Economia (XIV)

Segona conclusió: deixar a l’economia de mercat, en mans exclusivament en mans del mercat es un suïcidi, encara que pugui semblar una contradicció. Em remeto a l’experiència: un mercat sense llei, ni ordre ni control (això inclou la banca) només porta al desastre, tard o d’hora, i les seves conseqüències (atur, deutes, fallides, “forats” financers) acaben revertint sobre l’Estat, i només sobre l’Estat (al menys que el mateix Estat s’acabi desentenent de la sort (econòmica) dels seus propis ciutadans, com el “model EEUU”, filosofia que em nego a adoptar). Per tant, i per a evitar danys, es lògic que l’Estat sempre tingui molta cosa a dir sobre l’economia, en forma de regulació, supervisió i control, perquè cap altra instància podria arribar a fer-ho amb suficient eficàcia i sobretot contundència.

Tercera conclusió: cal pagar impostos, i que els pagui tothom. De forma progressiva: qui pagui mes el que mes tingui. No només per motius de justícia social (que també), sinó per motius d’eficiència: escanyar només a les classes assalariades, els autònoms i les Pimes no aportaria recursos suficients perquè el capital es troba concentrat (des de sempre) en altres mans. Be, es troba concentrat perquè així s’ha decidit amb les polítiques fiscals que s’han seguit durant l’últim mig segle, però especialment les últimes dècades. Recursos, diners, n’hi ha. Cal fer l’esforç per a que surtin a la llum, i tributin.

Quarta conclusió: l’austeritat, la frugalitat i la limitació de la despesa (pública) son conceptes teòrics contra els que es difícil argumentar per ells mateixos, però que s’han de situar en el seu context. Si algú proclama que el seu objectiu es reduir despesa, i després anuncia que efectivament s’ha gastat menys no té per què significar que s’ha assolit una fita lloable (tret de que un sigui un liberal recalcitrant). Cal veure en què s’ha deixat de gastar, i quins efectes tindrà això (normalment, els liberals no parlen d’això: per a ells, qualsevol quantitat de diners que passa de les arques públiques al domini del mercat, ja es una bona notícia per ella sola). No es el mateix estalviar despeses supèrflues que renunciar a serveis el bon funcionament dels quals garanteixen l’exercici efectiu de drets i llibertats bàsiques i irrenunciables (que son molts, i que haurien de créixer, no pas decréixer). Em nego, i rotundament, a assumir una disminució dels drets i dels serveis públics, cap d’ells, que em corresponen com a ciutadà amb l’argument de que no hi ha recursos, que la economia no ho permet. No es un caprici ni la defensa d’uns privilegis: es la defensa de la meva condició de ciutadà i de persona, de subjecte d’uns drets que son meus independentment de la meva renda, propietats, capacitat de despesa o endeutament, o volum de la meva contribució fiscal, una condició a la que ningú en el seu sa judici hauria de voler renunciar en cap condició. Una altra cosa es que els diners públics es gastin en coses supèrflues, luxes innecessaris o que senzillament es malbaratin. Aquí sí que s’hauria d’aplicar a fons l’austeritat, i renunciar a tots aquells projectes finançats amb diners públics que no reverteixin en el be comú.

Cinquena conclusió: els drets, llibertats i serveis públics no poden, de cap de les maneres, estar condicionats a l’economia (es a dir, al mercat), perquè això significarien que no son permanents ni incondicionals i si reversibles. L’exercici efectiu dels drets i llibertats només el pot garantir de forma permanent, efectiu i real un Estat (o ens supranacional) sòlid, fort, solvent, eficient i eficaç, alhora que democràtic, transparent i sotmès al control de la ciutadania i de les lleis. Ningú mes: el “model americà”, el del individualisme i autosuficiència a ultrança, el del granger assegut al porxo de casa seva amb un rifle a la ma, amo i senyor de la seva propietat (i per tant, “lliure”), no em resulta gens atractiu, ni pràctic, ni generalitzable. I per a que això sigui possible, cal dotar a l’Estat de tots els recursos que li siguin necessaris. Els drets i les llibertats (efectius) costen diners.  Si es necessiten mes recursos, cal obtenir-ne, o fabricar-ne. Renunciar a costejar un Estat garantista es renunciar als propis drets i llibertats.

Sisena conclusió: si volem que aquest Estat (o ens supranacional) garantista es trobi sempre en bon estat de salut (econòmica i operativa), llavors la recerca de recursos per a mantenir-ho en tal ha de ser una prioritat. Això, que sembla una obvietat, en realitat vol dir: que altres coses son menys importants. Si per garantir drets, serveis i llibertats, l’Estat necessita créixer, expandir-se, o ocupar espais que abans no ocupava, a costa d’altres ens (mercats, empreses, propietats, ens financers o qui fos, sempre que s’acompleixin les lleis i els procediments que els autèntics governants i propietaris de l’Estat, el seus ciutadans, han aprovat lliurement), doncs ho haurà de fer, perquè la prioritat ha d’estar ben clara: el be comú, les llibertats, el benestar i el futur de les persones (físiques), abans que els guanys particulars, i fins i tot abans que la eficiència de la economia de mercat en el seu conjunt. Naturalment, no hi ha res a objectar si el que cal es que l’Estat es redueixi o perdi volum, sempre i quan s’aconsegueixin (de forma segura i garantida) els objectius abans esmentats. També s’ha de tenir en compte que la suma global de recursos (econòmics, humans, energètics, materials, naturals) no es infinita, i que hi ha límits que l’activitat humana (i conseqüentment la de l’Estat o ens transnacional) no pot traspassar. Però els límits son els de la sostenibilitat, no els del mercat.