Economia (XVI)

Es precisament això el que resulta mes frustrant del mon (econòmic) actual (però que no es novetat, ni exclusiva del mon actual, per la qual cosa resulta doblement frustrant). Però es que s’ha accentuat quan mes “radical” ha esdevingut el liberalisme: ja no som amos del nostre propi destí, i els premis no es troben en consonància amb els mèrits. Passa mes aviat el contrari: paguen justos per pecadors, tant en el si de les pròpies empreses, com en el terreny de les finances i els serveis públics. Obrim els diaris, naveguem per Internet, o engeguem la televisió, i veiem com, quan es produeix algun tipus d’”enfonsament”, els “damnificats” reben “càstigs” molt diferents, i en cap cas en proporció amb els seus mèrits i demèrits (els quals mai es determinen, per altra banda). Indemnitzacions milionàries, contractes blindats, jubilacions daurades, clàusules secretes... o be el quedar-se al carrer amb una ma per davant i una per darrera. I a la hora de repartir els beneficis quan les coses van be, la proporció no canvia massa. Uns sempre guanyen (en siguin responsables de l’èxit o del fracàs, o no), els altres guanyen una mica, o ho perden tot. En realitat, aquest “principi” de “justícia divina” mai ha format part dels principis i lleis del liberalisme, sinó mes aviat el contrari. Te orígens en el Mon Antic, ha rebut la sanció bíblica, i es troba present a totes les utopies, incloent la socialista i l’anarquista. Sembla ser una cosa lògica, de sentit comú, evident. Però, en realitat, no es troba entre les poques lleis del liberalisme. Mai ningú va arribar a assegurar que seria dins del liberalisme on mes probablement es pot aconseguir que el Mon sigui just amb un mateix, que es reconeguin els mèrits o que no es malbarati el talent (tampoc el contrari). La Història, la experiència i la pràctica ha demostrat que, en aquest sentit, no es millor que qualsevol altre sistema.

A l’autor no li importa que el qualifiquin d’il·lús, d’ingenu, d’utopista, d’irrealista (i l’omple d’orgull que l’acusin de “marxista”, “comunista” o “desfasat”). En resumides comptes, el model de l’Estat fort i econòmicament actiu, garant dels serveis públic, no es altra cosa que l’”Estat Providència”, o l’”Estat del Benestar” que la majoria dels partits polítics europeus, de diferent signe ideològic, van arribar a defensar, en un moment o un altre. I no només això: ho van construir. No en la mateixa proporció a tot arreu, però va ser en realitat, i encara ho es a molts indrets, encara que, de defensors fervents i  incondicionals, ja no queden masses. Vull dir que es possible que siguin molts els que parlen de “defensar-lo”, “mantenir-ho”, “fer-ho viable” (això ja es mes inquietant), però ningú de “fer-ho créixer”, de fer-ho evolucionar, d’explotar a fons les seves potencialitats i possibilitats, que son moltes. La solució es troba aquí: desenvolupar de tal forma aquest “Estat del Benestar” que esdevingués “imbatible”, tan poderós i fort que pogués arribar a fer tòrcer el braç al mercat, que fes de dic de contenció contra aquest, que pogués proporcionar un espai de seguretat, de llibertats i serveis garantits, on les persones siguin tractades com a ciutadans de ple dret, i no només com a consumidors i productors. Un espai des de qual també es pogués arreplegar forces, coneixements i habilitats que es puguin fer servir per a transitar per l'oceà procel·lós de les forces del capital.

Qui te, avui dia, prou voluntat política per a transitar per aquest camí, per a fer front als excessos del liberalisme, de la liberalització, de la privatització, la desregulació i de la tirania dels mercats? Per desgràcia, molt pocs, tot i que hi ha senyals (per exemple, a Grècia) que alguna cosa s’està movent. Però de moment, la única cosa que impera es un pessimisme generalitzat. Un pessimisme, que evidentment, te responsables polítics concrets. Des de aquestes línies, apunto amb el meu dit acusador no pas als que es proclamen a si mateixos “liberals”, perquè ells sempre havien propugnat la preponderància absoluta del lliure mercat sobre qualsevol altra cosa (en això son coherents: la gent suposo que sap a qui vota), sinó a la “galàxia socialdemòcrata”, a tots aquells que s’anomenen a si mateixos “socialistes”, i que militen i simpatitzen amb les sigles agrupades sota el paraigües de la Internacional Socialista, i aquells que “presumeixen” de que el seu “ideal” socioeconòmic es afí a la socialdemocràcia.