Però encara queda un capítol final, o un
epíleg, a aquesta història. Independentment de quina hagi estat la finalització
de la negociació, es produiran danys i “desperfectes” diversos, i també cal
tenir-los en compte. Si un decideix restar on estava (sota les circumstàncies
que siguin, havent o no assolit els seus objectius), qui quedarà descontenta
serà l’organització aliena que li ha fet l’oferta. Considerarà que haurà estat
utilitzada per a una maniobra legal, però no del tot ètica, i evidentment
canviarà la percepció que tenia de la persona en qüestió. Es possible, també,
que els “ecos” d’aquesta maniobra s’escampin, i llavors a aquesta persona li
serà molt mes difícil tornar a repetir la “jugada” mes endavant. També s’ha de
dir que pel sol·licitant, tot i romandre en el mateix lloc, les coses en
realitat ja no seran les mateixes perquè les relacions amb la seva superioritat
hauran canviat, a millor o a pitjor. Ell, haurà pogut apreciar que no sempre li
estan dient la veritat (perquè, de haver passat a dir que una cosa era
impossible, li han acabar concedint). I els seus gestors hauran pogut comprovar
que el sol·licitant no era una persona tan “dòcil” com es pensaven que era. O
be poden considerar que la seva “implicació” i “compromís” amb l’organització
no es incondicional. I això, molt o poc, afecta a les condicions de treball i
les relacions humanes.
En cas de que el nostre sol·licitant hagi
canviat de feina, qui guardarà ressentiment serà l’organització on treballava
abans. Li consideraran un desagraït, que s’ha aprofitat dels anys durant els
quals hi ha estat i que han contribuït al seu currículum, formació, experiència
i habilitats professionals, per a poder guanyar mes diners a un altre lloc. Per
no parlar dels secrets tècnic i industrials que pugui haver-se endut (això
podria arribar a generar plets en els tribunals). Les portes d’aquesta
organització li restaran tancades, al menys durant un temps. I es possible que
determinades relacions personals quedin irreversiblement danyades.
Fins i tot si el nostre sol·licitant acaba per
no fer res, si ni no es decideix a anar a buscar una oferta fora, o ni tan sols
es decideix a sol·licitar la promoció que es el subjecte d’aquest escrit, si es
resigna a la seva condició actual, haurà espatllat alguna cosa: a ell mateix, a
la seva autoestima i autoconfiança (indirectament, haurà transmès senyals en
aquest sentit al seu entorn i a la seva organització, els quals en prendran
nota), la qual cosa també tindrà conseqüències en el futur. El silenci davant
de determinats fets i realitats no significa que aquests desapareguin o siguin
acceptables. El no prendre una decisió es també prendre una decisió, i acostuma
a ser una decisió equivocada.
En definitiva, al final de la nostra història,
el nostre sol·licitant haurà aconseguit millores, totes, moltes o poques, però
sempre a un cert cost. El com evolucioni la seva vida laboral d’aquí en
endavant dependrà del seu caràcter, de la fermesa de les seves conviccions, del
seu ordre de prioritats, de les circumstàncies, de l’entorn, i de les
personalitats de la resta dels actors. Però res seguirà com abans, res.
I
insisteixo un cop mes: no cal prendre’s aquestes paraules estrictament al peu
de la lletra, perquè això només pretén ser una paràbola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada