La paràbola del sol•licitant d’augment de sou (II)

Quines opcions, resten, doncs, quan la negociació individu – organització no ha donat els fruits esperats (per individu, s’entén)? Queda la resignació, es clar. També queda la paciència. Potser un temps mes tard les circumstàncies canviïn. Potser  s’incrementa el bagatge de mèrits del sol·licitant, o potser canviï el seu interlocutor en la negociació, o les directives que li arriben a aquest des de mes a dalt. Cadascú haurà d’avaluar si paga la pena d’esperar. Esperar mai es garantia de res (deia Winston Churchill que “el problema del llarg termini, es que a llarg termini estarem tots morts”), les circumstàncies podrien no canviar, o fins i tot canviar a pitjor, i el temps sempre va en contra d’aquell que aspira a canviar: quan mes temps tot resta igual, mes difícil es que es generin dinàmiques de canvi.

Però si un no es resigna i no vol esperar, li resta una altra sortida, i mai millor dit. Aquesta sortida consisteix, ni mes ni menys, que enfortir la seva pròpia posició negociadora. La única forma es deixar d’actuar de bona fe i emprendre accions que es podrien qualificar, sempre dins de l’entorn de la relacions laborals, de “contundents”. Això no resultarà “gratuït”: pot implicar emprendre accions que vagin en contra de la ètica i les conviccions personals de la persona que les fa, o patir canvis dramàtics en la seva vida que li agradaria poder evitar, però un ha de tenir clar el seu objectiu final i les prioritats, i ha de fer-se a la idea que, possiblement, hagi de renunciar a algunes coses. Però es que la vida adulta consisteix en una successió de tries entre dues opcions desagradables.

La forma que te un individu que vulgui aconseguir una promoció que la organització a la que pertanyi li nega es buscar-la fora de la dita organització. En altres paraules, ha de buscar-se una altra feina, una feina on les condicions siguin aquelles a les que aspira i no aconsegueix allà on es ara. Això es mes fàcil dir que fer, però no resulta ni utòpic, ni impossible. Si un esbrina, veurà que es una cosa relativament corrent, habitual, especialment en aquells àmbits professionals on el talent, el coneixement, l’experiència i les habilitats tenen cotització. Es molt probable que a algun altre indret n’hi hagi que sigui molt mes receptiu a les pretensions del nostre peticionari.

Si el que un pretén es, senzillament, marxar perquè la vida (professional i personal) li resulta insofrible allà on es, i no creu que res pugui modificar això, o be l’oferta aliena rebuda li resulta tan irresistible, ideal i perfecta des de tots els punts de vista, la nostra història s’acaba aquí. Ara be, en el mon real (i fins i tot en el “mon de les paràboles”), això no acostuma a passar. Han d’haver inconvenients i contrapartides que “espatllin” aquesta perfecció. I també es cert que en el mon real ningú marxa de on es (on viu i treballa, s’entén) per marxar, tret de circumstàncies molt extremes.

De forma que seguim amb la nostra història. S’assumeix que aquesta oferta aliena es concreta, sòlida, ferma i real, no pas hipotètica. I el sol·licitant ho ha de tenir molt i molt clar: ha d’estar realment disposat a acceptar-la, ha d’assumir que realment existeix una possibilitat molt seriosa de deixar la seva feina actual. Si no, res del que ve a continuació tindrà sentit, ni tan sols podrà tenir lloc, perquè reaIment, res haurà canviat respecte a la situació en la que, amb una ma per davant i una altra per darrera, havia demanat el seu ascens o promoció (seguirà amb una ma per davant i una altra per darrera).

Perquè la nostra parabòlica història tot just es troba a la seva meitat, o poc mes. Per a poder aprofitar totes les possibilitats que la seva recentment guanyada posició de força li donen, el sol·licitant encara ha de donar una passa abans de tenir totes les dades a la ma per a decidir-se a un canvi que, com ja he dit, pot ser traumàtic i incòmode, sobretot psicològicament, perquè va mes enllà de pures xifres i condicions materials, sinó molts altres factors. Un lloc de treball no es només una forma de guanyar-se la vida. Es també un entorn format per factors humans, emocionals i fins i tot legals (una autèntica xarxa) als quals pot costar de dir adéu: clàusules contractuals (sovint determinades per canvis en la legislació laboral), vincles personals, familiars o d’amistat, sinèrgies i rutines establertes, estima per la tasca que fa habitualment, comoditat de la ubicació de lloc de feina, la pura prudència o aversió al risc (tot canvi implica un risc) i tota una infinitat de variables que condicionen la vida professional de les persones que cal tenir en compte. Acceptar un canvi radical es sempre difícil.