La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (I)

Un cop mes, la Història ens ha sorprès. Del lloc mes inesperat, del indret mes improbable, d’aquells de qui no s’esperava res, ha sorgit una espurna d’una lluentor inconcebible, que ha crescut i s’ha enfortit, i s’ha convertit en un sol d’allò mes càlid i esplendent. Els àrabs s’han posat en peu, han aixecat la seva peu, han exposat valentament els seus pits, han decidit apostar la seva vida per una causa per la qual realment paga la pena lluitar, i han deixats bocabadats a tothom. Realment a tothom: des dels experts occidentals en geopolítica, fins als fanàtics jihadistes mes retrògrads, passant pels governs del mon sencer, avaladors incansables, per por, interès, acomodament i pragmatisme, del “status quo”. Tots s’han quedat realment sense res a dir.
A Occident havia “calat” el missatge de que tots els àrabs, sense excepció ni matisos, eren una mena de “massa opaca”, un “ramat amorf”, una “multitud passiva”, un col•lectiu estrany, esquerp, obscurantista, de costums, cultura i religió estranyes (pel occidental mitjà), obscurantistes i retrògrads, potencialment hostils i perillosos per a Europa i el mon occidental. No era una qüestió de propaganda o “bombardeig” informatiu: durant a prop de catorze segles, el mon cristià i musulmà havien estat enemics implacables. Les, a una i altra riba de la Mediterrània, enfrontament que només havia passat a un molt discret segon pla durant les dècades centrals del segle XX, amb l’adveniment de la Guerra Freda, i el desplaçament de la dialèctica i l’enfrontament a un altre eix. Desapareguda aquella, les coses han tornat, i amb sorprenent velocitat, a on sempre havien estat. Els que passava era que, des de començaments del segle XX, ja no quedava en pau cap gran potència ni àrab ni musulmana, i des de llavors Occident ja no mirava al conjunt dels àrabs com una amenaça directa, ni un perill concret, ni tan sols un agent capaç d’iniciatives pròpies. El sentiment predominant era de superioritat, menyspreu i d’ignorància, com si fossin una molèstia abans que qualsevol altra cosa. Els àrabs, tant individual com a col•lectivament, eren vistos com a endarrerits, empobrits, incompetents per a tot, anàrquics, imprevisibles,arrauxats, ingovernables, i sobretot, gens de fiar. Els àrabs eren un mon apart, vivien per a ells mateixos, feien la seva, i “no interessaven” per a res a Occident, excepte per dues qüestions molt concretes: el subministrament d’hidrocarburs i les possibles amenaces terroristes. Be, el tema d’Israel i Palestina reapareixia molt de quant en quant, però en realitat no era un problema que tingués efectes pràctics sobre la política de cap país occidental (ni cap país no àrab), en el sentit de que el poble palestí no tenia cap “padrí” amb capacitat d’influència. A la fi i a les postres, també eren àrabs, amb tot el que això significava.
Occident tenia des del segle XV la seva forma de “tractar” als pobles no europeus i als territoris fora del Vell Continent: colonialisme i imperialisme. Les regles eren sempre les mateixes: màxim profit econòmic, i mínims (o cap ) escrúpols morals. La configuració del Tercer Mon que coneixem avui es conseqüència directa i immediata dels tràfec i afanys de les potències europees en el seu repartiment del botí, ignorant totalment ni tan sols l’existència de la població autòctona (a menys que la població autòctona constituís també un factor per a treure’n profit). L’existència de fronteres perfectament rectilínies, traçades amb esquadra i cartabó sobre la taula d’algun despatx, a milers de quilòmetres del lloc de la seva aplicació, per tant de gent que mai hi havia estat, es la prova mes evident d’aquest fet. També s’ha de dir que les circumstàncies jugaven en favor dels europeus: només a Europa havia tingut lloc la Il•lustració, només a Europa havia hagut la Revolució Industrial, només a Europa havia tingut lloc la Revolució Científica, només a Europa havien hagut lloc les revolucions democràtico-liberals, només a Europa s’havien arribat a formar els estats nacionals, mentre que als territoris colonitzats només hi havia tribus històricament enemistades entre elles, amb , divisions culturals i religioses irreductibles, una població en general escassa i amb una economia en conjunt pròpia de l’Alta Edat mitjana. I els àrabs, a sobre, estaven a l’abast de la ma, a l’altra banda un mar fàcilment accessible i encara mes fàcil de creuar. Era com robar-li una joguina a un nen petit. A l’imaginari col•lectiu els àrabs (com la resta de totes les persones no europees) es van convertir en uns éssers desvalguts, febles i impotents que no tenien mes remei que acceptar el domini, control i superioritats dels europeus. Era el seu “destí històric”.