Quines opcions, resten, doncs, quan la
negociació individu – organització no ha donat els fruits esperats (per
individu, s’entén)? Queda la resignació, es clar. També queda la paciència.
Potser un temps mes tard les circumstàncies canviïn. Potser s’incrementa el bagatge de mèrits del
sol·licitant, o potser canviï el seu interlocutor en la negociació, o les
directives que li arriben a aquest des de mes a dalt. Cadascú haurà d’avaluar
si paga la pena d’esperar. Esperar mai es garantia de res (deia Winston
Churchill que “el problema del llarg termini, es que a llarg termini estarem
tots morts”), les circumstàncies podrien no canviar, o fins i tot canviar a
pitjor, i el temps sempre va en contra d’aquell que aspira a canviar: quan mes
temps tot resta igual, mes difícil es que es generin dinàmiques de canvi.
Però si un no es resigna i no vol esperar, li
resta una altra sortida, i mai millor dit. Aquesta sortida consisteix, ni mes
ni menys, que enfortir la seva pròpia posició negociadora. La única forma es
deixar d’actuar de bona fe i emprendre accions que es podrien qualificar,
sempre dins de l’entorn de la relacions laborals, de “contundents”. Això no
resultarà “gratuït”: pot implicar emprendre accions que vagin en contra de la
ètica i les conviccions personals de la persona que les fa, o patir canvis
dramàtics en la seva vida que li agradaria poder evitar, però un ha de tenir
clar el seu objectiu final i les prioritats, i ha de fer-se a la idea que,
possiblement, hagi de renunciar a algunes coses. Però es que la vida adulta
consisteix en una successió de tries entre dues opcions desagradables.
La forma que te un individu que vulgui
aconseguir una promoció que la organització a la que pertanyi li nega es
buscar-la fora de la dita organització. En altres paraules, ha de buscar-se una
altra feina, una feina on les condicions siguin aquelles a les que aspira i no
aconsegueix allà on es ara. Això es mes fàcil dir que fer, però no resulta ni
utòpic, ni impossible. Si un esbrina, veurà que es una cosa relativament
corrent, habitual, especialment en aquells àmbits professionals on el talent,
el coneixement, l’experiència i les habilitats tenen cotització. Es molt
probable que a algun altre indret n’hi hagi que sigui molt mes receptiu a les
pretensions del nostre peticionari.
Si el que un pretén es, senzillament, marxar
perquè la vida (professional i personal) li resulta insofrible allà on es, i no
creu que res pugui modificar això, o be l’oferta aliena rebuda li resulta tan
irresistible, ideal i perfecta des de tots els punts de vista, la nostra
història s’acaba aquí. Ara be, en el mon real (i fins i tot en el “mon de les
paràboles”), això no acostuma a passar. Han d’haver inconvenients i
contrapartides que “espatllin” aquesta perfecció. I també es cert que en el mon
real ningú marxa de on es (on viu i treballa, s’entén) per marxar, tret de
circumstàncies molt extremes.
De forma que seguim amb la nostra història.
S’assumeix que aquesta oferta aliena es concreta, sòlida, ferma i real, no pas
hipotètica. I el sol·licitant ho ha de tenir molt i molt clar: ha d’estar
realment disposat a acceptar-la, ha d’assumir que realment existeix una
possibilitat molt seriosa de deixar la seva feina actual. Si no, res del que ve
a continuació tindrà sentit, ni tan sols podrà tenir lloc, perquè reaIment, res
haurà canviat respecte a la situació en la que, amb una ma per davant i una
altra per darrera, havia demanat el seu ascens o promoció (seguirà amb una ma
per davant i una altra per darrera).
Perquè
la nostra parabòlica història tot just es troba a la seva meitat, o poc mes. Per
a poder aprofitar totes les possibilitats que la seva recentment guanyada
posició de força li donen, el sol·licitant encara ha de donar una passa abans
de tenir totes les dades a la ma per a decidir-se a un canvi que, com ja he dit,
pot ser traumàtic i incòmode, sobretot psicològicament, perquè va mes enllà de
pures xifres i condicions materials, sinó molts altres factors. Un lloc de
treball no es només una forma de guanyar-se la vida. Es també un entorn format
per factors humans, emocionals i fins i tot legals (una autèntica xarxa) als
quals pot costar de dir adéu: clàusules contractuals (sovint determinades per
canvis en la legislació laboral), vincles personals, familiars o d’amistat,
sinèrgies i rutines establertes, estima per la tasca que fa habitualment,
comoditat de la ubicació de lloc de feina, la pura prudència o aversió al risc
(tot canvi implica un risc) i tota una infinitat de variables que condicionen
la vida professional de les persones que cal tenir en compte. Acceptar un canvi
radical es sempre difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada