La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (VII)

La dictadura franquista hauria pogut sobreviure al dictador, perquè el seu aparell repressor i institucions van quedar totalment intactes a la seva mort, i el seu successor designat va heretar tots els seus poders. Tots els països que tenien relacions diplomàtiques amb el règim franquista van reconèixer el nou règim. Els Estats Units, els únics que tenien algun instrument de força recolzant la seva acció diplomàtica, no van realitzar (oficialment) cap declaració exigint reformes democràtiques de cap tipus. Però en canvi, sí que van tenir lloc importants mobilitzacions i manifestacions populars, en algun cas amb resposta violenta per part de l’aparell repressiu, símbol de que les coses no es podien mantenir en el mateix estat. I això que la situació econòmica no convidava a l’optimisme, al igual que la història recent. I malgrat tot, en tres anys, Espanya ja tenia una Constitució totalment democràtica, i força avançada, totalment equiparable amb la de qualsevol país europeu. I set anys mes tard, entrava amb ple dret a la Unió europea, en peu d’igualtat amb tots els seus membres. No es objectiu d’aquest text l’anàlisi dels “motors” i mecanismes que van permetre l’arribada de al democràcia, però que cal dir que absolutament totes les pors van resultar ser totalment infundades. Es cert que la dura repressió i el furibund discurs anticomunista del règim va fer que, per reacció, l’etiqueta o al menys el “posat” de comunista assolís una certa popularitat, però el pes electoral dels partits comunistes va resultar ser menor del esperat, i la seva acció política va resultar extremadament responsable i va provocar mes aviat consens que no pas inestabilitat. Avui dia ningú al mon sencer posa en dubte la capacitat dels espanyols per a viure en democràcia, cosa que sí es feia trenta anys abans.
Per què, llavors, tantes reticències envers les revoltes que sacsegen els països àrabs? Per què aquesta negativa a donar-los l’oportunitat de viure en democràcia, o al menys d’intentar-ho? Per què aquesta aposta pels interessos econòmics d’Occident per sobre dels drets humans? Per què aquesta manca de decisió per a acabar amb les dictadures? Per què costa tant posar en marxa els mecanismes que existeixen per a ajudar als oprimits? Hi ha realment tanta por de que els islamistes guanyin unes eleccions lliures i implantin un nou règim com el d’Iran, causant un terrabastall a tota la Mediterrània i l’Orient Mitjà, i tallant l’aixeta del petroli? Hi ha realment anàlisis seriosos que indiquen que això es possible? Es totalment inevitable? No paga la pena de córrer el risc? No es molt millor per a tothom (Occident, Israel, els palestins, i els mateixos àrabs de tots el països) que la regió estigui poblada per democràcies? Sota el meu modestíssim punt de vista, paga molt i molt la pena: un cop hi hagin països àrabs democràtics, caldria potenciant-los, signant tractats comercials amb ells i no pas amb les dictadures que podrien restar. De fet, caldria tancar totalment l’aixeta amb aquestes últimes, fent-les boicot, arraconant-les. I evidentment, no venent-les armes. Amb una part dels països àrabs del costat d’Occident, les dictadures àrabs caurien de seguida. Les mes important es la de l’Aràbia Saudita, que a mes es la mes integrista de totes, varis punts per sobre de la d’Iran. També es la que te mes petroli. Però si no el pogués vendre, el seu règim no duraria ni un matí.