Economia (VII)

La culpa no va ser tota de la banca, tot i que aquesta hauria d’estar en primera filera de la banqueta dels acusats. Ja hem esmentat que no es exacte que la banca sigui 100% privada, i per tant, “neutral” i responsable només davant dels seus accionistes. Moltes entitats, sobre tot les Caixes d’Estalvi (però no només elles) tenen vincles, directes i indirectes, amb Administracions Públiques (perquè així ho marca la llei), i lligams personals amb càrrecs públics i partits polítics. Per no parlar de les relacions ideològiques: ja sabem on van a parar exministres i antics alts càrrecs (no sempre ni a tot arreu i tampoc en la mateixa proporció entre tots els partits i entre totes les ideologies: qui vulgui ignorar aquest important fet està mirant a la realitat amb només un ull). I no només en aquest nivell: entre empreses privades i banca també hi ha vincles, sense que això impliqui cap irregularitat, donat que tots son empreses privades i no tenen que donar explicacions a tercers. Els crèdits, i això ho sap tothom, no es concedeixen amb la mateixa facilitat a tothom. Simplificant una mica, es pot dir que les comptes de resultats de determinades entitats bancàries estan vinculades amb el finançament de determinades obres i determinades polítiques. Això no te per què implicar necessàriament corrupció o altres delictes: en la majoria dels casos, es tracta, senzillament de que, per a aconseguir diners, les Administracions havien de demanar diners a crèdit. Però en molts casos (que quedi constància que no en tots) les coses van anar massa lluny. Ja he dit que es obligació professional d’aquell que concedeix un crèdit assegurar-se de que serà retornat, i retornat en les condicions pactades. El no assegurar-se d’això, implica una manca de professionalitat, una lleugeresa i una irresponsabilitat. I una irresponsabilitat que va (molt) mes enllà de la pròpia entitat bancària, la seva solvència i el seu compte de resultats, perquè, com ja hem vist, de les entitats bancàries depèn tota la economia, i en últim termini, també les finances públiques. Una decisió empresarial privada que ha esdevingut en un greu problema de finances públiques. O de com els negocis particulars influeixen (negativament) en la butxaca i en la qualitat de vida, els drets i les llibertats de tothom.

Un bon dia, tothom es va llevar, i es va adonar que, en realitat, tothom estava endeutat. El particulars ja no podien pagar els seus crèdits perquè s’havien endeutat mes de la seva capacitat (i la banca ho havia tolerat). Els que tenien hipoteques no les podien pagar, i perdien les seves propietats. Però la banca no podia vendre aquestes propietats perquè, com que havien perdut valor, ja no resultaven un negoci “llaminer”, no hi havia ningú que volgués gastar diners en comprar-les, i els era impossible convertir-les en líquid. Les Administracions públiques estaven ofegades pel seu deute, i tenien que reduir despesa per a pagar-ho. Les empreses no cobraven de les Administracions, no podien quadrar els seus pressupostos, i tenien que plegar o fer fora a molta gent. Amb l’augment de l’atur, es reduïa el consum. I si es reduïa el consum, les empreses encara tenien mes dificultats, i les Administracions públiques encara tenien menys ingressos. I ja no podien demanar mes crèdit a la banca perquè aquesta s’havia quedat sense liquiditat. Era un cercle viciós. I en això estem ara.

Els mateixos Estat es troben “entrampats” en aquest “cercle viciós”, però a un nivell encara mes greu. Ja havíem parlat de que, com que no es possible emetre moneda, la única forma d’aconseguir diners es demanant crèdit, i generalment a l’estranger (a qui, a quin país, al mon de les finances globalitzades, es irrellevant), al que s’anomena “mercat del deute”. En principi, qualsevol hi pot comprar deute a aquest mercat (els ciutadans de a peu, també), però els Estat només es fixen en aquells que poden comprar gran quantitat de deute, es a dir (un cop mes) els bancs. Ja hem dit que als bancs els “encanta” comprar deute perquè tradicionalment era un guany segur. Però ara resulta que ja no es tan segur. Hi ha dubtes sobre les capacitats de determinats països per a poder pagar allò que diuen els paperets que han emès. Hi ha problemes de liquiditat. El punt que s’ha d’entendre es que els països, com els particulars, les empreses i els bancs, no tenen sacs de bitllets (ni cap altra cosa semblant; ni or, ni argent, ni diamants) a sota les voltes del seu Banc Central, o a algun amagatall secret. Els estats tenen problemes de liquiditat, perquè les deutes s’han de pagar en diners constants i sonants. I per a aconseguir aquesta liquiditat, els Estats “emeten” mes i mes deute. Quin es el límit? Els economistes diuen que un límit raonable es endeutar-se fins a un 60 per cent del PIB d’un Estat, tot i que no hi ha cap llei ni financera ni matemàtica que la sostingui. Es, mes que res, una llei empírica, basada en la experiència. Els Estat que han passat d’aquest límit, en general, han tingut problemes, tot i que la casuística es molt variada. Be, però que passa si un Estat ha de fer front a un pagament urgent i no te liquiditat? Doncs la única solució (i realment la única) es emetre deute encara que això impliqui endeutar-se encara mes. I es exactament aquí on es troba el punt crític de tota la crisi financera i econòmica (i també política) mundial que estem patint.