Tercera qüestió: tenint en compte tot el que
he exposat fins ara, quins canvis en l’estratègia política d’ICV es produiran
(els programàtics i ideològic, per tot el que he pogut llegir fins el moment,
em semblen els adequats)? El primer es molt clar i senzill d’enunciar (però no
tant de dur a termini): el tripartit d’esquerres (PSC, ICV, ERC) com a fórmula
de govern es cosa del passat perquè el PSC, després d’algunes vacil·lacions durant
l’etapa de Maragall, ha acabat per mostrar la seva autèntica cara: la seva
fidelitat, per sobre de qualsevol altra consideració (i insisteixo en la
paraula “qualsevol”), es amb el PSOE. Se’ls ha posat a prova infinitat de cops,
i el resultat ha estat inequívoc. Ho han demostrat per activa i per passiva, i
tret de que pateixin una escissió, s’han quedat en el bàndol “unionista”. En la
qüestió nacional es troben mes a prop del PP que d’ICV, circumloquis i
dialèctica apart. Per “sort” (per a ICV), el seu mal moment en tots els
aspectes fa impossible que aspirin a guanyar cap elecció, la qual cosa “estalvia”
la “temptació” de pactar amb ells (a nivell municipal la qüestió es diferent,
es tracta, realment, d’un altre mon). Quin serà llavors el paper d’ICV? Quina
serà la seva política d’aliances? A prop de qui estem mes a prop ara, d’una
dreta catalanista liberal, o una socialdemocràcia “descafeïnada” i
espanyolista? Jo em veig molt lluny, a distàncies siderals, dels dos. I si el
nostre paper fos decisiu per a inclinar la balança en un sentit o un altre? Un
decisió difícil i incòmoda, perquè estic d’acord en recolzar a totes les forces
catalanistes (també a CiU) per a fer el màxim de força per a assolir el màxim
possible de reivindicacions nacionals (independència inclosa, tot i que sobre
això tinc molts dubtes), però no pas entrar en un possible govern d’unitat
catalanista si aquest fos presidit per algú com Artur Mas, per pura coherència.
La millor resposta a aquesta pregunta seria que aconseguíssim fer “el
sorpasso”, i passar a ser la primera força de l’esquerra, cosa certament
difícil, però si algú te una idea millor, que ho digui. I per fi, en cas de que
s’arribés a convocar un referèndum d’independència (independència, no pas
autodeterminació), i només hi hagués dues opcions, quin seria el sentit del vot
que recomanaria ICV? Aquesta es una pregunta que ens faran sovint, i hem
d’estar preparats per a respondre-la. Si la nostra resposta es fer pilotes
fora, ens quedarem de seguida fora de joc, i ens ficaran al mateix sac que als
socialistes.
I quarta pregunta: contempla ICV de debò la
possibilitat de que es produiran canvis realment profunds? El federalisme, per
a ser de debò, i per a que satisfaci a la majoria social de Catalunya, implica
canvis constitucionals, canvis molt grans, de l’estil de que a la mateixa
Constitució espanyola es reconegui l’existència de la nació catalana, que es
doni caràcter legal a alguna forma de concert econòmic, que s’obri la porta a
les seleccions catalanes i que el català segui reconegut no només com a idioma
amb els mateixos drets que el castellà, sinó com a llengua vehicular única en
l’educació, i amb tots els drets reconeguts a nivell europeu. Personalment, a
mi m’agradaria moltíssim aquesta fórmula, mes que qualsevol altra, però no veig
que això pugui ser possible perquè cal que els dos principals partits espanyols
(no només un dels dos) els doni el seu vist-i-plau. I quina seria l’actitud
d’ICV envers la independència total d’Espanya? La veu viable? Des del punt de
vista d’ICV, quins son els seus pros i contres? Tenim suficients experts en
tots els camps a les nostres rengleres: economistes, intel·lectuals,
historiadors, tècnics de l’Administració Pública, càrrecs públics, pedagogs, parlamentaris
a tots els nivells, sindicalistes, i fins i tot directius d’empresa, etc..
Poden ells elaborar algun document en el que quedi clar, i de forma didàctica
quins serien els avantatges i inconvenients?
Encara mes: en el cas d’una reforma federal de
l’Estat espanyol, que inclogués algun tipus de concert o pacte fiscal per a
Catalunya, seguiria sent viable el mateix Estat espanyol? Jo estic convençut de
que, en cas de separació (que veig pràcticament impossible, i precisament pel
que diré a continuació), la mateixa existència d’Espanya no seria viable, al
menys no pas econòmicament (i el País Basc es separaria immediatament). No
entro a valorar aquí si ho seria l’existència de Catalunya. Però en un estat
federal, amb Catalunya en possessió de gairebé tots els impostos com el País
Basc i Navarra, i amb potestat de regular-los, de on obtindria els recursos la
resta? No seria aquest un bon argument per a impedir fer qualsevol tipus de
concessió, i tancar-se en banda (com està passant ara, efectivament). I llavors
què? Existeix alguna possibilitat d’acord? Quin podria ser el punt de trobada?
I amb quina força pot negociar Catalunya? L’altra banda te tots els triomfs a
la seva ma, la legalitat, la força, i fins i tot els diners, perquè el Govern
de la Generalitat es troba en situació de fallida tècnica. Per què hauria de
fer algun tipus de concessió? Què o qui, li pot obligar? Estem, doncs, obligats
a romandre eternament tal com estem ara (esgotades les vies constitucionals i
estatutàries)? Per molts esforç d’imaginació i de bona voluntat que li intento
ficar al problema, no aconsegueixo trobar cap resposta satisfactòria.
Eugeni Barco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada