son el mateix, però sí que s’assemblen força, massa pel meu gust. El PSOE (i el PSC, aquest amb matisos), cada cop que se li posa a prova de debò, decep (en matèria d’autogovern, en matèria econòmica, en matèria social). Ara, fins i tot, decep quan es troba a l’oposició a tot arreu. No oblidem que en el tema de la consulta / dret a decidir, el PSOE ni tan sols l’accepta (en cap circumstància), amb la qual cosa fa que la pretensió del PSC de celebrar-la un cop s’hagi rebut “llum verda” es converteixi en pur fum. Ni tan sols tinc clar que el federalisme d’IU sigui dels que m’agraden a mi, o que sigui el que jo entenc per federalisme. Com a molt, els puc oferir el benefici del dubte, per allò de que allà també hi ha bolxevics. Es clar que, en el pol (ideològic) oposat, es troben uns altres federalistes, els de UPyD, que propugnen un Estat espanyol federal, però amb competències pels diversos Estats Federals força disminuïdes respecte de les que gaudeixen ara mateix les Comunitats autònomes.

Petit incís: pot ajudar a fer un millor anàlisi de la situació el fer-se a la idea de que en tot país (Catalunya mes que a Espanya) el sistema de partits politics no te per què romandre estable. No existeix cap llei que obligui, per exemple, a que CiU sigui el primer partit en nombre de vots (a qualsevol elecció), o que PSC (o PSOE) sigui el principal partit de l’esquerra, o que hi apareguin nous partits que desplacin als ja existents. I cap partit es “imprescindible” o “obligatori”. Ja no existeixen els mateixos “complexos d’inferioritat”: ja no es cert que existeixin “lleialtats indestructibles” (només resten les dels aparells mediàtics), “partits imbatibles”, “bases sòlides”, “reductes inexpugnables”, o fites que una determinada força no pugui assolir, sola o acompanyada. I per contra, tot partit es susceptible de desaparèixer, escindir-se o quedar reduït a la irrellevància (això a ICV, sobretot, o sabem millor que ningú). Ens hem acostumat a que la ideologia (o fins i tot la ètica i la coherència) hagi deixat de ser la base de l’existència d’un partit. Potser està tornant el temps en que els principis son una cosa que els votants tornin a exigir.

Pot resultar xocant per a alguns, però arriba el moment de fer servir un aforisme de ni mes ni menys Sherlock Holmes (esmentat a dues de les seves històries) com a base per a justificar les afirmacions que venen a continuació. Diu així: “quan s’ha descartat tot allò que es impossible, allò que resta, per molt improbable que sembli, ha de ser per força la veritat”.

Crec que ha quedat prou clar per a tothom que la reforma constitucional no es viable, entre moltes altres coses perquè el redactat de la mateixa Constitució de 1978 ja es va encarregar de que fos així. I les circumstàncies no ajuden. Siguem realistes: pactar un nou Estat Federal  (o Confederal) amb una força com el PP, que va declarar la guerra a l’Estatut? Algú veu a la totalitat dels diputats del PSOE votant el reconeixement de Catalunya com a nació, o la sobirania fiscal, o el “blindatge” de determinades competències? M’agradaria que no fos així, m’agradaria molt que el panorama polític a Espanya fos un altre, però per desgràcia les dades que es disposen sobre aquests assumpte apunten en sentit contrari. Per aquesta via no anem enlloc, no te sentit intentar negociar amb algú que no està disposat ni tan sols a parlar. Es una pura pèrdua de temps. I ja s’han perdut uns deu anys en matèria d’autogovern, no es poden perdre mes.