Economia (XVIII)

Tot el que s’esmenta a continuació (que només son exemples) s’ha de fer, com ja he dit abans, a nivell d’Unió Europea, o del contrari no serviria de res. O anem cap a una harmonització fiscal europea, o la Unió europea es convertirà en una simple zona de lliure canvi, un mercat únic, per molts discursos altisonants i declaracions institucionals es facin en sentit contrari. El punt de partida seria, sense dubte, un increment de la fiscalitat, i especialment sobre aquelles rendes prevenients de les transaccions financeres. Una taxa sobre tota transacció financera que no estigui acompanyada d’una prestació serveis o intercanvi de bens, es a dir, per a gravar l’especulació, seria molt benvinguda i no admetria cap argumentació en contra (excepte d’aquells que perdrien guanys, es clar). La limitació dels beneficis que proporcionen els “paradisos fiscals”, gravant a les societats i dipòsits domiciliats als mateixos seria un altre pas. Cal perseguir el frau i la evasió fiscal (a la qual cosa ajudaran les coses ja esmentades en aquest mateix paràgraf), i centrar-se en el grans defraudadors. Impost sobre les grans fortunes (en el cas espanyol, també les futbolístiques, les borbòniques i les eclesiàstiques). Banca Pública, encara que sigui a costa de part del mercat de la Banca Privada. Empreses públiques, en el cas de que manquessin empreses privades. Nacionalitzacions (quina paraula!), si la situació ho requereix. L’Estat es ben capaç de fer-ho, te els instruments suficients, només cal fer-los anar. Immediatament s’aixecaran les clàssiques veus en contra: ”afany recaptador”, “afany intervencionista”, “afany supervisor”, “afany regulador”. Doncs si, exactament d’això es tracta. Cal que l’Estat (o ens supranacional, que ben podria ser la mateixa Unió Europea) es doti de prou recursos per a poder actuar després. Quan hi ha diners a les arques pròpies, quan el finançament no depèn en exclusiva dels “mercats”, la força de les Administracions públiques es multiplica. Les possibilitats de fer coses s’incrementen, les lleis tenen mes força, la capacitat de fer-les complir també. En definitiva, no es cap revolució. Es posar a l’Estat de Dret davant del Mercat, i de fer-ho guanyar.