Economia (IV)

Una de les conseqüències (però que no eren obligatòries) dels Tractats de Maastricht i de Amsterdam, i de l’aparició de la Moneda Única, es la total desaparició de la Banca Pública, i no només dels Bancs Centrals. Ja que la potestat d’emetre moneda ja no es troba en mans de cada Estat, desapareix la principal funció per la qual van ser creats els Bancs Centrals. Si, es cert, el Banc d’Espanya segueix existint, però de banc, només li queda el nom: les seves funcions ja no son ni bancàries, ni financeres, sinó de supervisió, administratives i legals. Es, essencialment, un ens que es dedica a “vigilar” els altres bancs i caixes, controlar la seva salut financera, aplicar la legislació i fer d’àrbitre en tot el que pertoca a fusions i compres (i també les fallides). Però no té dipòsits, ni fa préstecs a ningú, ni en pot sol.licitar. No te ni un Euro les seves caixes fortes, ni ningú hi pot obrir un compte. Be, també existeix una “finestreta” que sí es una cosa semblant a la banca pública, i que es l’Institut de Crèdit Oficial (a Catalunya existeix també l’Institut Català de Finances). Fa préstecs a empreses, però no a altres bancs. La resta de la banca, es privada, ja que a les últimes dues dècades s’ha seguit rigorosament una de les normes no escrites (però invariablement aplicades) de la economia liberal: l’Estat no ha de fer competència a la empresa privada. Per tant, tota la banca que havia arribat a estar en mans de l’Estat, ha estat privatitzada. En realitat, això no es així exactament, i una mica mes endavant hi tornarem.

La potestat d’emetre moneda, o el que abans es deia “política monetària” te una enorme importància. Es un element central de tota política econòmica (però no l’únic, es clar), o al menys ho era fins l’aparició de l’Euro. Donaré un parell de breus pinzellades sobre una cosa que ja no existeix (al menys, a la zona Euro). Quan jo estava a la Universitat, em van explicar que l’únic ens que no pot fer fallida mai, es un Estat sobirà. Per què no? Doncs perquè era l’únic a qui no se li acabarien mai els diners, i això era perquè tenia la potestat (legal) de fabricar tants diners com li calguessin. Podia emetre moneda, i en la quantitat que li fes falta. Això significava que, arribat al límit dels seus recursos en un moment donat, li quedava la solució d’imprimir els diners que li fessin falta per a pagar el que calgués. Això, naturalment, no era una solució perfecta perquè tenia les seves conseqüències. La primera d’aquestes conseqüències era un augment de la inflació, i la pèrdua del valor de la seva moneda (es per això que aquesta operació s’acostumava a anomenar “devaluació”). Però l’Estat no feia fallida (no podia), seguia sent solvent, podia pagar els seus deutes. Podia tenir problemes per a pagar deutes que contragué a l’estranger, i per a pagar el que s’anomenava “la factura del petroli”, perquè la seva moneda hauria perdut valor, però no era massa habitual que aquestes deutes fossin tan grans que no ho pogués pagar tot d’una forma o una altra, tard o d’hora (en el Tercer Mon era possible, a Europa, en general, no). I a partir d’aquesta situació, la resta de l’economia també es podia “recomposar” d’una forma o una altra, perquè el Banc Central, en disposar de liquiditat, podia seguir fent la seva funció de “banc de bancs”, podia “injectar” diners en el sistema bancari i així el crèdit tornava a fluir, i el consum i la inversió es recuperaven. Però si s’abusava d’aquesta “solució”, es podia arribar també a situacions de malson, com una inflació fora de tot control que podia arruïnar tota l’economia, i desestabilitzar totalment el país sencer. Però això nomes passaria en casos extrems, poc habituals a la Història. En canvi, en el passat han tingut lloc nombroses devaluacions sense que això tingués efectes especialment perniciosos. I es un recurs que els Estat de la Zona Euro han perdut, insisteixo. Es molt important tenir en compte aquest factor.

Hi ha mes coses a dir respecte a Maastricht (que també va tenir coses bones, però no es el lloc per a parlar d’elles) i de l’adopció de l’Euro. La idea de tenir una Moneda Única i un Banc Central europeu totalment independent i “sobirà” en política monetària era la d’obligar als Estats Membres a un mes gran rigor pressupostari, polítiques de despesa mes equilibrades, i eliminar la possibilitat de grans endeutaments (s’exigia que per a entrar a l’Euro, es complissin una sèrie de paràmetres econòmics força rigorosos), i esvair tota possibilitat d’inflació i dèficit excessiu. La intenció era, sense dubte, molt lloable, ja que, sobre el paper, una moneda única acompanyada d’un marc on no hi havia inflació, on hi havia mercat únic i absoluta llibertat de circulació de persones, bens, serveis i diners (i ja no existien els inconvenients dels canvis de divisa) i on els Estats membres no s’endeutaven, tenia que ser una magnífica base per a la prosperitat i el creixement sostingut (que no vol dir el mateix que “sostenible”).