Economia (XI)

Per això, el BCE ha deixat anar que ell podria anar al “rescat” dels països amb dificultats, si, però només si els països amb deute acompleixen una sèrie de condicions. I aquí, el BCE pot parlar amb mes claredat i precisió que els “mercats financers”. Pot dir al pa, pa, i al vi, vi. Els governs ja s’imaginaven que per a que els “mercats” rebaixessin la taxa d’interès per a comprar deute, calia fer “reformes”, es a dir (parlant clar un cop mes), retallades. Per exemple, als mercats els agradava molt la “idea” d’una retallada dels drets laborals. Es una forma molt senzilla, bàsica i elemental de “visualitzar” com de be funciona el “poder fàctic” que es el capital, i que es mes poderós que qualsevol govern i qualsevol legislació. Però el que els “mercats” no podien dir amb claredat (per no tenir un “portaveu” explícit i únic) era quina reforma laboral volien, exactament. S’intuïa, i de fet es sabia quina reforma volien (la mes extrema que un pugui imaginar, i fins i tot mes enllà), però mai es va arribar a posar negre sobre blanc tal petició, i a mes era una cosa que cap govern (al menys, fins ara), no estava disposat a assumir. Be, doncs ara, el BCE, sí que te canals de comunicacions definits, i missatges molt clars al respecte, i ja ha deixat molt clar què es el que vol que facin el Estats. No se li pot retreure ambigüitat, confusió o incoherència. Si els Estats volen que el BCE compri el seu deute públic, ha d’emprendre una sèrie de reformes (s’ha de llegir sempre “retallades”) perfectament explicitades, i no hi ha res mes de que parlar, ni negociar. El Estats no tenen prou poder com per a fer tòrcer el braç al BCE, al igual que els Estats tampoc no tenen prou poder per a fer tòrcer el braç als mercats.

Queda per explicar el paper de la última sigla que ha entrat “en joc” en el context de la crisi. Es tracta del Fons Monetari Internacional, o FMI. Tot i que seu nom no ho expliciti, es, en realitat, un banc, però un banc expressa i exclusivament creat per a que el facin servir governs de països sobirans. El FMI va ser fundat al 1945 i el seu objectiu era, i es, facilitar crèdits a aquells països amb problemes de liquiditat, sobretot als països en vies de desenvolupament. Inicialment, van realitzar una tasca important facilitat el rellançament econòmic dels països d’Europa Occidental immediatament després de la Segona Guerra Mundial. Es pot dir que la comunitat internacional va aprendre dels seus errors, i va crear un instrument molt útil i eficaç per la dinamització econòmica, l’absència del qual va provocar els greus problemes econòmics i financers que es van succeir després de la Primera Guerra Mundial, que van culminar en la “Crisi del 29” i que finalment van conduir a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

El FMI no es el responsable ni emissor de cap moneda. Al no ser una empresa privada, sinó un organisme internacional, no te com a objectiu últim l’obtenció de beneficis comptables. Però tampoc es una ONG, ni molt menys. No es pot permetre tenir pèrdues, ni que els préstecs que concedeix es quedin sense pagar íntegrament (per la seva pròpia viabilitat com a institució, i per a no crear precedents). Per tant, fila molt prim a l’hora de decidir quant de diners, i en quines condicions, presta als diferents estats. Un estat en plena guerra civil, o en procés de dissolució, per posar exemples extrems, no te la menor possibilitat d’obtenir un crèdit. Estats com a Somalia, Sudan o Síria, no serien ben rebuts davant de la “finestreta” de préstecs. Fins a la dècada de 1990, cap país del desaparegut bloc soviètic tampoc hauria estat atès. El FMI te com a òrgan de govern (on es decideixen les qüestions respecte dels préstecs) un directori de 24 persones. Algunes d’aquestes persones estan designades per determinats països (els econòmicament mes poderosos), i d’altres, per grups de països (els econòmicament mes febles). No obstant, el vot de cada persona d’aquestes 24 te un pes diferent. En la pràctica, i com es de preveure, son les principals potències econòmiques (incloent també la Xina, Rússia i Aràbia Saudí) les que controlen l’organisme, del qual també son els principals proveïdors de fons.