Economia (IX)

Avui se sap, per exemple (però els diaris econòmics no son molt proclius per a parlar del tema), que els bancs (privats) alemanys (i d’altres països) van decidir concedir molts crèdits a Grècia per a finançar la compra d’armament. Pels bancs, i sobre el paper, representava un negoci rodó: demanaven diners al BCE, a baix interès, i els prestaven a l’Estat grec, a un tipus d’interès molt mes alt. Les obres, contractes i negocis generats al voltant dels Jocs Olímpics de 2004 també van “col·laborar” a despullar a les arques públiques: els contractistes, intermediadors i comissionistes  es van fer d’or a base d’imposar preus altíssims per qualsevol obra o servei (el mercat, sempre el mercat lliure!), i l’Estat Grec ho va acceptar, resignat, confiant en que pagava la pena i que l’economia en general en sortiria beneficiada. Però només va sortir beneficiada l’economia d’uns quants. La quantitat de diners que es va en pagar nòmines als funcionaris es desorbitada i no es comparable, ni tan sols en xifres absolutes, amb cap altres país europeu. Si, n’hi ha masses, i tot es conseqüència del seu sistema polític (un cop mes el bipartidisme!) i el costum, convertit en llei no escrita, de convertir en funcionari (funcionari, ho he dit be, no pas interí, ni “endollat”) a tot militant, familiar, amic i fins i tot votant afí (important: no tots els partits grecs (n’hi ha mes de dos partits, a Grècia) hi participen d’aquest “assalt” reglamentat a l’aparell de l’estat, ni tots els funcionaris han aconseguit el seu lloc de treball per aquesta via). L’Estat grec es va endeutar fins a l’extrem de que va arribar un moment en que ja no podia pagar els seus deutes amb els bancs estrangers. No tenia on demanar mes diners perquè se li exigia un interès exorbitant. Només li quedaven tres sortides. La primera, era declarar-se en fallida. Significava que deixava de pagar els seus deutes, però significava que tot l’aparell de l’Estat grec deixava de pagar. En altres èpoques, era fins i tot factible, però per a un país de la Zona Euro no ho es perquè compromet la credibilitat d’una moneda comuna que es imprescindible per a països molt mes poderosos i mes pròspers. La segona opció era la sortida de l’Euro, la qual cosa significava que la Moneda Comuna, tot i que afectada, quedava mes o menys com estava (es clar que s’hauria de veure què deien al respecte “els mercats”). Es clar que aquesta sortida, tot i que solucionava alguns problemes, era un “salt al buit”, una aposta sense cap garantía, i que podia implicar la destrucció de l’economia grega (sempre en funció del que dirien al respecte “els mercats”). La tercera opció es la que, després de molts dubtes per part de tothom, s’ha acabat implementant, o al menys, s’hi està en camí. Es el que es coneix “el rescat”. Però no es exactament el que normalment es pot deduir dels titulars dels diaris. No es tracta de que algú (alemany) arribi a Gràcia amb un carregament d’Euros i es dediqui a pagar les deutes de l’Estat grec, mentre dona pessigades als seus governants i els explica què han de fer per a que no torni a passar. No. A Grècia, com a tal, no li correspon ni un bitllet petitet d’aquesta gran operació. A qui se li donen els diners es als bancs (majoritàriament alemanys, i també d’altres països) que tenen títols (ja sabeu, aquells paperets on es diu que es pagaran diners) de deute grec. Amb aquests diners, els bancs podran tornar els seus propis deutes a altres bancs, i al BCE. A Grècia se li imposen unes condicions draconianes (mai millor dit) que condicionaran la seva economia, governi el partit que governi, durant molts anys (dècades), per a forçar-li que dediqui prou proporció dels seus ingressos per a pagar el seu deute als bancs. I aquests mateixos bancs, ja amb liquiditat, i amb garanties de que els préstecs seran efectivament tornats, refinançaran deutes i facilitaran crèdit per a que l’economia grega no quedi “gripada”. Això, i no altra cosa, es un “rescat”.

El cas espanyol no es exactament igual, però va pel mateix camí. El volum total del deute representa xifres encara mes marejants, però la seva proporció respecte al PIB no es tan gran com a Grècia. Inicialment, es parlava només de “rescat de la banca” (per part del BCE), mentre que el deute públic es podia anar pagant sense demanar recursos addicionals. Però a mida que avançava l’estiu (de 2012), la situació ha anat a pitjor. Malgrat els anuncis de noves retallades i de noves pujades d’impostos i taxes, “els mercats” no han “afluixat”, i progressivament han incrementat la taxa d’interès amb la qual prestaven els diners. I finalment, el Govern espanyol ha hagut de demanar el “rescat” (o la “intervenció”), tot i que sempre evitant fer servir de forma explícita aquesta paraula (la qual cosa, a aquestes alçades, ja no te rellevància). En realitat, el “rescat bancari” i “la intervenció” formen part d’un mateix tot, perquè la banca espanyola ja havia estat “rescatada”, i ho ha estat pel propi Estat, que ha gastat xifres enormes per a “tapar” els forats de moltes entitats, la major part d’elles, “entrampades” en negocis immobiliaris fracassats, i en hipoteques que no es poden pagar. I aquest “recat” es el que ha provocat que el propi Estat hagi vist incrementat el seu volum de deute, fins a l’extrem de que ara mateix no el pugui pagar.