Economia (V)

El principal punt feble d’aquest projecte era, precisament, el fet de que els membres de la Zona Euro seguien sent estats sobirans. En matèria de política econòmica, la única “cessió de sobirania” que havien fet va ser la renúncia a la moneda pròpia. Però seguien tenint els seus propis governs, i amb això, la potestat d’implementar les seves pròpies polítiques fiscals, de despesa i d’aprovar i executar els pressupostos anuals que els semblessin els mes adequats a cadascú, sense cap mecanisme de coordinació, ni harmonització, homogeneïtzació, ni control, ni auditoria. I ni tan sols amb veritables mecanismes que impedissin als Estats membres de la Zona Euro deixar de complir amb les condicions (fonamentalment, equilibri pressupostari) que havien permès la creació de la Moneda Única. Cap altre Tractat (l’anomenada, i avortada, “Constitució Europea”, tampoc) posterior a Amsterdam va avançar ni un sol centímetre en aquesta direcció, i tothom admetia que seria realment molt difícil que els Estats arribessin a cedir mes sobirania en el terreny econòmic. Un dels motius (però no l’únic) d’aquesta manca de consens va ser la tossuda negativa del Regne Unit a participar en l’Euro, i també cal tenir en compte que la resta dels països van preferir frenar, i fins i tot aturar el ritme de la “integració” europea (ni que fos només econòmica), amb l’esperança de que els britànics “maduressin” i s’hi acabessin incorporant. Cosa que no es va produir ni de bon tros. Com a mostra de la política britànica envers l’Unió Europea, dir que el Govern de Sa Majestat va pretendre ser present al Consell directiu del BCE sense adoptar l’Euro, a la qual cosa la resta dels socis, judiciosament, es van negar.

Un petit parèntesi per a introduir un parell de conceptes tècnics i teòrics que poden “il.luminar” força als no economistes. Havíem parlat de “deute”, i de moment, només de deute privat (de persones físiques o jurídiques). No s’ha esmentat, de moment, la paraula “dèficit”. No son sinònims, ni de bon tros. Cadascú pot existir sense l’altre. Dèficit es, senzillament, la diferència entre el que s’ingressa i el que es gasta (quan s’ingressa menys del que es gasta). També pot existir a nivell privat, però s’acostuma a parlar mes de dèficit públic. Es diu que una Administració Pública té dèficit, quan en els seus pressupostos, òbviament, ingressa menys del que gasta. Si això es repeteix any rere any, el volum del deute d’aquesta Administració, creix. I això “mina” les finances públiques, perquè el deute s’ha d’anar pagant (com podrem veure una mica mes endavant, els creditors d’un Estat no son dels que “perdonen” deutes), i a mes, amb interessos, i aquesta partida es tendeix a “menjar” cada cop una proporció mes gran dels pressupostos, a costa d’altres partides, lògicament. Els estats fortament endeutats van perdent, d’aquesta forma, marge de maniobra. L’ideal es no tenir ni dèficit ni deute, qui ho dubta, però la pràctica ens diu que això en realitat no passa mai, perquè les pressions per a que una Administració gasti son irresistibles. La Història ens diu que cap país del mon, o al menys cap país amb una economia equiparable a la dels països occidentals, amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, ha reduït mai la seva despesa pública global. Tots els Governs han gastat, any rere any, mes diners que abans. Fins i tot aquells governants que han presumit de “austers”, de “liberals”, i que han fet dels pressupostos “restrictius” les seves banderes, com podrien ser els de Ronald Reagan i els de Margaret Thatcher, no van reduir la despesa pública, o només ho han fet durant un brevíssim període de temps (una altra cosa eren les partides a les quals anaven a parar els diners que es gastaven, però això no es l’objectiu d’aquest article). Afegiré aquí, sense intenció de desenvolupar massa el tema, que potser el principal motiu de la “impossibilitat” de la reducció de la despesa sigui el fet de que, a una economia liberal de mercat, la “governació” de la economia gairebé mai es troba en "sintonia" amb la governació política. En altre paraules: els governs que tracten de practicar l’austeritat no son populars, i acaben perdent les eleccions. La restricció de la despesa, a llarg termini, no es sostenible, no pas per motius tècnics, ni econòmics, ni ideològics, ni manca de voluntat política. El principal motiu es que ningú vota en contra de la seva butxaca, ni els seus interessos, i encara menys en contra dels seus drets. Si un govern (democràtic) diu que deixarà de fer alguna cosa que feia abans, potser serà honest i sincer, però perdrà vots, i no podrà durar massa.