La paràbola del sol•licitant d’augment de sou (I)

Avis inicial (per si algú no s’ha llegit el títol): això pretén ser una paràbola. Una pista: en aquest bloc es parla molt sovint sobre l’actualitat política de Catalunya. Crec que amb això quedarà tot prou aclarit.

Qui hagi treballat en el mon de l’empresa privada, haurà aprés aquesta lliçó: vista des de l’interior de l’organització, des del punt de vista de qualsevol persona que hi formi part, la prioritat número u de tota empresa (privada) no es guanyar diners, ni crear productes, ni oferir serveis (que son formes de guanyar diners), sinó estalviar, o dit en un terme que potser sigui d’us mes habitual en els últims anys, retallar despeses. Això es fins a cert punt lògic i comprensible, i en principi podria semblar fins i tot “neutre”, coherent amb el desig comú de que la empresa rutlli i no hagi de tancar, fins que arriba el moment de la seva aplicació pràctica a la persona de cadascú. Mes tard o mes d’hora, un aconsegueix arreplegar suficient presència d’ànim, i també arguments favorables, i es decideix a demanar un augment de sou. Em refereixo a un augment de sou individual, específic, personal, basat en mèrits, capacitats, currículum i laboriositat demostrada. I no només ha de ser un augment de sou: pot tractar-se d’altres coses igual d’importants, com ara un ascens, un trasllat, condicions de treball, horaris, vacances o altres beneficis que hom pot obtenir de l’organització a la que pertany.

Estic parlant d’aquell tipus d’augment que un ha de negociar forçosament tot sol, ja que els que s’aconsegueixen per la negociació col·lectiva, comitè d’empesa del pel mig, que son generalment els únics que es poden aconseguir mitjançant una negociació de bona fe, son una altra història i no son d’aplicació en aquesta història. I no oblidem que això es una paràbola.

No descobreixo la Mediterrània quan dic que, amb tota probabilitat, el peticionari enfront es trobarà un mur. Un mur ben fet, sòlid, format per arguments perfectament enraonats i lligats, perfectament preparats, enfront del qual, els seus propis arguments, tinguin o no base sòlida s’estavellaran inevitablement. No importa l’objectivitat dels mèrits demostrats ni la lògica de la seva correspondència amb la petició realitzada: com ja he dit abans, a l’altra part, el que de debò l’importa, es estalviar despeses, i un increment de sou, o un increment de la despesa que implicaria atendre, ni que fos parcialment, les peticions d’un dels seus empleats, va en contra d’aquesta directiva. No cedirà, al menys no de bones a primeres. Tota negociació de bona fe, basada en les dades, impressions, percepcions i opinions,  que pot exhibir el sol·licitant, està condemnada a exhaurir-se de seguida: encara que l’altra part arribi a reconèixer explícitament la justícia i la lògica de la petició, sempre hi haurà una raó de mes pes que avali la seva negativa. I aquesta raó no es altra que, en aquest assumpte, es ella la que te la posició de força. Es la negociació d’un sol individu contra una organització que, gran o petita, feble o potent, sempre serà mes poderosa que ell. Poden haver altre argument que reforcin encara mes aquest, però encara que no hi fossin, aquest ja resulta suficient de per si.

El sol·licitant haurà de marxar amb la cua entre les cames, desfet, impotent i decebut. La solidaritat dels seus companys de feina, en aquest cas, servirà de ben poc. Excepte casos aïllats i poc comuns, la promoció i l’assoliment d’èxits en una carrera professional es considera cosa de cadascú i del seu talent, i la frontera de l’actuació sindical s’acostuma a situar en evitar discriminacions, degradacions, maltractament, arbitrarietats i favoritismes, i fer el possible per a que hi hagi igualtat d’oportunitats. Això, quan l’acció sindical realment funciona, cosa que no passa a tot arreu, ni a totes les organitzacions, ni a tot arreu de determinades organitzacions. I no es poc, però l’experiència ens diu que no es suficient en el nostre cas, i fins i tot por arribar a ser contraproduent. Un es troba lliurat als seus propis recursos.