Economia (XVII)

Els acuso de renunciar als seus principis i ideals, tal com sona. Els acuso d’haver renunciat a la defensa i promoció de tot allò que es públic, col·lectiu, comunitari. Els acuso d’haver-se passat al terreny dels que propugnen que el lliure mercat, la banca privada i la liberalització, privatització i desregulació son eines pel progrés i creixement econòmic, i indirectament, per la justícia i cohesió social. Per si soles, ja hem vist que, socialment, només provoquen degradació. Econòmicament, només prosperitat (molta) per uns pocs. Els acuso d’haver renegat de totes aquelles polítiques i eines que l’actual marc legal permet aplicar per tal de posar fre al domini absolut del mercat i les seves conseqüències. Els acuso d’haver decidit, en contra de les idees que defensaven de bon començament, que l’afany de lucre ha de ser un factor mes important i poderós que no pas les lleis, les institucions, els organismes públics i l’acció del govern (i de fer-ho possible, que es pitjor). Els acuso d’haver renunciat al que era el seu principal tret distintiu, la construcció, creixement, consolidació i defensa de l’Estat de Benestar, i en conseqüència, els acuso tanmateix d’haver igualat i equiparat la seva política econòmica, la seva visió econòmica del mon i de la societat, a la dels liberals i conservadors. Els acuso d’haver-se convertit en còmplices i aliats dels poders financers i empresariats privats, en els seus instruments, els seus braços polítics, en els seus executors. Els acuso d’haver-se convertit en allò que es van convertir els liberals dels segles XIX i XX: sense qüestionar el model socio – econòmic, renunciant a qualsevol tipus de reforma estructural o institucional, en distingir-se de la dreta només en matèria de drets i llibertats, en conformar-se en convertir en llei allò que ja es una realitat al carrer, però en cap cas, en prendre la iniciativa i a atrevir-se a reivindicar nous drets i llibertats. Els acuso d’haver-se convertit en liberals ells mateixos, en “incolors”, en “asèptics”, “insípids”, planers, insubstancials. En el seu afany (o potser es complex d’inferioritat?) de convertir-se en “respectables”, “fiables”, “ponderats”, pragmàtics, realistes, flexibles i “força de Govern”, hem arribat a l’extrem de que hi ha socialistes que es converteixen en presidents del FMI, presideixen el consell d’administració de molts bancs (privats), i de ser un autèntics “campions” a l’hora de retallar drets laborals i socials, i uns excelsos “facilitadors” per a que el lliure mercat faci de les seves per tot arreu. I obeint sense la menor residència les seves exigències, incloent modificacions constitucionals a tota pressa, d’amagatotis i amb opacitat, sense debatre, sense exposar, sense explicar, sense justificar, sense preguntar.

Seré oportunista un cop mes: Marx va parlar de “superestructura”, per a referir-se a que els models de societat, sistemes de lleis, drets, llibertats i costums es trobarien sempre condicionats pel model econòmic, per les relacions existents entre els factors productius. Va enunciar aquesta llei en un moment en que, a Europa, encara hi havia països i societats en els quals les economies encara tenien trets medievals i feudals, i per tant, les seves societats tenien encara trets medievalitzants, malgrat disposar de ferrocarrils i telègrafs. D’altres estats, ja tenien una economia capitalista liberal i tenien, per tant, una societat capitalista liberal. Crec que queda clar el que vull dir: una societat basada exclusivament en el lliure mercat i on sigui el liberalisme el que “reguli” les relacions de producció, no pot, de cap de les maneres, tenir un sistema de serveis públics sostenibles, i per tant, no pot tenir Estat de Benestar. No es pot executar una política econòmica que apunti en un sentit, i una política social que apunti en sentit contrari (o perpendicular).

Es conscient de que la principal crítica que es pot fer d’aquest model (aquest Estat o ens transnacional “garantista”, que pugui sostenir l’”Estat del Benestar”) es la seva manca de viabilitat econòmica: en un mon globalitzat, i amb suficients indrets i escletxes per a fer circular el capital fora de l’abast de les agències tributàries, no seria possible recaptar prou recursos per a sostenir el gran “aparell” estatal que seria necessari. La pressió fiscal es faria insostenible per a aquells que no estiguin en condicions de fer servir els dits indrets i escletxes per a “esmunyir-se”. El Gran Capital, les grans inversions privades, els grans patrons es trobarien mes inclinats a desinvertir i marxar a indrets mes “favorables”, i l’activitat econòmica cauria en picat. Els mes febles, els assalariats, autònoms i pimes estarien mes perjudicats que no pas beneficiats. Be, el que puc dir, es que qui faci servir aquesta crítica es troba infectat pel “virus liberal” (o “neoliberal”). Aquesta “infecció” li impedeix de mirar mes enllà dels esquemes i les rutines mentals als quals ens hem anat acostumant (uns mes que altres) durant les últimes dècades.

De diners, n’hi ha, ja s’ha dit abans. Tothom ho reconeix. N’hi ha diners suficients per a finançar qualsevol cosa. Cal voluntat política per a fer-los sortir, i de posar-los al servei públic.