Economia (VI)

Per a poder equilibrar el seu pressupost, i fer front a les pressions per a gastar mes i mes, calen recursos econòmics, i es aquí on es desequilibra la balança. Durant les últimes dècades, a les Administracions els ha costat mes que mai recaptar diners. La forma tradicional de recaptar diners eren els impostos (també les taxes duaneres, però aquestes ja son cosa del passat), però la tendència ha estat a congelar-los, a reduir-los, i a mes, oferir possibilitats per a “evadir-se” del seu pagament (paradisos fiscals (Luxemburg, sense anar mes lluny, i membre fundador, sempre ha estat un paradís fiscal, i mai ningú ha dit res en contra; Suïssa i Andorra, per a posar dos exemples, també ho son, i tot i que no son membres de la Unió europea, mai han hagut problemes per a que el capital circuli lliurement a través de les seves fronteres), “enginyeria” fiscal, exempció de tributs, deslocalitzacions, etc.). La pròpia Unió Europea contemplava una infinitat de “mecanismes”, totalment legals, per a eximir de càrregues fiscals a determinades tipologies de contribuents, concretament aquells que havien de pagar quantitats mes grans en relació amb els seus ingressos, que també eren les mes grans en xifres absolutes. Com a resultat, i les dades no menteixen, qui ha passat a suportar el gruix (en xifres totals) de la càrrega impositiva han passat a ser les rendes del treball, els autònoms i els petits empresaris, ja que per a ells, no hi ha “previst” cap “escapatòria”. Això, quan l’activitat econòmica anava “vent en popa”, no era especialment preocupant (excepte per la seva dimensió ètica), i de fet, la “ideologia” que hi havia darrere d’aquesta “desfiscalització” era que l’expansió de l’activitat econòmica “compensava” el fet de que no es paguessin els impostos que s’haurien de pagar. Però quan les coses van començar a anar malament, el panorama va canviar. Els recursos dels Estats, van baixar perillosament. I com pots aconseguir diners si no els tens? Doncs com qualsevol particular: demanar diners a crèdit.

I a qui li pot demanar diners un Estat? Doncs a les mateixes instàncies que qualsevol ciutadà de a peu: a un banc. Donat que ja no queda el recurs d’imprimir els diners que fessin falta, la única “finestreta” que queda es la de la banca privada. En general, a qualsevol banc, tret del BCE, que només pot prestar diners a altres bancs. Els Estats, en general, no demanen diners directament, sinó que fan una operació anomenada “emetre deute”. En essència, es tracta d’imprimir paperets, que no son altra cosa que contractes, en els quals es promet els diners que costa cada paperet, mes uns interessos, passat un temps (que generalment es mesura en anys). Es un producte que tradicionalment ha estat molt atractiu pels inversors, ja que, tradicionalment, els Estats pagaven sempre perquè, tradicionalment, els Estats sobirans no podien fer fallida, excepte en casos molt extrems, i generalment només al Tercer Mon.

La banca, com tota empresa privada, te com a màxima finalitat obtenir guanys. A llarg o a curt termini, però ha d’aconseguir guanys. I de fet, sempre aconsegueix guanys. Fins fa mot poc, estàvem acostumats a llegir, o sentir notícies, sobre el milers de milions d’Euros de beneficis que havia aconseguit un o altre banc. Fins i tot altres entitats, com les Caixes d’Estalvis, que no tenien accionistes, els estatus de les quals no els obligaven a una gestió que produís guanys, també tenien guanys multimilionaris. No hi ha res a dir en contra d’aconseguir guanys i beneficis (sempre que s’acompleixi la llei, naturalment). Però sí que hi ha alguna objecció (en principi, només moral) contra el fet de que, per definició, els diners que es fan servir per a operar i aconseguir guanys son tots prestats (doncs provenen de dipòsits), i que no es paga pràcticament res per aquests préstecs (una mica si es reben els diners del BCE). Es una cosa que només pot fer la banca, i ningú mes. Però resulta que les normes, els costums, les pràctiques habituals i naturalment la llei han permès als bancs anar massa lluny.

Tothom ha sentit les explicacions que s’han donat sobre com van “petar” l’anomenada “bombolla immobiliària”. Els bancs van ser massa “alegres” concedint crèdits per a l’adquisició i la construcció d’habitatge. Ja hem vist com es poden “multiplicar” els diners. Els habitatges, històricament, sempre han estat un valor molt segur, perquè encara que el crèdit (hipotecari) no es pogués pagar, sempre quedava l’habitatge mateix, que era un actiu “tangible”, i que, teòricament, es podia convertir fàcilment en diners (venent-ho a algú altre, es clar), amb la qual cosa tot tornava a la normalitat. La “bombolla” es basava també en una asseveració que es considerava certa com un axioma matemàtic, i que va demostrar ser totalment fals: que la propietat immobiliària mai baixaria de preu. El mateixos bancs, amb la seva experiència, i la seva proverbial prudència, devien saber abans que ningú que el motor del “negoci” era l’expansió contínua del crèdit, una cosa que, matemàticament, no es podia sostenir indefinidament. Però l’impuls irrefrenable d’aconseguir mes guanys (i no deixar que la competència guanyés terreny) va poder mes, i un bon dia tot es va acabar.