Economia (XII)

El FMI, parlant clar, es un dels principals instruments del liberalisme econòmic a escala planetària. El país que hi demani un crèdit haurà de fer-se a la idea de que, entre les (moltíssimes) condicions que se li imposaran hi haurà una liberalització (privatització) radical de la seva economia, incloent tots els serveis, els quals inclouen, sense limitacions, els serveis socials. La experiència ens diu que entre les condicions a complir es trobarà l’increment d’impostos, especialment els indirectes o regressius (IVA, per a ser mes precisos), i també la privatització dels recursos naturals, una cosa molt habitual pels països en vies de desenvolupament. No es gens d’estranyar, ja que al directori del FMI es sumen dues forces per a apuntar en la mateixa direcció: l’ortodòxia financera i els interessos dels països mes poderosos, que son també els principals abanderats de l’economia liberal, i de la liberalització de tot allò que fos possible. Donat que els països que recorren al FMI es troben en situació límit, sense accés als “mercats financers”, i sense cap altre recurs, les seves exigències, per molt extremes i inacceptables que puguin semblar, sempre acaben per ser acceptades. En altres paraules, son una forma perfecta de xantatge. Per això, si l’Estat Espanyol acaba per demanar ajut al FMI (tal com insinua el BCE), poden posar-nos a tremolar, perquè el remei pot ser pitjor que la malaltia.

Que fer, doncs? Com sortir de la crisi sense deixar la justícia i la cohesió social pel camí? Es possible conservar el model social europeu i aplicar alhora un liberalisme econòmic sense contemplacions? Ens hem de resignar a una societat dual, on una petita minoria acapara tota la riquesa i el benestar, mentre que una majoria estarà condemnada de per vida a una lluita per la subsistència? Hem de tornar a un model econòmic previ a la Segona Guerra Mundial? Ens hem de fer a la idea de que, aquí en endavant, l’Estat “passarà” dels ciutadans, i que aquests s’hauran de “buscar la vida” com millor puguin? La única sortida per a escapar de la precarietat permanent i de per vida serà convertir-se en empresari d’èxit, o emigrar?

La meva resposta només pot consistir en una sèrie d’obvietats. Però son obvietats que sembla que si li han oblidat a tothom, o potser son obvietats massa incòmodes i fins i tot a “contracorrent” que a molta gent no li interessa escoltar, i menys escampar.

La primera obvietat es que es troba fora de qüestió que el liberalisme es un sistema econòmic ideal per a generar riquesa. S’ha de dir aquesta veritat, però fins el fons: no crea riquesa per a tothom, només per a alguns. L’atractiu d’aquesta doctrina es que entre aquests “alguns” podria estar, en teoria, qualsevol persona. La veritat matemàtica, mil vegades demostrada, es que el mes probable per a qualsevol persona es el no aconseguir estar entre aquests “alguns”. I anant una mica mes lluny, en un liberalisme ortodox, donat que l’èxit i la riquesa crida a mes èxit i mes riquesa, de la mateixa forma el fracàs crida al fracàs, i la misèria a la misèria. Lliurant a l’individu als seus propis i únics recursos es condemnar-lo al fracàs sempre, amb unes poques excepcions. El mercat no es ni just ni equitatiu, i no recompensa (amb excepcions) al talent, al mèrit o a l’esforç. Només es un còmplice incondicional (amb excepcions) dels que ja hi tenen una posició dominant. En cap mercat (i vull insistir en aquesta afirmació) es produeix una competència totalment lliure, lleial, en igualtat de condicions, i sobretot, havent pres la sortida des del mateix lloc.
Segona obvietat: un mercat lliure i desregulat no es regula a si mateix, i no es sostenible, i no garanteix una assignació eficient dels recursos, al menys no pas de forma contínua i sostenible. Un mercat “salvatge” o be acaba per convertir-se en un monopoli, o per col·lapsar-se. El temps per a que una d’aquestes dues situacions arribin depèn de la velocitat a la que es mogui el capital, i en un context com l’actual, sense fronteres ni barreres econòmiques, amb lleis mínimes o inexistents, amb transaccions instantànies i perspectives de guanys gairebé infinites, tot pot passar (i l’experiència ens diu que efectivament, passa) molt de pressa. Al final, sempre es reprodueix la mateixa situació: el capital queda acumulat en molt poques mans, mentre que la resta queda totalment “devastada”. I en aquesta situació, el mercat ja no pot seguir funcionant. El liberalisme no preveu mecanismes per a “revertir” la situació. El liberalisme deixa al seu pas piles de “cadàvers” econòmics. I si això no es materialisme dialèctic, que algú m’expliqui per què no.