La passa de la que estem parlant consisteix en
tornar a la taula de negociacions, però ara amb dos factors dos: una oferta a
la butxaca, i un canvi en les pròpies conviccions. Una cosa sense l’altra, com
ja s’ha dit, invalida tota l’estratègia. Un cop allà, s’ha de tornar a fer la
mateixa petició. Potser una petició mes ambiciosa, mes agosarada, mes exigent,
que el cop anterior, i que fins i tot vagi mes enllà de l’oferta que es te
(s’ha de saber negociar). Naturalment, convé no perdre el temps i cal explicar
ben a les clares què pot passar de no ser acceptades les seves (noves)
peticions. Naturalment, guardant les formes.
Es poc probable que el mur aquest cop faci
acte de presència. Es impensable que l’organització es resigni a perdre un
capital humà com el que te sense fer un esforç. Hi haurà una contraoferta. Ara
be, aquesta contraoferta podria, o no, igualar l’oferta que ja te el
sol·licitant. La situació ideal pel sol·licitant seria en que, efectivament, la
igualés (o fins i tot anés una mica mes enllà, cosa no probable però no
descartable). Llavors hauríem arribat fins gairebé la fi d’aquesta història,
tot i que no del tot, i animo a seguir llegint.
Que passa si les ofertes no s’igualen, i una
queda per sota de l’altre? Llavors serà cosa del sol·licitant decidir, en base
a totes les dades que te sobre la taula, de les seves circumstàncies personals,
i de les seves conviccions, què vol fer. No es una decisió fàcil. No es només
sumar i restar, hi ha molts mes imponderables. Com ja s’ha dit, cada persona, i
cada organització son un univers independent i es inútil pretendre exposar aquí
tota la casuística possible. Parlant en abstracte, en general, no es bon
“negoci” acceptar una oferta de la qual una part consisteix només en
prometences i futuribles, encara que aquests estiguin posats per escrit (ni que
fos en paper oficial), perquè allò que es promet i es deixa pel futur mai es
pot comparar amb es realitats sòlides i reals. Però la natural resistència al
canvi de tota persona pot acabar sent un factor mes decisiu que les pures
xifres i quantitats. Fins i tot mes important que allò que un considera son les
seves conviccions i principis, i encara mes: mes important que el seu propi
interès material. Les persones poden ser contradictòries.
Ara
be, si un accepta (com els existencialistes) que tota persona no es altra cosa
que la suma de decisions que pren per si mateixa al llarg de la seva vida, i
que un no està en condicions de modificar el resultat de cap decisió que hagi
pres en el passat, també ha d’assumir que l’oportunitat de prendre una bona
decisió potser no es torni a presentar (el tren de la vida, igual que el de la
història, només acostuma a passar un cop per la mateixa estació). Una decisió
que afectarà la resta de la seva vida, i no només la seva, sinó també la del
seu entorn, i fins i tot la dels seus descendents. La responsabilitat d’haver
pres una decisió dolenta serà només seva, i així serà recordat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada