Economia (VIII)

Al igual que passa amb els particulars (i empreses), els bancs tenen criteris per a prestar diners als Estats. Ja se sap que no totes les economies públiques estan igual de sanejades, i la capacitat dels Estats per a fer front als seus deutes no es la mateixa sempre. Al igual que passa amb tothom (en el cas de demanar un préstec), si el banc sospita de que algú tindrà problemes per a tornar el crèdit, el que fa, es concedir-ho a una taxa d’interès mes alta (el risc es mes gran, però els guanys també seran mes grans, aquí la llei del mercat actua de forma implacable). Be, de fet, si sospita que el crèdit no serà pagat en cap cas, senzillament, no concedeix el crèdit. Però en el cas dels Estats, els bancs, per norma, mai diuen “no”, i el que fan es encarir el préstec, essencialment perquè no es poden permetre el luxe de deixar-se guanyar terreny per la competència. I quan han de pujar la taxa d’interès? Bona pregunta! Els bancs tenen les seves pròpies eines (que no desvelen a ningú) i les seves pròpies fons d’informació (que tampoc desvelen) per a fer-se una idea. També els ajuden avui les famoses (tristament) “Agències de Qualificació”. Es tracta d’uns ens en principi cent per cent privats, i també cent per cent opacs, que no tenen que justificar res davant de ningú, i que, literalment, “fan la seva”. La seva missió es avaluar els productes financers, de qualsevol producte financer (accions d’empreses privades, per exemple), per a oferir (gratuïtament) als inversors (també als bancs) una qualificació (basada en criteris totalment secrets, i que no revelaran ni sota tortura) de com es de bona una inversió, una compra d’accions, i naturalment, la compra de deute públic. Les seves avaluacions no son en absolut vinculant, ni tenen cap efecte jurídic. Son només una opinió. Ningú s’ha pres la molèstia de determinar si realment son encertades, en el sentit de que son objectives (es a dir, si quan dient “això es bo”, es bo de debò), o be les seves declaracions son suficients per a convertir productes bons en dolents i dolents en bons. En qualsevol cas, son enormement influents. Si un determinat Estat rep una qualificació molt dolenta del seu deute públic, significa, parlant clar, que se’l considera poc solvent, que no es un bon negoci prestar-li diners i que, en qualsevol cas, si se li presta, serà a una taxa d’interès altíssima, tan alta, que possiblement el propi Estat no hi estigui interessat perquè acceptar-ho li causaria mes problemes del que pretén resoldre. I no obstant, la necessitat de liquiditat dels Estats es sovint tan gran, que acaben acceptant, amb la qual cosa el seu deute creix encara mes, i es fa cada cop mes difícil de pagar, i també d’aconseguir nous crèdits. Aquesta “finestreta” on demanar nous crèdits es el que ara rep el nom de “els mercats”, una trama sense estructura, ni forma, ni reglaments, ni lleis, voluble i imprevisible, inintel·ligible, sense deures ni lleialtats, i que des de fa molt que es tan poderosa que ha posat de genolls a molts Estats.

Així, esquemàticament, es pot descriure la situació del molts països de la zona Euro. Ja abans, en altres èpoques, aquesta era la situació en la que es trobaven molts països del Tercer Mon, i de fet, molts d’aquests països encara es troben en aquesta situació, però el volum absolut del seu deute es ridícul en comparació amb el de molts Estats europeus, per la qual cosa no son notícia. Però tornem-hi a la Zona Euro. Com es que s’ha arribat a aquesta situació? Sembla la pregunta clau, i la resposta també salta ràpidament: “malbaratament dels diners públics, excés de despesa, manca de seny, irresponsabilitat” i termes semblants. Be, una part de la veritat es aquesta. Es cert que moltes Administracions Públiques han gastat i invertit mes del que era assenyat i fins i tot mes del que era possible. Però per a que això hagués estat possible, era imprescindible que hi hagués una altra part, un altre actor, que hi col·laborés i decidís donar llum verda. I aquest altre actor es la banca. Si la banca no hagués decidit finançar les polítiques de despesa pública, aquestes, senzillament, no s’haurien dut a terme, no s’hauria generat deute, i ni administracions públiques ni banca es trobarien on es troben ara. Així que una molt bona pregunta que s’hauria de fer, i no s’està fent, es per què la banca va concedir uns crèdits que no hauria d’haver concedit. Son molts milers de preguntes, potser fins i tot milions, perquè cada cas es diferent, però ni la infinita casuística, ni l’estat catatònic en general de l’economia son excuses per a furtar del coneixement públic aquesta informació.