Economia (X)

Cal fer constar que en el rescat (per part de l’Estat espanyol) de la banca no hi havia cap compromís, ni obligació legal, ni moral, ni polític de fer-ho. La decisió la van dictar les xifres econòmiques. Com ja he explicat abans, la banca es imprescindible per l’economia. Sense banca (privada), senzillament, no hi ha economia, al menys no pas una economia capitalista liberal. L’Estat espanyol va decidir en el seu moment que era preferible que el mateix Estat s’endeutés a “ignorar” els problemes de la banca, i que aquesta, com qualsevol empresa privada, fes fallida. L’Estat s’hauria estalviat determinats maldecaps, però hauria tingut d’altres. Puc esmentar alguns, com ara mes atur, sortida de capital estranger, retirada d’inversions, deslocalització d’empreses, recessió econòmica general, però això pertany al camp de la teoria i l’especulació perquè no existeix cap mètode, fórmula o llei que digui que es va prendre la decisió correcta. A Islàndia, per exemple, es va fer el contrari, i la gran illa segueix sense enfonsar-se a l’Atlàntic Nord.

Amb el deute públic de Catalunya passa una cosa similar, però amb la diferència important de que Catalunya no es un Estat membre de la Unió Europea, i la seva capacitat fiscal es molt restringida. Per a entendre’ns: Catalunya te capacitat per a fer despesa i endeutar-se, però no pas capacitat plena per a recaptar diners via impostos per a fer front a les seves obligacions de pagament. Hi ha una cosa que sí que pot fer: emetre deute públic, es a dir, posar-se en mans dels ja mil cops esmentats “mercats financers”. Com que aquests “mercats financers” saben de les capacitats de pagament que te Catalunya, i que son menors que l’Estat espanyol, actuen en conseqüència, i per això els interessos dels seus préstecs son mes alts, i el marge de maniobra del Govern de la Generalitat es menor. Però com que Catalunya no es un Estat sobirà, sinó que forma part d’Espanya, te la potestat (i en realitat, no li queda altra sortida) de demanar préstecs, ajuts, o “rescat” , o “intervenció”, o com se li vulgui dir, al Govern Espanyol. I un cop mes, es repeteix el mateix esquema: qui te la paella pel mànec i els diners, l’Estat espanyol (malgrat tenir les seves pròpies dificultats), es troba en una posició de força per a exigir, a canvi d’ajut en forma de diners, contraprestacions concretes, que en aquests moments encara no s’han precisat, però que de ben segur seran de caire polític, econòmic, administratiu i estratègic. Parlant clar, i gràficament, quan els mitjans parlen d’”intervencions” de les comunitats autònomes per part del Govern central, està dient que les dites comunitats passaran a ser menys autònomes.

Tornant a l’actual crisi del deute dels Estats, i davant de la impossibilitat d’aconseguir diners de la banca privada (a un interès raonable), varis països d’un cert pes econòmic de la Zona Euro (Espanya i Itàlia), han proposat que es faci una cosa no prevista en cap tractat de la Unió Europea, tot i que no contradiria cap llei ni procediment: que sigui el mateix BCE el que presti diners als Estats. No directament (es impossible, perquè no hi ha cap banc estatal, no hi ha banca pública), sinó comprant deute públic. A un interès menor que el que està disposada a fer la banca privada, els “mercats financers”. Tècnicament, no hi ha res que impedeixi de fer-ho. Formalment, el BCE no depèn de cap altre poder ni institució, es independent, i només depèn de la seva voluntat el fer-ho o no. Però els criteris que te el BCE per a decidir-se no son estrictament econòmics, tècnics, freds, comptables, sinó també polítics i estratègics. El BCE no es una simple “finestreta”: malgrat la seva teòrica independència, en realitat no es totalment independent. No es ni una ONG, ni una empresa privada, ni es comporta exactament com un Banc Central Estatal. Al seu consell directiu s’asseuen càrrecs polítics anomenats pels governs dels països de la Zona Euro, i els que son econòmicament mes poderosos son els que tenen mes influència sobre les seves decisions. Això fa que el BCE sigui una institució ben “peculiar”, que ni es “insensible” ni “mercantilista” com un banc privat, però tampoc tan “després” com una ONG o una entitat social, ni el seu mecanisme de presa de decisions es tan “transparent” ni “democràtic” com el d’una institució democràtic. A la fi i a les postres, es tracta de diners, i amb això “no es juga”, i aquí es on queda en evidència on es troba l’autèntic poder i capacitat de decisió del segle XXI. El raonament del BCE (que es mes o menys l’argument dels països econòmicament mes poderosos, començant per Alemanya i seguint amb França), en essència, es que, si “salva” als països amb problemes de deute, crearà un important precedent, i “animaria” a altres països, en un futur proper o llunyà, a recórrer a la mateixa solució, a confiar en que, sense importar quin sigui el deute que arribin assolint, acabaran per ser “rescatats”. Si tots els països de la Zona Euro arribessin a aquesta situació, llavors seria la Moneda Única la que faria fallida perquè el BCE no podria “rescatar” a tots els països simultàniament.