El mes important (V)

Ja ho he esmentat abans, però ho repeteixo per si de cas: sense reforma constitucional, no resta el menor marge per a incrementar l’autogovern. Be, sí que es podria arribar a aconseguir una cosa, i només aquesta: un millor finançament. Sempre de forma temporal, i amb caràcter “reversible”, donat que sempre dependrà de la voluntat del Govern central. I els governs (de diferent signe) ja han dit ben a les clares que de cap de les maneres acceptaran res semblant a un Concerto una Sobirania econòmica. Es podria argumentar que “millor això que no res” (tornem al “peix al cove”), però dubto molt que hi hagi prou majoria política a Catalunya per a “conformar-se” amb tant poc: una Generalitat que s’avingui a signar això (i només això) no duraria “ni un telediari”. També s’ha de dir que tot plegat només entra en el terreny dels desitjos perquè en cap moment s’ha sentit a ningú (“amb galons”, i de fora de Catalunya) que ofereixi alguna cosa semblant.

Amb això vull dir que, després d’haver estudiat totes les possibilitats i tots els fets, només resta una postura lògica: la independència. Vol dir això que m’he tornat independentista? No seria del tot il·lògic: els “vells bolxevics” hem anat a parar a “indrets ideològics” molts diversos, però no es el meu cas. Considero que segueixo on estava, i es el lloc on he d’estar, però el que ha canviat ha estat el país. Em refereixo a Catalunya. No es el mateix fer política a un país on els independentistes son una petita minoria, que a un on son majoria (absoluta o no, això es una altra qüestió). Un país on la Constitució de 1978 ja no es la base del consens. Un país on tots els paràmetres de la política, tots els seus fonaments, s’han desplaçat radicalment. Tampoc es el mateix fer política al si d’un partit on la meitat dels teus companys son independentistes declarats, com es el cas d’ICV. També es important fer constar que, ni al si de Catalunya ni al si d’ICV, el fet de que un sigui independentista o no, no representi cap discriminació, diferència de tracte, “estigma” o menyspreu. Tot això influeix.

Jo, en el fons, em segueixo considerant federalista. Sempre ho he estat, no estat un “descobriment” recent. No actuo amb la fe del convers. A la fi i a les postres, les meves arrels (vitals, culturals, polítiques i ideològiques) procedeixen d’un país que era (al menys, formalment), federal. I de petit em van ensenyar que aquella era la millor forma de garantir la pluralitat, la cohesió i la convivència. Alguna cosa d’això m’ha quedat.

Ara be, els anys i l’experiència m’han ensenyat que cap construcció política pot sobreviure sense que al darrera hi hagi una clara voluntat popular, expressada democràticament mitjançant eleccions i consultes lliures i democràtiques. Sembla una obvietat, però es una obvietat que últimament s’ignora. Quan un ordenament polític i jurídic no s’ajusta a la voluntat popular, per els seus fonaments, ja que aquests estan bastits precisament sobre la voluntat popular. Llenço unes quantes preguntes, la resposta de les quals es molt òbvia (un cop mes), i crec que il·lustren perfectament el que vull dir. Per què Catalunya (des de que hi ha eleccions democràtiques per sufragi universal) te un sistema de partits polítics radicalment diferent a la resta d’Espanya? Per què els partits polítics majoritaris a la resta d’Espanya son minoritaris a Catalunya? Per què l’esquerra espanyola (o espanyolista) mai ha tingut el menor èxit a Catalunya? Per què fins i tot la dreta catalanista va fer front comú contra la dictadura franquista, a diferència del que va passar amb la resta de l’Estat? Per què els col·lectius amb mes afiliats de tota Catalunya (els sindicats de treballadors, amb 360.000 entre els dos majoritaris) reafirmen contínuament els seu caràcter de “nacionals”?

Alguna cosa te Catalunya que la fa diferent (políticament), i no es tracta exclusivament de la llengua, la cultura, la història, l’economia, la geografia, l’orografia o la proximitat amb la frontera francesa. La immigració, la globalització, l’expansió (o crisi) de l’economia (i molt menys la repressió) no han “esborrat” aquest caràcter diferencial. Si fins i tot la Patronal catalana (la bancària, també) te un talant diferent! No parlo ni de sentiments identitàris (jo em considero “apàtrida que viu i treballa a Catalunya”: el país que sí considerava meu fa gairebé un quart de segle que no existeix), ni de greuges passats, ni de símbols, ni de cap “mística” vinculada amb alguna data històrica o un indret físic concret. Però cada cop que un ministre del Govern d’Espanya obre la boca, sento que està parlant per a una gent en la qual jo no m’hi incloc. I no importa que canviï el ministre o governi un altre partit, mai els puc arribar a considerar dels meus. Amb els Consellers de la Generalitat tinc un sentiment diferent: tampoc son dels meus, també rebutjo la seva política, però ja no els percebo com si fossin d’un altre planeta (geogràfic i ideològic). I no esperin que un republicà de naixement consideri un rei senil, malalt i a sobre vestit d’uniforme sigui un símbol d’unitat, modernitat i progrés. Ho dic un cop mes: es obvi que Catalunya es una entitat diferenciada de la resta d’Espanya. També es obvi que es una nació perquè així ho han decidit els seus representats, escollits democràticament, un cop i un altre, al llarg de dècades i de segles. Igualment es obvi que aquesta realitat no ha pogut ser recollida en cap text legal perquè l’ordenament jurídic actual no ho permet. La conclusió, un cop mes, es mes que òbvia: cal modificar l’ordenament legal per a que s’adapti a la voluntat popular, i no pas a l’inrevés. Perquè en això (entre moltes altres coses, però també en això) consisteix la democràcia.