Què està passant aquí? (I)

Efectivament, aquesta es la pregunta del milió de dollars, que em ronda pel cap des de el passat 11 de Setembre, i per la qual no tinc respostes. I que espero que algú, amb mes informació, mes dades, mes visió, mes enteniment, mes intel·ligència o mes contactes que jo em pugui contestar.

He de dir, abans que res, que el dia en qüestió jo no hi era a Barcelona, ni tan sols era a Catalunya. Havia anat a passar el Pont de la Diada fora, aprofitant les restes de temps estiuenc. Aquest ha estat el meu costum els últims anys, sempre que les dates fossin propícies. Així, el 11 de Setembre de 2001 em va agafar, literalment, sota terra: en els moment en que els avions s’estavellaven contra les Torres Bessones a Nova York, jo hi era, visitant la cova de Bramabiau al Massís Central Francès. No en vaig saber res del tema fins que vaig creuar la frontera a La Jonquera, hores mes tard, i vaig posar la ràdio. El que vaig sentir em va semblar, inicialment, o be un programa de ficció, o la discussió de l’argument d’una pel·lícula, cosa ben estranya perquè Catalunya Informació (que es el que acostumo a escoltar per a posar-me immediatament al dia de com està tot) no acostuma a dedicar-li tant de temps a aquestes coses. Quan vaig sentir que RNE parlava també del tema, vaig començar a adonar-me de que es tractava d’un esdeveniment reial, i que era mes increïble que qualsevol guió o argument de ciència-ficció.

Doncs be, aquest any, vaig romandre durant quatre dies (dels quals vaig gaudir totalment) al si de la Castella mes “profunda”, a la província de Burgos, a on les notícies sobre els preparatius de la manifestació arribaven només en petites dosis, si es que arribaven. Jo ja sabia que la d’aquest any seria diferent a les dels altres, sabia que s’havien estant fent grans preparatius, sabia que aquest cop els grans partits catalanistes s’hi estaven implicant de debò, però seguia sense tenir clar fins a quin nivell d’assistència es podria arribar. Doncs be, el dia 11, dimarts, era l’últim dia del pont, i el dia de la tornada. No vaig sentir la ràdio ni veure la televisió en tot el dia. A mig camí, si fa no fa, entre Saragossa i Lleida vaig posar, com de costum, Catalunya Informació, i llavors vaig rebre, i de cop, la impressió que representaven les marejants xifres de l’assistència (vaig quedar estabornit quan vaig sentir “un milió i mig”, i encara no m’ho acabo de creure), el mar de banderes estelades, i  el lema de la reivindicació, totalment inequívoc (mai en la història de Catalunya una quantitat tan gran de persones s’havien reunit per a reclamar un estat propi, sense ambigüitat possible). Estava tornant a un país que no semblava ser el mateix que havia deixat només uns dies enrere, o no era el país la imatge del qual jo creia percebre fins aquell moment. I la informació, imatges, dades i sensacions que m’han estat arribant des de aquell moment, i fins el moment d’escriure aquestes línies no han fet mes que confirmar-me de que Catalunya ja no es el mateix país que jo coneixia, o que creia conèixer.

Opinar i dir coses ho pot fer qualsevol. Però fer-ho amb coherència, sense fer el ridícul i no quedar desmentit a l’instant per la realitat i l’evidència es una cosa molt diferent. Pretendre fer política, i a través de la praxi i el discurs, influir sobre el mon, la societat i l’economia, i la realitat de Catalunya implica, abans que res, i en primer lloc, conèixer be el terreny que es trepitja, com es la realitat amb la qual es vol interactuar per a influir sobre ella en un sentit o un altre, quin es el tarannà del conjunt de la ciutadania, saber de quin costat bufa el vent. Doncs be, aquest es el meu problema ara mateix. Em trobo perdut, desorientat, desubicat, flotant a la deriva. Les meves certeses (no totes, però si moltes) han desaparegut, sento que el terra es mou sota els meus peus. Tinc la rara sensació de que ha estat tot el país el que s’ha mogut, encara no se exactament cap a on, mentre que jo no m’assabentava, i per això, quan he sortit al carrer, m’he trobat amb que no reconeixia el paisatge.

Així que, per a tornar-me a orientar, i ajudar a orientar-se a aquells que puguin estar en la mateixa situació que jo, deixo anar algunes preguntes, les respostes a les quals m’agradaria molt conèixer.