Economia (XV)

Setena conclusió: confiar cegament en que el sagrat mercat per a aconseguir la fita de la plena ocupació, o al menys una reducció significativa de l’atur es, avui (2012), i fa cent anys, una forma no només de rentar-se les mans en aquesta qüestió, sinó deixar anar un torpede contra totes les conquestes socials (i també polítiques, i econòmiques) assolides en l’últim segle, i un greu atemptat contra la cohesió social. Els Estat i Governs liberals (i també els que son, formalment, no liberals) exhibeixen amb orgull els llocs de treball, o les perspectives de llocs de treball, que es creen sense intervenció directa seva, i proclamen que son exemples de que “l’economia funciona”. En realitat, es una forma de reconèixer les seva absoluta incapacitat, impotència i el que es pitjor, la seva absoluta manca de voluntat d’actuar per a solucionar un problema que no només es un problema econòmic, sinó un greu incompliment d’un dret fonamental, com es el dret a una feina i un salari digne. Fa ja dues dècades que es senten frases com: “la millor política social es crear llocs de treball”, “es millor tenir feina que tenir drets”, “no es pot deixar passar cap oportunitat”, “cal flexibilitzar”, “cal treballar mes”, “cal eliminar obstacles per a que es creï ocupació” (no son frases de fa cent anys, sinó recents; la última, es d’un cap de govern i secretari general d’un partit suposadament d’esquerres). Hem acabat per assistir a l’espectacle de veure com dos governs regionals (molt liberals tots dos, això si) s’enfronten en una mena de subhasta (de drets) a la baixa per a aconseguir atreure a un inversor estranger de credencials (també judicials) molt dubtoses com a principal remei per a reduir la taxa d’atur. Que un govern no disposi d’ absolutament cap instrument (propi) per a solucionar el principal problema dels seus ciutadans es vergonyós. Que es limiti a esperar a que “passi alguna cosa” frega la criminalitat. Be, en realitat no es cert que no es faci res de res: es fa el que els mercats demanen i no poden fer perquè per sort encara no tenen capacitat legislativa per ells mateixos, es a dir, eliminar drets i llibertats. I un cop fet això, el govern de torn es seu a esperar, un cop mes, a que “passi alguna cosa”. Això ja no es indiferència davant de la sort del aturats: es totalment dolós. Seguiria sent dolós, i ètica i fins i tot històricament condemnable si donés resultat, però el fet cert es que no dona cap resultat. L’atur persisteix, i tendeix a créixer. Només un curt de gambals, un total incompetent o un fanàtic desproveït de la menor capacitat de raciocini insistiria en adoptar contínuament mesures que no donen resultat. Si estiguéssim en una guerra, el símil seria ordenar atacs frontals contra una posició fortament defensada  sense importar les baixes, i així fins a fer caure la totalitat dels efectius disponibles. En el nostre cas, els “efectius” son de dos tipus: persones a l’atur, i drets laborals i socials, tant de les persones aturades, com els dels que tenen feina. Per a solucionar el problema de l’atur, cal prendre mesures valents, enèrgiques i decidides, però no en el sentit en el que ens hem acostumat (resignadament) últimament. El “valor” i l’”energia” els ha de demostrar l’únic agent econòmic capaç d’actuar a banda de les corrents, cicles i “humors” del mercat, el mateix Estat (o ens supranacional), i el “subjecte” de les dites mesures ha de ser el mateix mercat. L’Estat s’hi ha de presentar, i arribar fins a on calgui. Exemples històrics n’hi ha molts, i molts son els exemples d’Estats democràtics de dret que ho han fet, i amb ple èxit (insisteixo en el caràcter “democràtic” i “de dret” de les mesures: l’atur no es pot solucionar “a costa del que sigui”). Naturalment, donat el greu problema d’endeutament públic existent, aquesta no pot ser una mesura aïllada. Però si s’apliquen de forma conseqüent les primeres sis conclusions a les que he arribat, llavors sí que seria perfectament factible.

El corol·lari de tot plegat, es que la premissa d’Adam Smith de que la recerca del benefici propi redunda en la consecució del be comú ha demostrat ser certa només com a excepció, i en un termini de temps limitat. En general, i a mig i llarg termini, la recerca del benefici propi porta a això, al benefici propi (empre a costa dels altres), o al fracàs (no sempre els negocis surten be) i la ruïna (depenent de la sort, la diligència, del context i del punt de partida). Confiar en la “llei d’Adam Smith” per a solucionar tots els problemes individuals i col·lectius (econòmics i socials) es una ingenuïtat pels que pateixen les conseqüències d’aquests problemes (que son “els de sempre”), i una irresponsabilitat molt gran (exagerant, jo diria que frega el genocidi) per part d’aquells que tenen la responsabilitat de solucionar-los (els governants). L’autor, per dir-ho clarament, es nega a assumir que els seus drets, llibertats i el seu propi benestar es trobin totalment condicionats, i de forma biunívoca, a que algú, en algun indret del mon, i no necessàriament en el mateix moment (i no importa qui), faci un cabàs de diners. L’autor assumeix, accepta, i troba just i lògic que el seu benestar i riquesa i fins i tot nivell de llibertats siguin conseqüència del seu esforç, talent, coneixement, us del temps i decisions que ha pres (fins i tot de la sort), i de la mateixa manera accepta que la seva desgràcia i misèria sigui conseqüència de la manca de traça, vicis, desídia, mandra o incapacitat per a prendre decisions (per això es considera un existencialista a ultrança), però es nega a que la seva existència estigui governada per un factor que es troba totalment fora del seu abast, que es l’afany de lucre d’algú llunyà i de qui ni tan sols coneix l’existència, i qui no ha de donar raó a ningú de les seves accions i decisions.